Introducció a la sessió informativa de l'ANC a Calafell

Hem van dir: “Una cosa d’un quart d’horeta”. Penso que si m’aguanteu 15 minuts, bé us mereixeu la Independència. Miraré de ser més breu.

Sé del sentiment de totes i tots els aquí presents vers la nostra estimada terra. Aleshores em pregunto, què us puc explicar que vosaltres no sapigueu?

Ens sembla normal i, molts anys hem hagut d’assumir, que Catalunya hagi de navegar sempre contra el vent i l’agressió constant de la monstruosa Espanya. Sí dic Espanya, no em vingueu amb romanços piadosos de que a Espanya no tothom és igual. Em refereixo ca Espanya com aparell d’estat. Des de segles, ens trepitja, ens menysprea i ens odia visceralment. Allò de les excepcions, són collonades. “Los polacos”, per a aquells “cristianos de la Santa inquisición”, son “seres rojos que llevan cola”. I últimament, perquè veuen venir la desfeta independentista, estan manipulant i alliçonant a la poca gent, de bona voluntat, que quedava.

Només aquells espanyols que viuen en la nostra nació saben què és Catalunya i la majoria, l’estimen. N’hi ha de tossuts, n’hi ha que boguen  amb el rem tort, com diuen els vells pescadors, però els doblegarem... Començant per la faraona Camacho, el Millo, que no es creu res del què diu, el Fernandez Diaz, amb les seves pilotetes de goma, el “niño bonito” del Rivera i el seu legionari Cañas, el caparrut del Navarro i el seu federalisme de via estreta; a totes i a tots, els farem ambaixadors  de la República Catalana, a Madrid, a la Santa Seu, allí amb el Papa Paco, o cònsols a Pernambuco que mai ningú sap on és, o a Burkina Faso a collir blat de moro. M’he guardat el Vidal Quadras, perquè aquest es destruirà tot sol quan acabi el seu missatge, com en les pel·lícules de James Bond.

Tot això ja ho sabeu, que us he d’explicar?

No m’agraden els mítings; considero que són com els sermons. Només són xerrameques per als convençuts. Però això d’avui no és un míting i com he dit, no us he de convèncer de res. Tots sabem que només hi ha una consigna en el nostre tarannà,  una consigna que porta un nom: INDEPENDÈNCIA. Ja veieu que senzill, 13 fonemes que fan por a tanta gent.

Però aquesta paraula té un perill, el de caure en el calaix dels mots usats. Aquells mots que de tant emprar-los es fan vells. I precisament per això, avui us dirigeixo aquestes paraules.

No gastem les forces només amb crits, anem als fets, a l’acció. Cridar, quan cal, però actuar, sempre.

Parlant amb la colla que m’ha convidat, va sortir a la palestra  la intenció de l’acte d’avui. Cal esperonar a la gent, que faci pinya, i fer pinya vol dir prendre responsabilitats, ajudar a l’organització d’actes, a la logística dels programes que es preparen, ja sabeu que hi ha feina per a tothom. Cal actuar més que parlar. Treure’ns la son de sobre.

Aplaudir no és fer feina. Ara quan sortiu d’aquí, us vull veure en acció. Sí, podeu aplaudir, mira, tots tenim la nostra petita vanitat, però, encara amb les mans calentes, us vull veure “demanant feina “ als organitzadors, que ells si que en tenen , encara que per desgràcia, no sigui remunerada. En tot cas la remuneració serà sentimental i molt més valuosa:  serà gaudir d’una Catalunya Lliure  i independent.!!

L’Assemblea Nacional Catalana després de la fita històrica de l’11S, no pot adormir-se ni tenir nostàlgia d’aquell èxit assolit. l’Assemblea no pot parar fins l’endemà de proclamar la República Catalana.

Mireu, tots sabeu que sóc home de teatre i en la meva faceta de director, hi una deformació de treball: Veure a l’escenari allò que acabo de llegir. Assajar, el mínim possible i estrenar l’obra quant més aviat millor. Apliqueu aquest símil. Coneixem l’obra, que porta per títol “CATALUNYA INDEPENDENT”; ara l’estem assajant i l’hem d’estrenar quan més aviat millor. No es pot demorar l’estrena.

Estirar les orelles de qui convingui:

• No deixar que el Mas s’adormi, i que no ho encomani a l’Esquerra,
• Fotre-li un bon parell de simbòlics clatellots al Duran i fer-lo tornar al solc,com diuen els pagesos.
• Que no s’emboliquin amb els de Madrid amb “diàlogos para besugos” i collonades fiscals, que és el què ells volen. Això ja vindrà.

Cal estrenar l’obra quan més aviat millor.

Els entrebancs seran molts, la lluita serà dura, ningú en sap el desenllaç, l’enemic té mala bava. Però hem de vèncer. Aquest cop,sí.

És per això que no hem de defallir. Quantes més accions millor per a ensenyar les nostres forces a l’enemic. Ells, seguint la seva tradició de conquesta, ens faran com el Cardenal Cisneros  quan, mostrant l’exèrcit als dissidents, va pronunciar la frase més famosa de l’Espanya guerrera  “ Estos son mis poderes”.

Ells només ens amenacen amb la raó de la força, amb l’excusa d’un estat de dret podrit i caducat, acostumen, tradicionalment, a treure tancs al carrer i el Dragon Rapide. Nosaltres tenim la força de la raó que és dir: prou a tanta humiliació. És per això que hem d’estar a l’aguait de tots els perills que ens poden venir. D’aquesta gent es poden esperar les accions més violentes.

I, ja per acabar, us faré referència d’una frase del meu pare, combatent republicà, ferit de guerra, reclús d’un camp de concentració franquista, pagès honrat i molt savi, quan fa 60 anys ja parlàvem d’independència: “Fill meu, ens van prendre l’ independència amb fusells i només la recuperarem amb fusells”.
No vull que es compleixi la premonició del meu pare, sóc pacifista de mena, però cal recordar–ho perquè no ens vingui res de nou.

Ara us prego que escolteu amb molta atenció als companys de la junta i recordeu: Necessiten molt i molt el vostre ajut per assolir aquest obra magna amb el nom més bonic del món:

“CATALUNYA INDEPENDENT!!”
Visca Catalunya Lliure!!
Moltes gràcies