Les confessions de Quim Nadal

He acabat la lectura de les memòries de Joaquim Nadal, Testimoni de càrrec. I, si us haig de ser sincer, he de confessar que m’ha deixat amb un mal regust de boca, millor dit, amb un rau-rau interior, aboi un daltabaix. Després del molt que vaig fruir –fa poc– amb els seus records d’infantesa, Fent tentines per la vida, és evident que no estava preparat per endinsar-me en aquests tripijocs de partidisme caïnita, del seu partit i dels dels altres. Hauria preferit que el testimoniatge del seu pas per la política hagués pogut ser una bona ocasió per fer-nos conèixer i valorar la dedicació desinteressada dels homes públics, cosa que es reflecteix ben poc en el seu dietari.

El llibre és molt gruixut. Hauria pogut ribotar-ne  moltes pàgines. Tampoc no hauria passat res si ens hagués estalviat la relació de tants àpats amb els seus col•laboradors i la descripció dels menús, ni les trobades amb amics i companys sense dir-nos res del contingut de les seves converses (encara que la simple enumeració ja ens dóna a entendre quins li eren més propers). Bé és veritat que ha suprimit paràgrafs –com ho indiquen els punts entre claudàtors [...]– que de ben segur deuen tenir alguna relació amb els textos que –segons ens ha dit– “guardo per quan estigui mort”, encara que hagi assegurat que “no és cap amenaça!”. Té pàgines literàriament molt bones davant la contemplació de la natura en les seves escapades als refugis familiars. I són tendres i imprescindibles les seves referències als néts, el Jan o el Nil: “Darrer intent de comprar un pinocchio per a en Jan. Finalment reeixit”.

Si bé fa anotacions sobre la desaparició d’amics i coneguts, resulta difícil d’entendre que passi per alt la mort de Joan Reventós, malgrat escriure aquells mateixos dies. Potser és comprensible quan trobem escrit: “Com pot ser que Narcís Serra sigui vicepresident de Joan Reventós, quan clarament en Narcís mana més que en Joan”. Mostra, però, “la satisfacció més íntima d’haver reivindicat Joan Reventós. La seva elecció com a president del Parlament, contra totes les previsions, és com un acte de desgreuge per la patacada de les eleccions de 1980”. 

El judici que fa sobre les seves actuacions (discursos, manifestacions, intervencions en els plens, disputes amb la gent del partit, converses amb amics, entrevistes amb els mitjans de comunicació, etc.) acostumen a ser una mica massa d’autocomplaença: “he fet un bon paper”, “m’ha sortit rodó”, o frases per l’estil.

De tot plegat, però, el que m’ha resultat més inversemblant en aquestes memòries és l’aposta de Quim Nadal, no en el camp del socialisme que, donat el seu pas per l’escoltisme i la seva relació amb els capellans progres i conciliars (com mossèn Modest Prats), em sembla del tot raonable malgrat la seva ascendència burgesa (com la de molts altres, Reventós el primer, seguit de Maragall, Serra i tants altres), sinó el seu compromís amb una formació política que ha acceptat durant tant de temps –i encara dura– tanta submissió a nivell estatal. I, si us plau, no em vingueu més amb el sacrifici que ha suposat per a vosaltres ser companys de viatge de personatges tan allunyats del sentiment català i que l’únic que preteníeu era atreure’ls a la causa catalana i evitar així l’estrall del lerrouxisme. Suposo que, avui, us caldrà reconèixer que no heu sabut trobar la justa mesura. La situació actual del PSC evidencia aquest fracàs. De res han servit els equilibris que molts (particularment Quim Nadal) han hagut de fer per aparentar una unitat del tot fictícia. Les moltes reflexions i advertiments que fa en aquest dietari no han servit de gran cosa.

En resum, hom té la impressió que, finalment, en Quim Nadal –a partir de la puntada de peu que li féu el partit i de la seva sortida per la porta falsa del Parlament– ha trobat l’espai més adient al seu tarannà i l’indret més eficaç on treballar “pel dret a decidir” del poble català.

Potser no anava desencaminada, doncs, la Marta Ferrusola quan li abocà: “Et vaig dir que a vegades la gent, a l’hora de fer una opció, fa l’opció equivocada”. I quan en Nadal li preguntà per què ho deia, la Marta li contestà: “Vas contra corrent. De tot el partit. No hi ha ningú, ningú més, al PSC que faci un discurs com el teu, amb aquest sentit de país”. Que ara pot fer sense traves de cap mena.