L'aferrisada militància a la crítica

En el meu particular tour polític realitzat durant aquesta campanya electoral, animat sens dubte per intentar fonamentar el vot tan com sigui possible, vaig assistir el divendres passat a l'acte que Convergència i Unió celebrava a la ciutat de Vic, amb la presència d'Artur Mas.

Si he de ser sincera, l'experiència va ser, si més no, colpidora. En primer lloc, i amb més de mil persones a la sala, durant el discurs del President el que més es veien eren gestos d'assentiment, d'estar d'acord, de dir sí silenciosament, sense que en cap moment l'ombra del desacord planés entre els assistents.

En segon lloc, vaig comprovar que a la paraula política molts cops li és inherent la paraula manipulació. Això ho vaig veure clarament en el tipus de discurs emprat per l'Artur Mas, basat fonamentalment en el sentimentalisme, apel·lant fins i tot a la seva fe catòlica conscient que aquesta referència, a la Ciutat dels Sants, era aposta segura. Complementant l'habilitat del discurs, l'omissió deliberada de qualsevol referència al programa electoral, als objectius que cal aconseguir durant la legislatura més enllà de la consulta o al discurs social van estar a l'ordre del dia: un discurs directe al cor jugat amb les cartes que ara no cremen a les mans.

En ambdós casos, es posa en entredit el vot responsable, el que és conscient dels pros i contres, de la flaquesa del partit en relació a un aspecte determinat i de la seva fortalesa en un altre. Dir que sí, assentir, combregar a la totalitat d'un discurs sense que una frase ens faci discrepar ens converteix en votants ideals, no només per Convergència i Unió, si no per qualsevol partit polític, ja que serem fàcilment influenciables i dirigibles en relació a la voluntat del líder. I si a més no som prou crítics per conèixer llums i ombres, la vessant sentimentalista del discurs ens acabarà de convèncer de manera cega, segurament amb una tímida llàgrima inclosa.

A la política se li ha de demanar responsabilitat, però tant als que estan a dins, als actors que activament participen en ella, com als que estem enfora i ens ho mirem des de la barrera. El procés de fiscalització no només s'ha de donar cada quatre anys a les urnes, també cal que es dugui a terme dia a dia, a través de criticar, de discrepar i de discutir, d'enriquir-nos uns i altres amb el diàleg i el debat, de finalitzar amb la incondicionalitat del sí i l'efectivitat dels sentimentalismes.

Cal doncs, exigir trencar amb aquesta aferrissada militància que, de fet o de carnet, ens vincula a un o altre partit polític. La necessitat de discrepar ha de ser imprescindible: la veu de l'amo pot ser sempre esmenable per a què soni més convincent, i aquesta capacitat de millora, de creixement ha de venir per la crítica (i l'autocrítica!) dels qui l'envolten, dels qui són més propers. Assentir indiscutiblement, guanyar per apel·lar al cor en termes aliens al debat polític fa un flac favor a la política i, de retruc, a la qualitat de la democràcia.