El luxe de ser mileurista

Parlem anglès; alguns l’han complementat amb l’italià, l’alemany o, fins i tot, el portuguès. Tenim extensos coneixements d'informàtica, dominem l'ús de l’excel, de les bases de dades, de programaris propis de les nostres llicenciatures. El meu cercle d’amistats, com jo, quan varem començar la universitat se’ns va vendre un futur prometedor, que inesperadament (com a mínim per nosaltres) es va veure truncat pràcticament al sortir de la carrera, just entre els anys 2009 i 2010.

Ara, just havent encetat l’any 2013, molts de nosaltres desitgem ser mileuristes, una condició que fins fa poc era sinònim de precarietat laboral. De fet, la primera definició que surt d'aquest terme per Internet és: “persona que té un sou baix. Generalment s'aplica a gent jove, sovint amb estudis universitaris, que té una feina precària i que no sol cobrar més de mil euros al mes.”. Avui en dia però, la precarietat laboral és, i em refereixo al meu cercle d'amistats, desenvolupar tasques qualificades per un salari mínim professional (parlem de 642 euros, aproximadament), treballar de qualsevol cosa pel simple fet de treballar o desenvolupar una feina sense tenir la certesa de si a final de mes cobraràs la nòmina complerta o només, i amb sort, la meitat.

El meu cercle d’amistats, com jo, treballàvem als estius i compaginàvem estudis i feina i tots cobràvem més de mil euros nets al mes, especialment els que vàrem optar pel sector de la restauració i el turisme. Cobràvem, amb setze o disset anys, una quantitat equivalent al doble que la d'ara. I tot i que no en fa tant d'això, ara molts de nosaltres volem ser mileuristes i percebre al voltant de mil euros nets al mes. O potser menys, però tenir una feina que tingui relació amb el què hem estudiat o, pels menys exigents i desesperançats, tenir únicament la certesa que al final de mes cobraran la nòmina de manera integra.

I tot i ser les víctimes amb més sort d'aquesta crisi per no tenir hipoteques ni crèdits, aquesta impossibilitat d'agafar experiència en el nostre àmbit podrà comportar, en un futur, la nostra exclusió d'aquest mercat de treball en favor de tots aquells que acaben de sortir de la carrera i que són més joves i més preparats que nosaltres. Joves que, de ben segur, seguiran pensant que ser mileurista és un luxe.