Caldria un nou afer Galinsoga

L’altre dia, una crònica del diari digital Tribuna, en l’escrit “El Grup Godó: la subtil eina de l’unionisme”, es feia ressò dels intents del govern de l’Estat per neutralitzar el corrent soberanista dels mitjans de comunicació de Catalunya i donava a conèixer els tripijocs i els xantatges que es duen a terme per fer fracassar els anhels del nostre poble.

Res de l’altre dijous: tots sabíem que la campanya estava cantada. Per fi s’han adonat que això va seriosament i no els toca la pell a la camisa. Com que veuen, a més, que a fora no fan gaire cas als seus advertiments del daltabaix que pot passar si Catalunya es despenja de l’Estat espanyol i només els contesten amb paraules poc convincents, millor dit, tirant pilotes fora tot dient-los que  es tracta d’un problema intern,  que cal que es resolgui en clau interna, comencem no “a treure els tancs a carrer”, però sí a introduir els seus satèl·lits en els nostres mitjans més propers.

Han decidit que cal canviar el discurs, que cal modificar el percentatge de tertulians afins a una o altra causa, que cal aixecar novament l’espantall de la por, que cal insistir en la malignitat de les propostes independentistes, que cal mostrar la cua i les banyes dels diables disfressats de pastors (molt adient amb les representacions d’aquests darrers dies) i que, com àngels benefactors, cal anunciar la “bona nova” de la indissolubilitat del “Reino de España”. Quanta magnanimitat en els seus bons consells i quanta hipocresia en els seus mals auguris!

La veritat és que jo no m’hi faria mala sang. No fa gaire temps que en el programa “Savis” de TV3 l’indomable Josep Espar Ticó ens feia memòria de l’estratègia emprada quan l’afer Galinsoga, aquell que va titllar-nos “Todos los catalanes son una mierda!” i, com bé sabeu, la resposta del nostre poble fou contundent: donar-se de baixa de la subscripció i escampar els seus fulls pels carrers de Barcelona. Així de simple i així de fàcil, però enormement efectiu: a l’insigne Caudillo no li tocà altre remei que destituir-lo. Veieu com en sabem de fer les coses quan ens toquen massa la “moral”. Doncs, som-hi.

Si així ho fem, ja veureu com el comte de Godó haurà de cridar a retirada i, malgrat que tingui escolanets que li fan cas (per això cobren), no gosarà prescindir de professionals que, com Jordi Basté, tenen molt més clar que Josep Cuní quin el seu compromís amb el nostre poble, l’únic amo de debò.

Vosaltres, doncs, teniu la paraula, ja que jo ja fa molt de temps que vaig deixar de creure en les propostes catalanistes de La Vanguardia, malgrat la seva edició en la llengua dels nostre país. (Per cert que no hi hagué cap reconeixement a Manuel Ibáñez Escofet quan va sortir l’edició en català, malgrat haver-ne estat ell el gran promotor. Ell sabia molt bé, però, que la llengua no ho era tot per catalanitzat els continguts.)

En resum:  Seria oportú fer cas al insistent requeriment de Miquel Sellarès, de no anar gaire més temps amb el lliri a la mà.