Canvi de paradigma

Camí de Síndria vaig passar per la manifestació de la Diada i després he seguit, amb interès i sorpresa, les opinions manifestades a diaris i noticiaris televisius. L’evidència més sorprenent: a partir del dia 12 de setembre, parlar de la independència de Catalunya, els seus pros i contres, els problemes jurídics que implica la secessió, les conseqüències per a la UE, la preocupació per saber on jugarà el Barça (¿?) s’ha convertit en un tema normalitzat, tant en el món mediàtic català, com en l’espanyol. Com pot ser això? No eren aquestes converses coses reservades als grupuscles d’iniciats que visitaven ritualment el Fossar de les Moreres, d’aquells que parlaven de colonialisme espanyol, d’exèrcit d’ocupació, de països catalans i coses d’aquestes? No era una manera socialment marginal d’entendre Catalunya i Espanya i d’explicar la realitat social? No somreien amb condescendència els tertulians quan el convidat independentista començava amb les seves coses d’adolescent immadur incapaç de ser independentista de jove i sobiranista o federalista en la maduresa?

Veient que fins i tot a l’Informe Semanal de TVE o als lúbrics debats nocturns de Tele5 és parla amb força claredat (i per tant se’n fa propaganda i es normalitza) del fet que una majoria social de Catalunya avença cap a posicions independentistes, vaig recordar els estudis de filosofia de la ciència i l’obra de Thomas Kuhn, L’estructura de les revolucions científiques. Kuhn enunciava al seu llibre que l’evolució de la ciència i de les teories científiques no era el camí lineal de progrés que sempre s’acostumava a explicar, un camí en què unes teories eren substituïdes per unes altres de forma progressiva quan l’evidència científica les contradeia, fet que es produïa enmig de l’acceptació racional i empíricament entusiasta de la comunitat científica. Contràriament a això, Kuhn defensava que les teories científiques imperants oferien resistència a ser substituïdes quan emergien altres idees que les contradeien. El pas d’una gran teoria a una altra era un procés abrupte en què les opinions científiques minoritàries romanien pressionades fins que eren capaces de convertir-se en la teoria hegemònica. El canvi de paradigma, l’acceptació d’una nova teoria, fins ara marginal, i la seva conversió en la teoria dominant en detriment (i potser dissolució) del que havia estat la teoria hegemònica (normal) fins aleshores, era un procés d’acumulació d’evidència científica però, també, de canvi sociològic en el conjunt de creences dominant en la comunitat de científics. La idea de paradigma aplicada a la ciència (el conjunt d’idees científiques que constitueixen el corpus acceptats per la comunitat i que defineixen la seva manera d’entendre la realitat) connecta amb la idea de Weltanschauung o cosmovisió elaborada des d’altres camps de la filosofia. Una cosmosvisió és la idea general del món que un individu es fa des del seu conjunt de creences i coneixements, els quals depenen, al seu temps, del context històric i cultural en què es troba. En aquest sentit, uns cosmovisió és una representació coherent de la realitat que defineix, entre d’altres coses, un concepte de normalitat. Èpoques diferents donen lloc a cosmovisions diferents i, en una mateixa època i context, poden conviure i confrontar-se cosmovisions diferents que lluiten per la seva hegemonia social.

Ha arribat l’independentisme a ocupar en la cosmovisió dels catalans una posició d’hegemonia social? Si la resposta és positiva, caldrà esperar que el fenomen no només no disminueixi, sinó que, en els propers mesos i anys, augmenti i es diversifiqui, ocupant cada cop espais socials més amplis. Una de les conseqüències d’ocupar l’hegemonia social és que defineixes el concepte de normalitat. Aquest predomini propicia l’augment d’adeptes (pocs volen quedar lluny de la normalitat social) i garanteix, en l’ordre del discurs, una prevalència del teu ideari, llenguatge, argumentari i conceptologia,els quals acaben per esdevenir referencials per a tots els discursos socials, siguin afins o contraris a la visió de món hegemònica. Com en una mena de cosmologia heliocèntrica, la visió de món hegemònica satel•litza totes les altres que n’esdevenen subalternes i han de recórrer a ella , en positiu o en negatiu, per expressar-se. A tall d’exemple només cal recordar la dilatada preeminència del discurs catòlic des de l’edat mitjana fins a l’Europa d’entreguerres o l’enorme predomini que la conceptologia i llenguatge marxista va tenir en molt cercles socials dels anys seixanta i setanta del segle XX a Europa.

Des de fa una anys i per motius diversos, el que havia estat una visió política minoritària a Catalunya, l’independentisme, ha anat guanyat adeptes fins arribar a una massa crítica que l’ha convertit, de manera abrupta, en propietària d’un llenguatge i visió de món que pot arribar a ser hegemònica (si és que ja no ho és). El sol fet que les forces polítiques tradicionals, les institucions i els mitjans de comunicació s’hagin sentit obligats després de la manifestació de l’11 de setembre a realinear la seva aproximació al fenomen independentista i s’hagin sentit empesos a modular el seu discurs, les seves propostes i els seus posicionaments ideològics en relació a aquest, posa de manifest que l’independentisme ha ocupat, de sobte la centralitat sociològica i política. El silenci de l’estat, prova manifesta de la necessitat de digerir la situació i reajustar el discurs tradicional, insisteix en aquesta idea i ens il•lumina sobre la importància del canvi de paradigma polític que estem vivint.

Em temo, però, que la lluita entre paradigmes per ocupar l’espai central i ser capaç de definir la realitat no ha fet sinó començar. De moment, el partit, després d’una primera part sorprenent per part de l’equip acabat d’ascendir a la primera divisió, ofereix un marcador que podria ser una cosa així com independentisme 2 – el de sempre 0. Caldrà veure com evoluciona el partit i quines estratègies, tàctiques i noves peces del taulell mouen els entrenadors a la segona part. Cap ideologia política, filosòfica o religiosa, ha cedit la seva hegemonia sense oferir resistència, sobretot perquè les hegemonies ideològiques es sustenten i amaguen hegemonies econòmiques al•lèrgiques a qualsevol canvi que pugui posar en perill el seu estatus quo.