Més conilleres

D’entrada tenim els francòfils, un grupet reduït però selecte (encapçalat pel professor Narcís Garolera, poca broma), que reclamen la recuperació del gal·licisme garçonnière, «el mot que sempre s’havia fet servir a Barcelona». Malauradament, l’ús del verb en passat és més pertinent que mai. Un altre hi afegeix meublé, que en efecte és més viu però no ens val perquè no designa la mateixa cosa.

De Mallorca ens arriba el suggeriment de boixera, derivat del verb boixar, que és el mallorquinisme per cardar, pitjar o sucar melindro. Es podria provar, però hi veig l’inconvenient de la quasi homofonia amb boixeda, ‘lloc poblat de boixos’.

Tampoc falten els partidaris del picadero, ni que sigui posant-lo en cursiva perquè quedi clar que és un barbarisme (i en canvi, curiosament, no n’ha sortit cap a favor del picador, malgrat la reflexió de la també professora Catalina Martínez: «Tots dos tenen una connotació taurina, i avui que els toros han passat a millor vida potser podríem pensar que es tracta de tirar la canya a veure qui pica»).

Després hi ha els qui busquen altres solucions, com ara els imaginatius Òscar Alegret (cardoteca) i Adrià Pujol (fornicòdrom), a més de niuet de cardar, cau del conill o anar a l’hort a regar.

I finalment tenim els partidaris de la conillera, que guanyen per golejada (incloent-hi, encara menys broma, els escriptors Màrius Serra i Jordi Nopca). La majoria en destaquen la potència evocativa i el fet de ser comprensible a tot el domini (sobretot quan, com és el cas, el context hi ajuda). El fet que l’ús metafòric d’aquest terme es limités fins avui a la zona del Pallars no és sinó la prova que les paraules neixen dialectals i després n’hi ha que es fan generals i n’hi ha que no (o és que ningú es pensa que el mot bordegàs, per exemple, va aparèixer simultàniament a tot arreu?). Per això, tal com diu la Mònica Font, «conills everywhere».

I vet-ho aquí. Si voleu saber quina ha estat al final la meva tria, només us haureu d’esperar un parell de mesos: El somriure de l’Angelica, la nova peripècia del comissari Montalbano, com sempre a Edicions 62. Que sempre val la pena, més enllà de cunicultures, com totes les novel·les d’en Camilleri.