El man

Ells han batejat aquest poti-poti com a llatí-espanyol, i la cosa no deixa de tenir gràcia si penses que el llatí, pobre, tants segles després ha ressuscitat en un altre continent sense saber-ho.

Que no s’espanti ningú. Ni la notícia explica tot el que ha d’explicar (els diaris sempre tenen poc espai) ni els estudiosos en qüestió són uns passerells. No cal témer que ara la canalla ens tornin a casa parlant com si fossin en Cantinflas. Els fenòmens de convivència de llengües són molt antics i generen uns resultats o altres en funció de moltes circumstàncies.

Les llengües criolles del Carib, per exemple, van tenir gran vitalitat durant el temps del tràfic d’esclaus, des del XVII fins al XIX i avui van molt de baixa; a l’extrem contrari, l’espanyol de l’Argentina va rebre un sotrac tan profund a conseqüència de la massiva emigració italiana del XIX i el XX que avui és la parla castellana més fàcilment identificable per tots els habitants del planeta. Aquí, la possibilitat que les diverses parles anomenades llatines influenciïn el català és ben real però alhora quantitativament irrellevant. Primer, perquè el flux d’emigració ja s’ha pràcticament aturat i per tant el nombre de parlants nadius d’equatorià, peruà, bolivià i altres és, percentualment, força baix. A més, la segona generació ja tenen una parla força influenciada pel castellà d’aquí, i la tercera ni tan sols heretarà la dels avis, més enllà d’unes quantes paraules i expressions.

Finalment, a mesura que aquests col·lectius, que avui conformen els estrats més baixos de l’escala social, vagin ascendint, s’aniran desprenent de tot allò que els identifica o els associa a aquella condició (tal com passa, per exemple, amb els mexicans als Estats Units), i això inclou l’accent i el lèxic de la parla d’origen. De fet, aquest és un fenomen universal que es pot comprovar ara mateix amb els néts catalanoparlants de l’emigració andalusa, extremenya i murciana.

Tot plegat, naturalment, igual que qualsevol altre fenomen lingüístic i social, està en funció de com evolucionin els grans moviments migratoris dels pròxims anys, que és una cosa de mal preveure. Però mentre es mantinguin les actuals circumstàncies, allò que continuarà afectant, i no pas poc, l’estructura de la llengua catalana no és el man sinó, tal com ha estat fins ara, el se chivó.