Un vendrellenc petit i eixerit

Ara, quan baixi al Vendrell des de Bonastre, ja no sentiré més aquella salutació llunyana de “Mossèn!!”, en record dels meus anys de vicari. I que, quan s’apropava, em deia: “Què li sap greu que el cridi així?”. I jo li contestava: “I ara, Jaume, em fas del tot feliç”. I fèiem petar la xerrada, tot recordant vells temps dels seus anys d’escolà, del seu pas per l’escoltisme, dels records del seu pare, l’Eduard, i em deia que guardava algun escrit meu, on jo mostrava la meva simpatia per ell i feia referència als seus valors humanístics no fàcilment descoberts a causa del seu tarannà bonhomiós i  foteta. Realment, el Jaume tenia per al seu pare un afecte i una devoció –fins i tot, admiració– molt especial. Recordava aquells acudits, sortides, estirabots i reflexions de les quals n’era aquell tan donat.

Crec que el Jaume havia heretat la simpatia que encomanava l’Eduard. Es mostrava sempre alegre. La frase del recordatori “Trobarem a faltar el teu somriure” és molt escaient. Un somriure, però, amagat sovint per un neguit i insatisfacció interior d’algú que hauria desitjat una vida més plena i més reeixida. Els seus somnis d’adolescent no arribaren a bon port: la soledat de qui no ha trobat la persona per compartir la seva vida ha fet estralls en el seu món interior. Malgrat tot, ell va fer grans esforços per donar sentit a la seva existència. Ha estat un ciutadà que ha estimat el poble, que sempre s’ha implicat en els moviments associatius de la vila: pastorets, pessebristes i castells, sobretot. No sé si va arribar mai a fer d’enxaneta, però segur que, en el seu traspàs, haurà coronat el cim del castell. El pilar aixecat al temple ha estat un homenatge merescut.

N’estic del tot segur, doncs, que haurà trobat el descans i el premi que mereixia, perquè –com molt bé em  recordava sovint: “Ja sap, mossèn, que jo no vaig gaire a missa, però miro de fer el bé sempre que puc”. D’això es tractava, amic Jaume.