Assaig de càntic en el temple

Sembla que l’ecosistema creat a la transició s’ha tornat un aquari de 200 litres que algú ha descompensat: cada intent de retornar-lo a l’estabilitat no fa sinó augmentar-ne l’entropia i la fetor que desprèn i, aquí i allà, augmenten els detritus, els fongs i emergeixen els cadàvers ocults de peixos que feia temps que no veiem bellugar

Camí de Síndria volia escriure sobre el procés sobiranista català i el senyor Bárcenas m’ho ha impedit d’un cop de mall intel•lectual de tal rudesa que he arribat a témer que ell i l’Undargarin no siguin una espècie de comando secret de l’establisment  disposat a tot per treure de les portades  la nostra consulta encara non nata.

Els detalls del cas Bárcenas publicats pel diari El País portaven als tertulians de la ràdio del matí a plantejar reiteradament la necessitat  que el sistema faci un reset davant del wagnerià ocàs que estem vivint. La paraula reset em fa més aviat por. Em sona a tabula rasa,  un concepte filosòfic interessant que la política sempre ha acabat traduint en populisme salvador, despotisme il•lustrat o dictadura. La suma de factors que han ocupat l’escena els darrers anys (crisi econòmica, corrupció, crisi institucional, descrèdit dels partits tradicionals i tensions territorials) són terroríficament similars a aquells que, en altres moments de la història europea, van desencadenar un cop militar,un punch polític, una guerra civil o qualsevol mena d’operació més o menys dissimulada amb els mateixos objectius. Només hi falta l’oportunisme populista i la intervenció estrangera, si és que l’actual política europea regida pel Bundesbank i la CDU no ho és. L’estat espanyol viu un moment de degradació moral insuportable que amenaça de convertir la lectura de la premsa en una activitat reservada als majors de divuit anys amb tendències sadomasoquistes. Catalunya, encara subsistema del sistema espanyol, no pot amagar darrera el debat sobiranista la seva participació activa en aquest procés de degradació que amenaça  d’arrossegar, clavegueram enllà, els grans agents polítics dels darrers trenta anys.  Fa poc acabem de tenir , probablement, la primera sentència ferma per un cas de finançament irregular d’un partit polític des del cas Filesa, cosa que, d’altra banda, resulta extraordinàriament sorprenent després de les contínues imputacions per possibles casos de corrupció als partits amb més responsabilitat de govern. Sembla que l’ecosistema creat a la transició s’ha tornat un aquari de 200 litres que algú ha descompensat: cada intent de retornar-lo a l’estabilitat no fa sinó augmentar-ne l’entropia i la fetor que desprèn i , aquí i allà, augmenten els detritus, els fongs i emergeixen els cadàvers ocults de peixos que feia temps que no vèiem bellugar. Ni les àvies que llegeixen l’Hola poden estar tranquil•les quan la corrupció econòmica i el patetisme de la vida privada de la reialesa  amenaça de traslladar la família real des del paper couché a les pàgines de successos.

La italianització de la política espanyola és clara. Com a la Itàlia de mans netes, les intervencions judicials són l’única escletxa que deixa córrer l’aire entre les espesses relacions creades entre les constructores, les  grans empreses, els partits  i els corruptes. I això que la  confiança en la justícia com a institució no cotitza precisament a l’alça. Només ens faltava la màfia, que ja comença a treure el cap per la Costa Brava. I és probable que en seguim tenint notícies, si el perseguit Saviano té un 30% de raó en la seva descripció de la importància d’Espanya com a base de les màfies internacionals.

El poder és la capacitat que hom té d’influir en la conducta dels altres. Aconseguir que una majoria social tingui la percepció intensa que la situació és tan insuportable que és necessari que passi alguna cosa, que ja no es pot seguir com s’està, és una tasca reservada només a agents de gran poder. La sensació que alguna cosa ha de passar indefectiblement, ha estat sempre l’estat psicològic que ha permès impulsar les societats al conflicte i  preparar-les per als patiments i riscos necessaris. És el pas previ a la irrupció del líder d’idees clares i voluntat incorruptible, Robespierres de tota mena i condició oferint la seva vida a l’altar del bé social.  És aquest un poder que precisa, però, d’eines que no té tothom:  informació, canals per dosificar-la, projecte polític, i, sobretot,  una ideologia a prova de detalls insignificants i una voluntat decidida a jugar fort.  Al llarg de la història sempre hi ha hagut moments de nihilisme polític renovador impulsat per aquells que creien que estaven en les millors condicions per formar part del grup de supervivents que, després del tsunami, organitzarien la reconstrucció. Ja ho veurem.

Fins ara els casos de corrupció no han castigat els partits polítics de forma significativa, la qual cosa sempre ha dit molt sobre el pobre estat de la moralitat pública dels ciutadans i sobre la poca qualitat de la nostra democràcia com a sistema i com a codi de valors individuals. Tot, però, té un límit i la capacitat de votar tapant-se el nas és inversament proporcional a la transparència informativa i al patiment social. En un món on l’honradesa i l’honorabilitat signifiquessin alguna cosa, un tsunami electoral hauria d’emportar-se per endavant tots aquells que no donin passes decidides per canviar l’estatus quo, encara que sigui assumint el risc d’elevar a la trona de la governació noves organitzacions mancades d’experiència de poder i desconnectades dels grans centres decisoris.  També pot passar, però, que tot segueixi igual i que els corruptes i els seus amics obtinguin folgades majories. Llavors serà l’hora de marxar, si més no mentalment, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica,lliure, desvetllada i feliç i on ja hi podrem trobar molts espanyols, catalans, italians i grecs treballadors i honestos que lliuren el millor d’ells mateixos on els han donat una oportunitat. Ara bé jo, després de tant Moltalban, Camillieri i Petros Markaris, molt probablement i  com el poeta...

no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
            

Salvador Espriu: Assaig de càntic en el temple.