Crist només era un home

.Per a mi la gran cagada de l’Església catòlica ha estat la dramatització d’uns fets que possiblement foren reals, però amb matisos. Dic dramatització amb el sentit teatral del terme. Penso que pot ser vera l’existència del personatge anomenat Jesús, Crist o Emmanuel però no el muntatge (segueixo amb el teatre) que es va endegar al seu voltant. Crist podia haver estat un heroi, com tants que han pasta per la història; un home que es va revelar contra la política imperialista de Roma o contra les costums dels propis jueus de la seva època, corruptes, col·laboracionistes, classistes i xenòfobs. Ell va predicar entre la gent humil i va sembrar una revolució autèntica. Va ser el gran precursor dels Drets humans.

Després de la seva mort, torturat, vexat i crucificat, quan es van “inventar” una llegenda sobre ell que algú va veure rentable, per garantir la seva continuïtat, com s’ha demostrat al llarg de més de 2000 anys. Dic rentable, no tan sols pels seus resultats econòmics - que també-, sinó pel fet de poder inaugurar una nova religió que s’escamparia pel món.

No discutiré, pel meu agnosticisme, l’idea transcendent del cristianisme. Totes les religions prediquen la transcendència. Totes les creences prediquen un més enllà després de la mort. Fins i tot les velles filosofies tenen com a fita el misteri del “ més enllà”. No és aquí on vull tractar ni estudiar aquesta idea. L’ésser humà és lliure de triar la seva concepció espiritual.

El que vull dir és que “algú” va veure un filó en la vivència de Jesús de Natzarè i el va iniciar.

Els seguidors de Crist, van ser perseguits brutalment pels romans. I en veure l’expansió i la magnitud dels fidels de l’anomenat Messies, els emperadors van haver de sucumbir. Constantí va deixar de perseguir als cristians i va decretar la seva llibertat. És aleshores quan es posa en marxa la gran maquinària eclesiàstica. Aquesta multinacional que funciona a l’esquena de l’obra d’aquell Crist, pobre, humil i maltractat. Aquesta Església, fins fa poc, Catòlica, Apostòlica i Romana, s’inventa un nou drama, que fonamenta en Crist però aplicant-hi totes les fantasies d’una llegenda: fa néixer Crist d’una mare verge, diu que és un personatge diví, fill del Déu Pare. Argumenta un guió novel·lesc, contra natura, assegurant que aquest Déu poderós ha triat aquest infant de Natzarè per a salvar els homes (mai ha dit de què) i l’immola, per a recordar-nos que som molt dolents i que ell serà el redemptor. No diu ni quan ni on tindrà lloc aquesta salvació, només profetitza un gran judici  final, apocalíptic quan ens reencarnem. Però encara farceix més la tràgica representació: Després de mort, el fa ressuscitar. Per a fer palesos els desitjos del nostre infantilisme de que l’heroi no ha de morir mai.

I un cop muntada la comèdia, comenta la gran revolució de l’església. Sota la demagògia populista d’un Crist sacrificat, augmenta la parròquia entre el poble, que en aquells temps, no tenia cap més entreteniment. Mentre tant, les altes estàncies eclesiàstiques s’apropen als poders polítics i militars de la terra i funden un món elitista i dictador que viu aliè a les misèries del món. Amb luxes desaforats, amb palaus, temples folrats d’or i de riqueses que la família del ruquet mai havia ni somniat.

Però arribats a la nostra època, se n’adonen que el món els gira l’esquena i ara veuen que allò de la mare verge i la resurrecció va ser una gran cagada, per a la seva Institució. Només alaben aquestes festes (Nadal i Pasqua) els hostalers perquè engreixen els calaixos.

La catòlica seria una religió més humana si hagués fet de la figura de Jesús un exemple de veritat i d’heroisme, sense, disfressar-lo amb la túnica de la divinitat. El Che Guevara, Gandhi, Martin Luter King, Mandela, Casaldàliga, Teresa de Calcuta, en són uns quants exemples ben palesos de credibilitat. No sé si són al cel però sí que sé que no cal que ens mengem ni el seu cos ni la seva sang en altars de marbre, cada diumenge, perquè la seva obra perdura tant com la de Crist home.