On és el Martí Carnicer?

L’any 1971 vaig visitar els seus pares per fer-los costat quan la batuda dels grisos a la parròquia de Sant Agustí, on s’havia constituït l’Assemblea de Catalunya, motiu pel qual foren empresonats 113 dels assistents, entre ells el Martí. Des de llavors, ell –com a militant del Partit Socialista de Catalunya– ha defensat l’ideari dels socialistes catalans de compromís en una major justícia social i de fidelitat als drets dels nostre poble, mamats sens dubte durant el seu pas per l’escoltisme, al costat del Pemi Rovirosa. (El relat de Joaquim Nadal de la seva etapa de minyó escolta, en les seves memòries, Fent tentines per la vida, m’ha fet comprendre molt bé el seu compromís actual.)

Quan, en aquests moments, doncs, hi ha en el PSC una manca de clarividència respecta a l’actitud que cal prendre davant del “dret de decidir” (només això), resulta que, al Martí, no se’l veu per enlloc ni –pel que sembla– no se l’espera.

Bona part dels militants més propers a Joan Reventós han donat a conèixer la seva opinió en aquest terreny. Alguns –davant la deriva del partit– fa temps que se n’han allunyat: Pasqual Maragall, Jaume Sobrequés, Antoni Dalmau, Ferran Mascarell... Actualment, Ernest Maragall, Quim Nadal, Raimon Obiols, Maria Badia, Àngel Ros, Marina Geli, Joan Ignasi Elena i un llarg etcètera ens han exposat els seus parers, els seus sentiments o els seus dubtes. Fins i tot, un dels més propers a ell, Antoni Castells –del qual fou ell mà dreta– ha deixat ben clara la seva posició. Però, del Martí, algú sap què pensa? I no serà per què jo no hagi remenat moltes i moltes vegades la premsa a la recerca del saber-ho.

N’estava segur que, per fi, podria esbrinar el seu posicionament quan, a les pàgines de l’Avui (14 de gener), va sortir una llarga corrua de militants socialistes que ens oferien la seva opinió. Vaig resseguir amb interès les sis pàgines. Vaig trobar-hi fins i tot el “no” rotund de l’Helena Arribas a la consulta, però del Martí res de res. Quin desengany! No constava ni en la llista dels que no responien ni s’havien definit. Vaig dir-me: quina capacitat té aquest home d’escapolir-se, de fer-se fonedís, d’esfumar-se!!  Realment, és digne d’admiració.

De fet, no sé per què em vaig sorprendre: atès que quan, en articles als diaris, li vaig fer alguna critica a la seva gestió com a alcalde del Vendrell, mai no va caure en el parany de contradir-me; sempre trobava algú –sobretot l’Ernest Benito– que li treia les castanyes del foc.

No es pot anar sempre per la vida sense definir-se. Potser caldria recordar-li les paraules del seu parent, Pep Jai, el qual, en una entrevista a Tothom del 31 agost 1984 (enguany farà trenta anys), va dir clarament: “No hi ha socialista que no sigui nacionalista per convicció.  Creure en la llibertat dels homes suposa creure en la llibertat dels pobles”. I la consulta només pretén definir-se en aquest sentit.