La singularitat en el tot

L’Administració Estatal marca els objectius educatius, com a mesura estàndard per a cada un dels nivells d’ensenyança, considerant que  l’alumnat  té les mateixes necessitats educatives any rere any. L’estàndard es possible com a punt de partida, si després es valora les necessitats educatives de cadascú, permeten un marge d’actuació a les aules per atendre a les carències d’aprenentatge.

L’educació dins una societat en constant canvi, requereix d’un  estudi demogràfic i econòmic per part dels Poders públics, per determinar quina trajectòria educativa cal desenvolupar en el context real i vivencial de la societat. Qualsevol de les Reformes aplicades des de fa uns anys, han establert com a prioritari el debat sobre l’estructura del sistema educatiu, així com la polèmica entre partits polítics per fer de l’educació un dret o un privilegi, que ha estat una barrera per introduir canvis a favor de la pedagogia escolar.

No ha estat mai prioritari establir un ensenyament basat en la  individualització,  destacant les seves característiques individuals d’assoliment conceptual, entenent que cadascú parteix d’un ritme d’aprenentatge diferent dins el grup classe.

La proposta pedagògica és mantenir els grups heterogenis, fomentant la pràctica a favor de la  diversitat a les aules, tot compartint coneixements els uns amb els altres. Treballar de forma cooperativa, permet que tots tinguin el mateix valor dins el grup classe, fomentant alhora la igualtat d’aprenentatge i la col•laboració dins la mateixa trajectòria estipulada per a tots.

L’aula ha de ser exemple d’una realitat social existent, basada en la convivència entre diferents persones, i tolerant altres punts de vista o accions. En la singularitat esta la riquesa que conforma el projecte educatiu global.

Per una altra banda, descartar les opcions on s’agrupa de forma homogènia al alumnat, vinculats per les carències d’aprenentatge. Aquest concepte és assumir que són alumnes amb la mateixa dificultat, encara que a la realitat educativa, sempre hi haurà una lleugera línia de diferencia entre ells/es, en la que el docent hi treballa de forma diària. Per tant, el tracte personalitzat dins uns grup ha de tenir el seu espai i temps, però dins de les aules.
Com a exemple, si hi ha preguntes o possibles intervencions espontànies de l’alumnat, encara que puguin semblar que aturen el ritme del grup, és essencial aturar-se i permetre l’alumne que es qüestioni, intervingui o que resolgui els seus dubtes en veu alta o a través dels seus companys. Si no es fomenta aquesta pràctica, acabarà fent-se un cabdell d’interrogants difícils de desnuar en un futur.

L’alumnat actual, és referència d’una societat que ha d’assumir reptes difícils, que s’ha de qüestionar el seu entorn, s’ha d’equivocar per tornar a començar, i d’igual forma, necessita el seu espai i el seu temps per fer-ho.

Podríem comparar l’educació actual com si fos el funcionament d’una escala mecànica. Té com  objectiu arribar al final del trajecte en un temps i ritme estipulat, actuant de forma  automàtica. El funcionament mecànic no permet aturar-te quan ho necessites.

Un cop al final del trajecte, és a dir al finalitzar l’ESO, es demana l’esforç personal per seguir endavant, quan anteriorment venia donat el camí i les decisions de futur. Aquest pas requereix d’orientació per tal d’escollir un pla professional adequat als interessos de l’alumne. Per fer aquest pas, cal preparar anys anteriors a l’alumne i, no fer decidir a l’últim moment perquè el sistema ja no és obligatori i no pot fer el pas per l’alumne.

A fi de comptes, el sistema actual forma part d’un procés que els educands no dominen, que no són partícips, sent subjectes passius en el trajecte. L’aprenentatge es pot aconseguir pujant esglaó a esglaó com a qualsevol escala ordinària, avançant al ritme més adequat per a cadascú, afavorint la posterior aplicació pràctica dels coneixements.

A mode de síntesi, es tracta de fer un sistema educatiu basat en la pedagogia que escolta i la pedagogia a la mida de cadascú.