Sobiranisme per a escèptics (I): legalitat i legitimitat

Camí de Síndria no paro de parlar aquí i allà sobre el procés sobiranista en què estem immersos, amb permís de la crisi econòmica i la crisi política generada pels casos de corrupció. Els darrers anys els catalans ja ens havíem  tornat  experts en teoria econòmica i les sobretaules s’animaven amb debats familiars sobre  la prima de risc, les hedge fundo el dèficit públic. Ara, el debat independentista amenaça de submergir-nos a tots en un doctorat sobre filosofia política. És probable que aviat,després de fer l’amor, en comptes de fer un cigarret (ja no fumem), el catalans ens relaxem parlant de temes com la tensió entre legalitat i legitimitat, els subjectes polítics i els subjectes sobirans, la voluntat popular i l’autèntica democràcia, etc. Faig la meva aportació per si a algú, en qualsevol situació, li pot ser de profit.

Legalitat i legitimitat del procés. Des de les posicions properes als interessos de l’estat espanyol i, en general,a les dels representants del, diguem-ne, actual status quo, no es para d’insistir en que la consulta sobiranista és il·legal i que això treu tota legitimitat al procés, sabedors com són que la legalitat d’una cosa és, per se i sobretot en democràcia, una font –però no única ni segurament essencial- de legitimitat. Els defensors de la consulta i impulsors del procés sobiranista, sabedors de la poca cabuda que les seves idees tenen en l’actual marc legal, insisteixen en la legitimitat del procés en base a altres fonts d’aquesta, segurament més poderoses i alhora, més difícils de sostenir que la legalitat, vivint, com vivim, en un estat de democràtic de dret, o sigui, on en teoria s’imposa l’imperi de la llei.

Què és legal en cada moment de la història d’una societat depèn, exclusivament, del fet que existeixi un poder capaç de legislar i, com a mínim, sigui capaç d’evitar que existeixin altres lleis que les seves en un determinat territori i sobre una determinada població.  Això pot coexistir amb el fet que el poder sigui incapaç o no tingui cap interès de fer complir la llei. Què és legítim en cada moment de la història d’una societat és un fet que té a veure amb els valors i l’ètica, depèn de la reacció emocional i moral que determinats actes i lleis desperten en la població. Quan dic reacció emocional i moral em refereixo al sentiment d’assentiment i/o de repulsió que generen determinades realitats en les persones com a resultat de la seva visió de món, efecte complex, alhora, de l’imaginari col·lectiu, els valors predominants, la història, etc. La legitimitat es sustenta així en els usos i costums,la ideologia dominat, el coneixement científic acceptat, les creences religioses i, en definitiva, en tots aquells elements socials i culturals que donen lloc a una visió social dominant sobre el que considera acceptable o inacceptable en un moment històric determinat. En una societat homogènia culturalment és més fàcil que hi hagi una percepció social majoritària d’allò que és o no legítim. A més complexitat demogràfica i cultural, més precari es torna el consens sobre aquesta legitimitat. El mateix passa amb el canvi social: quan més estàtica és una societat, menys en dubte es posen les fonts acceptades de legitimitat, quan més dinàmica és, més intensa és l’exigència d’una renovació periòdica del consens que sustenta la legitimitat.

Les dictadures tenen suficient amb la legalitat i un escamot d’afusellament per governar i no precisen d’altra legitimitat que la que els dona la seva ideologia (si en tenen) i el suport dels que els acompanyen (encara que hi ha hagut dictadures considerades majoritàriament legítimes pels ciutadans).

Un estat democràtic i de dret està moralment obligat a intentar regir-se per normes que no només siguin legals, sinó que siguin també percebudes com a legítimes per la seva població amb un grau de consens o d’acceptació majoritària acceptables. En democràcia, una legislació  que és considerada il·legítima de forma majoritària, esdevé una bomba de rellotgeria per al sistema que, tard o d’hora haurà de canviar-la si no vol perdre, al seu temps, la seva pròpia legitimitat. Un cas exemplar d’això va ser l’eliminació del servei militar. El rebuig social al que abans és considerava normal, el servei militar obligatori, va acabar convertint la llei en un norma percebuda socialment com injusta i il·legítima. La crisi de legitimitat va precipitar-se per l’empresonament d’insubmisos que, en negar-se a acceptar vies com la prestació civil substitutòria del servei militar, portaven a la presó joves que eren condemnats per jutges que deixaven constància per escrit en les seves sentències que consideraven la llei i la sanció legals però injustes i il·legítimes. Una cosa semblant està passant  en els nostres dies amb la llei hipotecària actual: la plataforma d’afectats per la hipoteca i el milió de signatures que li donen suport està acorralant els representants polítics que, amb una visió deficitàriament democràtica, han actuat en aquest cas més com a protectors dels interessos de la banca que com a valedors de l’interès públic.

En el tema de la consulta i el procés sobiranista, com en els casos citats, s’enfronten, d’una banda, els defensors de la legalitat vigent i la seva legitimitat  i, de l’altre els defensors d’una legitimitat encara fora de la llei. Com en els casos anteriors, la crisi de la legalitat democràtica només pot venir d’una crisi de legitimitat aclaparadora manifestada de forma clara en la ciutadania en qui recau, en darrera instància la legitimitat d’un sistema democràtic. Dic aclaparadora perquè, si no ho és, difícilment pot posar en crisi una legalitat fruït de processos democràticament legítims i cal tenir molt en compte que, en un estat de dret, la forma és, alhora, el fons, i que gran part de la legitimitat d’una norma emana de la legalitat democràtica dels processos de què és fruït.

Aquí encara s’enreda més la cosa perquè la crisi de legitimitat i el canvi dels consensos socials generadors d’aquesta, són susceptibles de ser vistos des de molt  diverses perspectives: en aquest cas, parlem de la societat espanyola o només de la catalana? I aquí està el rovell de l’ou. ¿Està la societat catalana tan clarament decantada en la qüestió sobiranista com per crear a Catalunya una crisi de legitimitat definitiva en  relació als conceptes de sobirania nacional i d’unitat nacional que expressades a la constitució espanyola? I si és així, aquest consens social té prou força política i pes sociològic com per forçar, alhora, una crisi de legitimitat sobre  les mateixes qüestions a nivell espanyol? Si és que sí, la situació obligaria a l’Estat espanyol a repensar-se i optar per un procés de secessió negociat o, si més no,  per fer  una nova oferta d’unió en condicions prou atractives per a Catalunya com per desmobilitzar l’independentisme o tornar a reforçar la legitimitat de les posicions unionistes, d’una o altra índole, fortament arrelades al país. 

Crec que des de les institucions de l’estat espanyol, de moment, es dóna una resposta negativa a les dues qüestions plantejades. No creuen que el moviment sobiranista tingui prou força social, tot i la victòria en escons, per arrossegar el conjunt de la societat catalana a un escenari efectivament secessionista amb totes les seves implicacions de conflicte social. Jo crec que així ho creuen fins i tot en el cas que es fes una consulta, la qual, per si de cas, faran tot el possible per impedir i, així, evitar un recompte real de la correlació de forces que no es pogués maquillar abans de presentar-lo a la societat espanyola. Cal allargar els temps i deixar que el procés es desinfli o que el conflicte entre les forces polítiques que el sostenen el debilitin. I si és possible, alimentar aquest conflicte per tots els mitjans disponibles.

Tampoc es creu, des de l’estat espanyol, que el sobiranisme català tingui prou força i sigui tan aclaparador a Catalunya com per crear, en el conjunt de la societat espanyola, una crisi de indentitat-legitimitat que amenaci les sòlides creences socials sobre la unitat d’Espanya i posés en crisi la Constitució del 1978. Tinc la sensació que l’estat es sent en condicions de resistir un escenari d’alta conflictivitat social a Catalunya comptant amb que aquesta situació provocaria una resposta d’unitat en defensa de l’estat de la resta de territoris i entitats polítiques espanyoles.

La precarització creixent de les institucions de l’estat a causa de la crisi i la corrupció política poden desmuntar aquest argumentari en direccions inesperades. Pot ser una oportunitat per reforçar la legitimitat independentista i, també, una excusa per a una reforma constitucional recentralitzadora. A la voluntat de sortir d’Espanya, pot oposar-s’hi la voluntat d’acabar Espanya i donar un cop definitiu a les forces “centrípetes” que alguns creuen que la tímida descentralització autonòmica ha alimentat.

És una partida que l’estat juga amb avantatge, perquè sempre disposarà del pal (recentralització, control econòmic, invasió de competencial, etc...) i de la pastanaga si el pal no funciona (reforma constitucional, nou estatut d’autonomia, pacte fiscal, nou sistema de finançament...). Ja ho veurem.