La cosa pel seu nom

Indicis manifestos de canvi: cada dia parlem més d’Espanya i menys d’Estat espanyol. Em refereixo al terme, naturalment, no pas al concepte. Entre l’independentisme va de baixa l’ús de la segona expressió i puja el de la primera.

Només és una paradoxa aparent, és clar. La gran difusió que va obtenir la fórmula eufemística a partir de la mal anomenada transició democràtica responia a un mecanisme mental de defensa: obligats com estàvem a acceptar la pertinença a un ens que ens era aliè, reduïem el dolor rebaixant el subjecte de la nostra alienació (Espanya) a la condició d’adjectiu (Estat espanyol) o fins i tot suprimint-lo (l’Estat). En públic, si més no. La fórmula es va estendre tant que als anys noranta més d’un unionista va publicar articles de protesta al diari borbònic queixant-se que a TV3 no se sentia mai el topònim dels trons. Això, per cert, caldria recordar-ho als qui ara ens acusen de dividir la societat. Aleshores ja ho estava, de dividida: entre els qui deien Espanya amb goig o amb tranquil·litat i els qui l’esquivàvem tant com podien. No en va les orelles de molts grinyolaven (encara ara) quan l’interlocutor pronunciava una d’aquelles frases fetes que es diuen de manera inconscient i que demostren tantes coses: «Aquí a Espanya tal i qual…» En aquest cas concret, veus?, no s’hi ha pas introduït l’eufemisme.

Què ha passat, doncs? Que la bisha, com diuen els andalusos, ja no ens fa por? No, el que passa és que molts estan superant aquell mecanisme de defensa perquè, senzillament, ja no els cal. La pujada de moral entre la tropa independentista fa que el qui abans parlava d’Estat espanyol, com que ja ha deixat de sentir-s’hi iclòs (de fet, el que ha deixat de sentir és l’obligació d’acceptar que en forma part), ara branda el mot Espanya tranquil·lament perquè ja no té por que l’interlocutor l’identifiqui amb el concepte; és més, dir la cosa pel seu nom té l’efecte estimulant de reforçar la pròpia identitat, la catalanitat, de manera que es converteix en una demostració d’autoestima. Veus?, miro al fons de l’abisme i no em marejo, ja el puc afrontar. És clar que, no ens enganyem, també conté un puntet de provocació, unes ganes poc reprimides de marcar paquet perquè, què coi, després de tant i tant de temps d’acotar el cap, ara que ens veiem valents deixeu-nos-ho ensenyar.

Només un símptoma de com canvien les coses. Però encara han de canviar molt. Perquè no ens pensem que amb superar eufemismes n’hi haurà prou. Ells no estan per brocs de paraules: contra els mots, falanges, que no en va són els ossos que formen els punys.