25N. Els cartells electorals (alternatius), a examen

Tot just fa una setmana publicàvem una anàli dels cartells electorals de les formacions que actualment tenen representació al Parlament de Catalunya. Anava signat pel periodista i expert en comunicació política Toni Aira i servidora. Avui, davant el bon feedback rebut pels lectors, proposem l’anàlisi dels cartells electorals de les formacions amb candidatura proclamada i que actualment no tenen representació política al Parlament. No totes les demarcacions tenen les mateixes candidatures, així que per mirar d’acotar ens hem decidit per aquelles que tenen presència a totes quatre. Només ens ha fallat el Partit Pirata. No n’hem trobat el cartell, els l’hem demanat, però encara no ens l’han passat. La resta, aquí els teniu tots.

Candidatura d’Unitat Popular – Alternativa d’esquerres

El partit més alternatiu amb possibilitats d’accedir al Parlament després del 25N coincideix amb l’apel·lació al “poble” que fa CiU (el majoritari a la cambra) en el seu cartell. Tots dos volen recordar allò de “la veu del poble”, posant en valor el caràcter clau que atorguen a aquestes eleccions de cara a la convocatòria d’un referèndum per la independència durant la propera legislatura, la desena.

Les CUP diuen que “ÉS” l’hora del poble, i ho destaquen amb el mateix vermell intens amb què dibuixen la silueta dels Països Catalans, per posar en relleu el caràcter clau del moment. El vermell, passió, també lliga amb els socialisme que reivindiquen explícitament, junt amb les seves altres reivindicacions base: independència i Països Catalans. El groc intens completa la composició cromàtica de la senyera.

Curiosament, també coincideixen amb el PSC amb una paraula destacada: “Alternativa”. Però ells, la seva, no la descriuen com la “sensata”, sinó com la “d’esquerres”. Volen disputar aquesta condició a una ERC a qui ja han depassat en molts pobles i ciutats, en les que són les seves eleccions fortes, les municipals.

La seva arrel municipalista (fins ara mai no s’havien presentat a unes eleccions nacionals) la posen en valor amb la gentada que representa el “poble” a qui apel·len en el seu eslògan principal. A diferència de CiU, les CUP en això transmeten més coherència, en no destacar ningú en concret, sinó un plànol ple de gent. També és el que té no comptar amb un líder conegut. La seva força és la gentada que els ha empès a nivell local, que els ha donat un èxit que els ha impulsat a presentar-se també al Parlament.

A diferència del que passava amb la major part dels partits que actualment tenen representació al Parlament, les CUP saben la importància que té posar el material gràfic a disposició de tothom en la seva web. És garantia d’una imatge que estigui ben implementada. De fet, més enllà del cartell principal, també posen a disposició altres cartells per activitats temàtiques. Els tenen en diferents colors, cosa que acostumen a fer grans institucions entorn a una campanya global. Estan creixent, però en aquesta via es nota que es vol adquirir professionalitat i coherència.

Escons en blanc

Tot i que obren en l’extrem superior dret amb un muntatge del nom “Escons en Blanc” que recorda l’antic logo d’ExpoMobi (ara en tenen un altre) i les lletres tan en cursiva i fent perspectiva, a Regreso al Futuro, aquest cartell (que és només un dels 6 diferents que han emès amb cadira buida i fons variat) respira bon gust. No és una cosa cutre, com d’anar per casa. Hi ha hagut cura en no voler semblar una cosa del tot marginal. En aquest cas, que una candidatura tan poc coneguda faci tantes adaptacions d’un mateix concepte i estil és estrany. Com apuntàvem també respecte de les CUP, això ho acostumen fer grans institucions. Escons en Blanc encara està en una fase on s’ha de donar a conèixer i on ha posicionar-se en la ment del públic o electorat potencial

“Que el pròxim aturat sigui un diputat” recull un tipus d’eslògan dels que vam poder veure en els moments àlgids de les mobilitzacions del 15M, dels “indignats”. Busca connectar en gran part amb aquest sentiment. El hastag o etiqueta en espanyol (#sillasvacias) demostra que busquen això, més enllà del públic tradicional d’unes eleccions al Parlament. Diuen que no cobraran (és a dir, volen projectar que no passaran a ser “classe política” que visqui d’això). També es mostren diferents, en part, per la quantitat d’informació que posen en el seu cartell. Molta lletra, tot en una mateixa tipografia i color però amb diferents tractaments visuals. Més de l’habitual. Com dient que aquí hi ha teca.

Un petit detall és que a peu de cartell donen a conèxier la seva presència a les xarxes socials. Tot i que potser ha quedat massa petit i amb poca lectura.

Farts.cat Ciutadans en Blanc

El més amateur de tots. Sembla fet amb un simple processador de textos, tot jugant amb el cos de lletra i poc més. Una part és directament il·legible. Bilingüe tot i que amb predomini de l’espanyol, amb una reiteració de “Hartos.org” que evidentment més sembla buscar atraure visites al lloc web (ni que sigui als picats per la curiositat) que no pas apel·lar al vot. Ho fan explícitament (amb el tradicional “vota”), però amb un cos de lletra petit, amb caixa baixa i amb un gris que contrasta molt amb la priorització del negre i de la caixa alta i del cos de lletra de l’esment al lloc web. L’únic detall una mica animat i poc comú en els cartells electorals (d’entre els grans, només present al d’Esquerra) és el codi QR incrustat al cartell.

Publicitàriament li falta aplicar ordre. Posar la informació una única vegada bé és molt més resolutiu que posar-la repetidament i fer-ho tot incomprensible. En clau publicitària s’acostuma a apel·lar al principi KISS -Keep It Simple, Stupid!-, que ens ve a dir que la senzillesa és més efectiva que la complexitat. Això no s’ha de perdre mai de vista.

Partido Animalista Contra el Maltrato Animal

Els seus cartells no són tan contundents com els seus espots electorals, on el maltractament als animals és més explícit. En aquest cas, busquen entendrir més que esgarrifar o indignar. La imatge del gosset, que intuim maltractat o abandonat, és sobretot tendra. I s’acompanya d’una combinació de colors corporatius que recorden força als d’Iniciativa. Blanc, negre i un verd que hi recorda molt, tot i que és una mica més apagat que els dels ecosocialistes. Però la relació d’idees més d’un la farà.

Donen força al “vota” i a les sigles del partit (PACMA, en caixa baixa, més modern i sinònim de juventut), que aclareixen breument com a “Partit Animalista”, abreujant la denominació completa, i en caixa alta, perquè el cos de lletra és més petit. Sembla un logo sense massa característiques de logotip. És a dir, passa molt desapercebut entre la resta d’elements.  A banda del cartell amb el gos, en tenen d’altres, amb un brau, un gat, un porc i altres animals de zoològic. De nou un munt de cartells sota un mateix concepte, però que no ajuden a enfortir la seva imatge tenint en compte el moment en què es troba la marca. Això no vol dir que no estiguin interessats en voler ser coherents i en intentar professionalitzar la seva comunicació.

Pirates de Catalunya

Pirates de Catalunya també es presenta a la campanya electoral amb més d’un cartell. En el seu cas manté la disposició dels element i canvien la temàtica a partir de les imatges i els colors de fons, concretament juguen amb el blau, el verd, el taronja i el lila. La diversitat cromàtica parla també d’heterogeneitat quant a composició, i no encotillament tradicionals d’un partit clàssic encaixat en un eix determinat. Les fletxes marquen ambé això. No només hi ha una direcció, venen a dir. Dependrà, segons el cas, i sempre en funció del que digui el ciutadà (el “tu” implícit en el text del cartell).

El missatge de la peça és clar: “dret a decidir-ho tot” i amb una visibilitat important. Altres declinacions són “la democràcia necessita un rescat”. Dues maneres d’abordar una mateixa idea. A peu de pàgina, sense possible confusió amb la imatge, el seu logo en gran i l’apel·lació al vot, però curiosament també afegeixen ‘Vota’t’. Tímidament un drive-to-web.

I en aquest cartell en concret, la imatge central ens pot recordar a “Los Pajaros” de Hitchcock. Potser uns coloms disposats a atacar en totes direccions.

Plataforma per Catalunya

El seu eslògan (“Primer els de casa”) ja fa temps que volta. És evident que apel·la a la idea que hi ha una immigració que resta possibilitats i recursos a la gent nascuda a Catalunya, filla de gent també nascuda al país. Va, per tant, directe contra la nova immigració. De fet, la fotografia amb Josep Anglada, el seu màxim exponent i cara més coneguda, és la d’ell en un manifestació de les típiques que organitza Plataforma per Catalunya en aquest sentit. Busquen un vot català, amb un color corporatiu, el taronja, que recorda molt al de la priorització que en certes èpoques va fer CiU, tot i que a dia d’avui a Catalunya ja està més relacionat amb el de Ciutadans (amb la combinació del blanc i el taronja que fa Plataforma). Contra el discurs titllat de “políticament correcte” que ells denuncien que fan partits com CiU, PSC o PP a tomb de la immigració, PxC vol venir a dir que ells no s’estan per orgues i que diuen allò que realment la gent (també molts polítics dels partits tradicionals) pensa: “Tu ho penses. Nosaltres ho defensarem al Parlament”. És a dir, que del rebuig que ells diuen que existeix en la societat catalana vers la nova immigració (que en el seu discurs relacionen bàsicament amb violència, delinqüència, malbaratament de recursos públics, sanitaris, etc.) ells en faran bandera al Parlament. No es pot dir més alt i clar “Primer els de casa” amb un mega cos de lletra en caixa alta.

La divisió del cartell entre candidat i missatge recorda molt al del PP. Un cartell clàssic però efectiu. Es destaca clarament el logo, el posicionament, el nom del candidat  i, a peu de cartell, reblen amb apunt sobre la seva presència a twitter, facebook i , tímidament, a un Youtube on hi ha penjats els seus polèmics vídeos. Igual que Iniciativa, en aquest punt caldria revisar les normes gràfiques d’aquestes plataformes per no tenir problemes legals.

Unificación Comunista de España

Un partit que recorda el passat, amb estètica coherent amb això. Amb un megapuny, símbol de comunisme que ja ni tan sols molts comunistes utilitzen en els seus actes públics quan canten La Internacional. El puny té tot de banderes autonòmiques, amb la catalana ben envoltada de l’andalusa, l’extremenya i l’asturiana, per exemple. Un partit clarament unionista (demana “vota unitat”, això últim en caixa alta), amb cartell en bilingüe, estil PP de Catalunya. Demana “Per la redistribució de la riquesa” i “unitat”, en català, però en castellà apel·la a votar “Contra el saqueo de Mas y Rajoy”. Discurs estil “indignat”, que reblen amb un “De Verdad Contra la Crisis”, com venint a dir que els partits tradicionals no ho estan, i molt especialment, per descomptat, els dos antagonistes (Mas i Rajoy) que citen explícitament en el seu cartell.

El missatge està ben ordenat a la part dreta. Una altra cosa és si l’estètica de colors és la més adequada. En el seu logo encara hi aguanta l’estel típic comunista, així com la falç i el martell. L’únic detall de modernitat el podem veure en l’esment de les xarxes socials i en la web, que innecessàriament precedeixen amb el “www”, a més tot en horitzontal, sense facilitar-ne gaire la seva lectura.

Unión Progreso y Democracia

Rememoren el gran hit de publicitat política que van tenir quan Rosa Díez es va presentar per primera vegada al Congrés dels diputats amb l’eslògan “Lo que nos une”… amb un DNI com a protagonista. Díez, de fet, és el gran actiu mediàtic del partit. El candidat al Parlament és un gran desconegut, i així és com comparteix cartell amb Díez. De fet, si s’hi fixen, tots dos surten en un segon pla difuminat, però ell encara més i tot que ella, ja que està un pam per darrere. Allò que resta més enfocat i a primera línia són els seus respectius DNIs, que és allò que es vol posar en valor per l’”España” que llueixen. Amb uns DNIs, per cert, ben actualitzats.

El cartell té una forta presència del seu color corporatiu, el magenta, ben diferenciat del de la resta de partits tracionals. Hi ha voluntat de projecció de modernor, amb el hastag o etiqueta #25N, pel dia de les eleccions, amb l’esment al seu usuari al twitter i amb la web, també ben senzillament apuntada: upyd.es. Evidentment, ni “.com” ni “.cat” ni res que no sigui “.es”. Perquè ells ho tenen clar. L’unionisme és el seu gran diferencial. Estan “Contra la independencia”, en espanyol i en majúscules, i sense buscar positivitzar el discurs, no com els seus competidors de Ciutadans (“Mejor unidos”) o del PP (“Catalunya sí, España también”).

El seu cartell és un format clàssic i que funciona. Destaca tant els candidats com els missatges, i segueix una coherència estètica. La divisió ens pot recordar al del PPC, però en el seu cas sense un marc global encotillador.

En conlusió

Tot i que actualment totes aquestes candidatures no tenen representación parlamentària, podem entreveure com darrere dels cartells hi a la voluntat de professionalitzar la seva comunicació. En alguns casos, sense tenir prou present el punt de coneixement (escàs o nul quant a algun protagonista) que l’electorat té sobre ells. Però la voluntat d’incidència efectiva hi és. Això vol dir que tot ho han fet bé? Ja veiem que no. En tot cas, en la seva majoria tenen molt clar que compartir els seus materials gràfic a la web els pot ajudar a difondre el seu missatges. Això els partits que ara tenen representació al Parlament sembla que no ho tenen tant present.

*Des de dilluns que diverses persones del Partit Pirata s’han posat en contacte amb nosaltres per facilitar-nos el seu cartell. No l’hem pogut incloure fins avui, 21 de novembre que hem actulitzat el post nomès incorporant aquest anàlisi en concret.