Que els expulsin d'una vegada

Això no malmet el reconeixement del servei que ha fet el PSC al llarg de més de quaranta anys. L’aposta del nucli catalanista per evitar el lerrouxisme en la massa dels nous vinguts ha estat molt positiva, però... ha finalitzat el recorregut. Déu n’hi do el camí fet i els resultats obtinguts: molts dels avui independentistes o, almenys, defensors dels dret a decidir són fills de nouvinguts a casa nostra, que avui és casa seva, tan seva que volen que ho sigui del tot. Gràcies, doncs, pel servei prestat.

Com deia, però, ha arribat el final d’etapa. No fou de grat que els propers a Traginer van incorporar-se al nou partit de Joan Reventós, desitjós aquest d’aglutinar tots els partidaris d’un espai socialista. El catalanisme d’aquells era molt més feble que el seu sentiment espanyolista. Malgrat tot, els capdavanters de la nova proposta eren personatges prou influents en el teixit social català perquè fos acceptat el seu lideratge: Reventós, Maragall, Serra, Obiols, Nadal, Dalmau, Castells, Tura, i un llarg etcètera de polítics compromesos amb el nostre país. Els líders veïnals no eren prou potents com per conduir unes masses, residents aquí, però no despreses de les seves arrels (que tampoc feia falta). La tasca i relatiu èxit d’alguns d’ells, sobretot en l’àrea metropolitana –els anomenats “capitans”–, els van donar l’estímul necessari per sentir-se amb ganes d’ocupar els llocs dels anteriors responsables del partit, oimés quan un d’ells havia esdevingut president de la Generalitat. 

L’arraconament d’aquells des del Congrés de Sitges ha fet cada vegada més patent el distanciament dels components de la cúpula socialista. La vaga ideologia socialista d’uns i altres no era suficient per aglutinar individus que havien nascut i conviscut en ambients tan diferents. La lectura dels llibres autobiogràfics dels Nadal m’han confirmat la difícil entesa que podia haver-hi entre persones que han mamat realitats tan allunyades. Sempre m’havia semblat –si més no– “xocant” aquest aiguabarreig d’individus provinents de la burgesia catalana i els fills de la immigració. Uns i altres no podien de cap manera combregar amb una mateixa concepció del pensament socialista. D’altra banda, tampoc no veia clar el grau de complicitat que podia haver-hi entre els propòsits i sentiments de la gent de comarques –homes de ferm arrelament al país–  amb els residents a la perifèria de Barcelona.

Caldrà admetre que l’experiment, fins fa relativament poc temps (encara que ve de lluny), no ha reeixit; millor dit, se n’ha anat en orris. Prou ha durat. Però... caldrà recomençar de nou amb una nova proposta.

Comprenc, fins a cert punt, el sentiment de frustració (plors fins i tot de la Marina Geli) que poden sentir els “perdedors” de l’intent de reconduir el PSC als seus propòsits inicials. Que els dolgui sentir-se apartats d’un partit que han sentit propi i pel qual han treballat amb abnegació i fidelitat. Però... són coses que passen.  Jo tampoc no m’hi posaria pedres al fetge. Un partit no és cap església, ni cap orde religiosa, ni cap clan (o almenys no ho hauria de ser); només és una eina de treball que cal aprofitar-la si és útil i rebutjar-la si no serveix. I, en aquest cas, trobar-ne una altra que doni sortida a les aspiracions i projectes de futur que hom té. Pot semblar gros deixar unes sigles i, sobretot, deixar-les en mans dels qui –al seu parer– no en fan un bon ús, però... Cal inventar-ne unes de noves que responguin millor a aquest altre col•lectiu que ha vist com els fins ara companys de viatge es feien seu un patrimoni que pensaven que era de tots.