Tenen la pell molt fina (o molt dura)

Ells ens ho aboquen tot pel boc gros. Poden amenaçar-nos a enviar-nos la guàrdia civil o els tancs, si cal. Poden voler encarcerar el president de la Generalitat. Poden titllar-nos de nazis. Poden ofegar la nostra economia. Poden passar-se pel forro els requeriments del Tribunal Constitucional. Poden multar-nos per manca de respecte a l’autoritat estatal. Poden... el que els plagui, i més. Però... compte!, que es molesten i s’esveren per un simple anunciat d’un simposi, que només explicita una veritat incontestable.

I surt l’Alicia Sánchez Camacho proclamant que organitzarà un contrasimposi per exposar l’autèntica  “veritat” sobre les relacions Catalunya-Espanya. Quina despesa més inútil, ella que tan vetlla pel malbaratament dels pressupostos!
Com que ella està molt acostumada a aconsellar tothom que no pensa com ella i com el seu partit, jo em permeto –amb la seva vènia– fer-li una proposta per tal d’estalviar-se el cost del proposat contrasimposi.

Fa molts anys, l’any 1985, que Francesc Ferré i Gironès va publicar La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui, i fou deu anys després, el 1995, que Josep Benet va editar el llibre L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Com que n’estic segur que la presidenta del PPC –ateses les seves moltes responsabilitats polítiques– no ha tingut mai temps de donar-los-hi encara que només fos un cop d’ull, jo l’invito a cercar la “veritat” en aquests gruixuts volums, atès que, amb una lectura desapassionada, fins i tot ella pot arribar a conclusions molt diferents dels apriorismes que manté, conjuntament amb el seu partit. Ah, i el rei de l’estat espanyol, Joan Carles I, quan va dir: “Mai va ser la nostra, llengua d’imposició, sinó de trobada; no es va obligar ningú a parlar en castellà”. Quin ridícul més espantós, si hagués fullejat unes poques pàgines dels textos esmentats!

No sé si al magatzem d’Edicions 62 resten exemplars del llibre de Francesc Ferré i Gironès, però sé de bona tinta que la gent de Publicacions de l’Abadia de Montserrat no els faria res de buidar els seus prestatges amb la sortida del llibre de Josep Benet.

Si vol, doncs, la senyora Alicia, trobar la “veritat”, només li cal trucar al P. Massot i demanar-li que li faci arribar els exemplars que li resten, per tal de regalar-los a tots aquells amics seus que estan delitosos de cercar la “veritat” sobre el tracte que Espanya ha donat a Catalunya al llarg de tres-cents anys. I li estalvio anar més enllà en l’abans i el després d’aquest període, ja que una nova publicació d’aquests textos suposaria una edició molt i molt augmentada. Com és possible tanta miopia i –perdoni–- tanta mala fe!

Ho sento. Potser sí que sembla gros això d’“Espanya contra Catalunya”, però només es tracta de la pura “veritat”, malgrat hagi hagut –i hi hagi– en aquelles terres persones d’un altre tarannà i de molta més sensatesa.