The Newsroom

Una nova meravella nascuda de la ploma del prestigiós guionista nord americà Aaron Sorkin, pare, entre d’altres coses, de la celebrada sèrie  'The West Wing' o de l’exitosa pel•lícula 'The Social Network'.

El punt de partida de la sèrie no és gens novedós:  un idealitzat grup de periodistes compromesos amb la seva professió , immersos en una sisífica lluita per conservar els valors centrals del periodisme compromès davant la pressió permanent dels anunciants, els accionistes i  els experts en share. Homes i dones que habiten una talaia privilegiada que els situa en conjuntures ètiques i polítiques excepcionals, un mirador que intensifica la vida però que els converteix en objectius de la pressió,  episòdica però constant, dels conglomerats  econòmics i polítics que només veuen en el periodisme escrit i televisiu  un apartat més de la seva cartera de negocis, en el millor dels casos un suport molest però inevitable sobre el que col•locar la publicitat i, en el pitjor, una eina de manipulació de masses inevitable per perseguir els seus interessos en les modernes democràcies mediàtiques i demoscòpiques..

Hi va haver una època en què el periodisme  - més exactament la premsa escrita- podia veure’s a ell mateix com l’anomenat quart poder, un contrapoder amb una forta vinculació amb les classes mitjanes i populars a les quals podia oferir una certa línia de defensa davant dels interessos corporatius o de les classes privilegiades  gràcies al poder de ser capaç de desplegar, de forma pública, un relat calidoscòpic, objectiu  i  informat de la realitat. Una visió certament idealista i parcial  de la història del periodisme. També ho és l’obra de Sorkin. Idealisme televisiu i cinematogràfic necessari i pedagògic amb un fort sentit de servei públic, com també ho eren les corredisses de Lou Grant amb els punys de la camisa arremangats, les indagacions dels joves Redford i Hoffman a Todos los hombres del presidente o els plans, plens de fum de cigarreta, de  Buenas noches y Buena suerte.

Les redaccions dels diaris i de les televisions presentades sota el prisma socialdemòcrata –liberal dirien els americans-  dels Sorkin, Pakula o Clooney, són espais privilegiats  per plantejar els vells dilemes ètics i polítics  entre  l’individu i el grup, entra la veritat i la comoditat, entre la llibertat i la seguretat i, sobretot, d’una o altra manera, per tornar a reflexionar sobre si en les nostres societats líquides la recerca de la veritat és encara un valor important.  El periodista esdevé un model arquetípic d’heroi en el que parcialment tots ens hi podem identificar per acció o per omissió:  serem capaços, quan sigui el moment, d’abandonar una vida més fàcil per perseguir els nostres somnis? Ens aixecarem per aconseguir que les coses siguin com creiem que ha de ser o acceptarem amb fatalisme la inevitabilitat del que hi ha? Suportarem que la comunitat ens faci al marge per defensar el que creiem que és just o ens mantindrem en la seguretat del ramat al preu de no aixecar mai el cap del cul del veí? Seria suficient la companyonia dels que pensen com nosaltres per afrontar la travessia del desert o la nostra vanitat no ens deixaria habitar els marges?   Diuen  que la veritat ens farà lliures, però desvelar-la mai serà un acte gratuït per aquell que  aixequi el vel que la cobreix i ens la mostri.

És cert que amb l’idealisme s’ha d’anar, però, amb compte: va motivar per igual els dotze apòstols i Gandhi que Hitler i Pol Pot, però també ho és que, entre l’antiidealisme  desmobilitzador de Gandia Shore de la MTV i el bonisme pedagogista  i  il•lustrat de Sorkin, no tindria cap dubte sobre què els recomanaria veure a les meves filles adolescents, sobretot  en aquests temps en què la crisi econòmica de tots no és sinó la punta de l’iceberg de la misèria moral d’alguns (una altra cosa és que mirarien elles!). Potser, i en tots els sentits del terme, necessitem això: moral!

PD: als amics d’eix diari perquè tinguin  les dosis justes de voluntat, sort i idealisme que tot projecte nou necessita!