Els avis i avies, pilars fonamentals a la família

Són les nostres fonts de coneixement de com han viscut al nostre país, ja sigui a la postguerra o a la guerra, batalles plenes d’emocions i sentiments difícils de superar. T’expliquen la nevada del 62, les experiències dels pobles, de com passava el “sereno” per les nits, entre d’altres vivències.

De petits obrim la porta de casa amb il•lusió perquè venen a dinar els iaios/as, tot i que quan som adolescents, ens molesta tornar a sentir la mateixa historia mentre prenem un got de coca-cola.  Però de fet, que no ens molesta a l’adolescència? Aquesta expressió d’avorriment no es més que un paper que representem, no ho pensem de veritat i ells/es ho saben.  Quantes vegades no ens hauran preguntat: ja tens novio/a? Ja tens un amic/ga? Pregunta per excel•lència en tots els dinars familiars , sent causa del riure trapella dels més grans.

Quantes vegades no criticaran els baixos del pantalons, les samarretes estampades, l’ús excessiu del mòbil o de l’ordinador, els nostres tallats de cabell. Però al contrari, quan parlen  amb els seus amics i amigues, expliquen amb entusiasme la carrera que estàs cursant o si has trobat feina. A vegades, els noms se’ls inventen o fan una descripció similar, però ho expliquen amb tant d’entusiasme que té encara més valor que el nom en anglès que correspon a la nostra feina.

Pensem que els avis sempre es quedaran igual, però es fan grans, passa el temps i els anys es reflecteixen a les seves mans, a la cara, a la veu, a la forma de caminar...

Quan ja són molt grans són ells els que es tornen com nens/es petits, sobretot si estan en situació de dependència. Criden la nostra atenció, juguen a ofendre’s si no els portem el seu postre preferit, escolten contes amb gran atenció,  necessiten ajuda per menjar i, cal controlar les seves hores de són i activitat. No s’imaginaven que aquells que corrien darrera la pilota,  ara són els que necessiten que es jugui amb ells.

Alguns avis/es, no poden arribar a recordar les histories que ens explicaven, la malaltia impedeix obrir la caixa de records, aquells que ens entusiasmaven o ens avorrien en el seu moment. Ara som nosaltres els que hem de recuperar-los i explicar-los-hi per treballar la seva memòria. No poden perdre una historia tant completa com la que han viscut. No tenen vídeos Youtube o fotografies al mòbil de la última nit, sinó que ens necessiten a nosaltres per conèixer de nou sobre ells mateixos. Cal recuperar imatges i llibres que tenen a casa seva, recordar qui som i perquè estem al seu costat.

De fet, quan nosaltres ens posàvem malalts, ells venien a casa amb el millor dels remeis, que si vapors d’eucaliptus, massatges amb cremes i ungüents, llet amb mel, ceba per la tos... Ara ens toca a nosaltres, com a nets, portar aquest got de llet amb mel. Si es tornen petits, jugarem; si els hi falta memòria, els hi recordarem; si no es poden moure, els mourem. De fet, ells ho feien!

Però aquests no són els únics avis/es que hem de tenir presents. Quan tenim fills/es, els avis són els nostres pares i mares. Ara adquireixen el rol d’avis/es, han de mimar i consentir als nets/es, dins uns límits, es clar. Han de recuperar el nen/a que tenen a dins, jugant a pilota i fent construccions molt altes, sense parar de riure.

Hi ha consells que no hauríem de rebutjar, ells ja ens han tingut a nosaltres i coneixen trucs que ens poden servir per impartir una bona educació. Darrera una ganyota i un somriure d’un nen/a, hi ha carinyo, no té perquè ser un gest de mala educació, sinó una complicitat entre net/a i avi/a.

Per tant, entenem doncs que nosaltres, els jovent, no només hem de cuidar dels nostres avis/es, sinó també hem de permetre que els nostres pares i mares, siguin avi/es dels nostres fills/es. Al cap i a la fi, qui no recorda haver jugat amb la iaia o el iaio?