No disparin al pianista!

Direcció: Eugenio Mira

Intèrprets: Elijah Wood, John Cusack, Kerry Bishé, Don McManus.

Els altaveus anuncien l’imminent inici de la pel·lícula. Les llums blanques dels mòbils s’apaguen. L’auditori es queda a les fosques i es fa el silenci. A la gran pantalla, apareix l’animació de King Kong lluitant amb els avions, inequívoc logo del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. El públic esclata amb una ovació. #Sitges2013 ja és aquí, disposat a arrasar al seu públic fidel amb un tsunami de pel·lícules de tots els gèneres (sobretot el fantàstic, és clar), procedències i estils.

Enguany, l’escollida per inaugurar la 46ª edició del Festival ha estat ‘Grand Piano’, dirigida per l’alacantí Eugenio Mira, produïda per Rodrigo Cortés (l’aclamat director de la claustrofòbica ‘Buried’) i protagonitzada per Elijah Wood (qui serà recordat, fins a la fi dels temps, per interpretar a Frodo a ‘El senyor dels anells’). Som davant d’una producció espanyola que compta amb un repartiment de renom internacional, que busca la màxima repercussió, una fórmula efectiva que comparteix amb d’altres films que es presenten en aquesta edició (‘Mindscape’, ‘The returned’, ‘Hooked up’) i que tants bons resultats ha donat anteriorment (‘Los otros’, ‘El maquinista’, ‘Lo imposible’,...).

Elijah Wood, qui visita Sitges per segon any consecutiu (l’any passat protagonitzava ‘Maniac’), interpreta a Tom Selznick, un jove i brillant pianista que torna a escena cinc anys després de cometre un sonat error tocant ‘La cinquette’, una peça pràcticament impossible d’interpretar a la perfecció. Els nervis i la tensió es multiplicaran, però, quan Selznick descobreixi a la partitura una nota amenaçant-lo de mort a ell i a la seva dona si comet un sol error. Aquesta premissa argumental capta de seguida l’atenció de l’espectador. Qui hi ha darrere d’aquesta mortal amenaça? On s’amaga? Serà el protagonista capaç de no equivocar-se?

‘Grand Piano’ és un homenatge al cinema clàssic de suspens (Eugenio Mira no amaga la seva admiració per Hitchcock o Brian de Palma), un thriller executat amb voluntat estètica i elegància que aconsegueix compensar un guió correcte però no exempt de tòpics i personatges massa desdibuixats. La música és determinant, marca el ritme de la pel·lícula i vehicula la tensió i el desconcert que viu el pianista (magnífic treball d’Elijah Wood, protagonista absolut del film, en un registre complicat que demana interpretar i tocar el piano a la vegada).

El plantejament argumental d’aquesta proposta és, per tant, arriscat i alhora ambiciós. És difícil mantenir la tensió i la credibilitat de les situacions que s’hi viuen al llarg del seu metratge, però el bon ofici del realitzador, la banda sonora i la interpretació de Wood garanteixen suficientment l’atenció i l’interès de l’espectador fins al final.

Eduard Sánchez
@esanchezCM