Polítics a sou

Més enllà de les xifres, curiosa contraposició. En primer lloc perquè el text compara dues professions, la de metge i mestre, amb el fet d’exercir com a polític, que en qualsevol cas, es fugir de la concepció d’entendre la política com una vocació. Professionalitzar la política, concebre-la com una professió més, és generar tots aquests fenòmens contraris a la regeneració democràtica i al servei públic: personatges que encadenen càrrecs de manera incessant, polítics que encara hi són des de la constitució dels ajuntaments democràtics.

La segona idea que em va venir a la ment fou el fet que hi ha una diferència clara i molt profunda – que pot explicar els polítics que tenim – entre els dos grups de professions que es comparaven: mentre que per entrar al Parlament de Catalunya només cal formar part d’una llista electoral i per tant, militar o ser afí a un partit i caure bé a qui confecciona aquestes llistes, per treballar de metge o mestre cal superar una llicenciatura, uns exàmens, un període de pràctiques, una espera en una llista per a què et truquin. Cap dels tres camins és fàcil, però el que et porta a ser polític menys: no s’exigeix ni titulació ni mèrits, només, en la gran majoria de casos, predicar una aferrissada militància al partit.

Ara bé, a favor, podríem dir dues coses: la primera és que la “titulitis” no és garantia d’èxit enlloc, ni a la vida en general, ni al Parlament de Catalunya en particular, podent trobar exemples de polítics molt vàlids sense llicenciatura. En segon lloc, també podríem argumentar que el sou va en proporció a la responsabilitat i que per tant, no és comparable tenir a les mans el present i futur d’un país que una vida humana (podríem?).

La qüestió és, en el fons, doble. És en tots els casos proporcional la feina que es desenvolupa amb el sou que es percep? Es projecta una imatge de coherència retallant sectors com l’educació i la sanitat mentre que no es redueixen els sous dels càrrecs electes? I encara una més: són necessàries declaracions com les que feia fa un temps Núria de Gispert sobre la impossibilitat de viure amb 3.000 euros al mes o més recentment, l’Alícia Sanchez Camacho que va declarar que “cobrava com tothom” al descobrir-se que havia percebut, durant el 2011, un total de 180.000 euros?

La resposta a aquestes preguntes són les que generen un major o un menor distanciament de la classe política envers la ciutadania. Al capdavall, com podem percebre com a proper un individu que fent carrera política guanya més del que es mereix en relació a la feina que efectivament fa i que no té cap problema en anunciar que encara cobra poc, mentre retalla sectors que són considerats pilars de l’Estat del Benestar actual?