Sobirania

La de sobirania és d’aquestes. Una família superior, i no solament en el sentit quantitatiu. És superior perquè prové del llatí super, transformat en català en la preposició sobre. Qui és sobirà, doncs, està ‘per damunt de’, i m’afanyo a aclarir que no és un estar per damunt dels consemblants (si totes les nacions actuals del món es declaren sobiranes, com podrien estar totes per damunt de totes les altres?) sinó en el sentit de ser al capdamunt, de no tenir ningú per sobre. El Pallars és Sobirà perquè està per sobre (geogràficament) del Jussà (que, en efecte, vol dir ‘per sota’), però el poble ho és perquè se suposa que per sobre no hi té ningú (que ja és suposar).

A la galeria de retrats il·lustres de la família hi tenim penjats els sobirans (tant si eren prínceps de faules com reis de revistes), el Superman dels tebeos i el superàvit d’empreses i conselleries, la versió 2.0 del que abans en dèiem excedent (justament perquè en llatí volia dir, literalment, ‘ha sobrat’). Al quarto dels mals endreços, en canvi, hi amaguem aquella gent tan ufana i tan superba, el concepte ari de supremacia i el complex de superioritat, que ves per on fa que un s’acabi pensant que la seva llei és l’única que val perquè les altres ón inferiors.

De tota la colla, però, la idea que a mi m’interessa més ara mateix és l’esperit de superació. Un concepte tradicionalment aplicat al món de l’esport, en especial als atletes que pateixen algun contratemps de consideració com ara una lesió o un accident de conseqüències greus. A casa, de nano, jo el sentia força, segurament perquè la canalla es desanimen amb facilitat davant la derrota i l’esperit de superació tenia un component de repte personal que t’empenyia a alçar-te i tornar-hi. Aixecar-se col·lectivament després d’un tràgic accident de tres-cents anys i decidir que no ens rendirem, que farem un darrer esforç perquè veiem la meta a tocar, és una superba mostra d’aquest esperit que mereixeria el premi de la victòria. Ni que sigui per justícia històrica, per servir d’exemple als molts que, en canvi, no han tingut forces i han sucumbit pel camí.

Si de cas, això sí, m’agradaria que quan l’haurem travessada, la meta, i per fi serem sobirans, el nostre model social no sigui el del membre menys recomanable de la família, els Soprano.