Cafès i no paraules

El passat dia 15 de juliol s'iniciava, un any més, la Setmana del Parlament Universitari, una activitat que permet als estudiants de totes les universitats catalanes participar en una simulació al Parlament de Catalunya, en la que han de desenvolupar els rols de diputats o diputades o bé periodistes. L'atractiu d'aquesta activitat és, doncs, evident: en primer lloc permet conèixer i aprofundir en la dinàmica legislativa a través de la confecció d'un projecte de llei (enguany: ocupació dels espais públics) i en segon lloc, permet poder submergir-se durant cinc dies dins l'ambient d'un dels edificis des d'on es dirigeix el país.

Per tant, el Parlament Universitari inunda el Parlament de Catalunya de cent estudiants interessats per la política, que comparteixen el mateix espai que els polítics de veritat durant cinc dies. És en aquest sentit, un mecanisme que permet apropar la joventut a la política i viceversa i per tant, progressivament, els diferents partits de la Cambra l'han entès com una eina molt útil per transmetre els seus missatges; de tal manera que s'ha passat d'edicions on la presència de polítics era gairebé anecdòtica a la d'enguany, on fins i tot hem tingut la visita del president Artur Mas.

La política ha caigut en el descrèdit (un 31'4% de la població planteja els polítics en general i els partits polítics com un dels principals problemes d'Espanya) i un 47,9% de la població estan poc satisfets amb el funcionament de la democràcia a Espanya). En aquest marc, no és d'estranyar que els partits – i els polítics - vulguin aprofitar qualsevol oportunitat per tal de dignificar la seva tasca i el seu paper en la democràcia, ensenyant la seva vessant més humana i propera als problemes dels seus interlocutors.

Tot i així, fets i no paraules. Que el líder d'un partit en caiguda lliure faci una visita a tots els estudiants participants en aquesta activitat està molt bé, però és fum. Que més d'un diputat s'assegui al bar i intercanvi opinions amb els participants és un acte digne d'admirar, però segueix sent una iniciativa sense voluntat de perdurar. Que la vicepresidenta del Govern parli d'oportunitats laborals, de l'èxit i la cultura de l'esforç després de coses com aquesta (o aquesta!), no acaba de ser el predicar amb l'exemple.

En el fons, totes aquestes reivindicacions envers la classe política es tradueix en una de sola: coherència. Coherència entre el que es diu i es fa, coherència entre la teoria i la pràctica. El comportament exemplar del polític no només s'ha de restringir en l'àmbit d'una iniciativa com el Parlament Universitari, sinó que ha de transcendir a totes les esferes. Al capdavall, no agrairíem tots que un dels nostres diputats s'assegués a fer un cafè amb nosaltres i escoltés les nostres preocupacions?