No som tan murris com ens pensem

Al llarg de molts anys, n’he escrit centenars d’articles sobre temes molts diversos (sociologia, política, religiositat, crítica literària i artística, judici sobre persones, etc.), però mai no m’havia trobat amb una resposta tan contundent quant a la valoració positiva del meu comentari, com m’ha passat en el meu darrer article sobre el Jaume Colet, que ha superat en 200 els dits aixecats en senyal d’aprovació.

Si us haig de ser sincer, diré que la meva opinió sobre ell ja pensava que seria vista amb bons ulls per bona part dels vendrellencs, però no em pensava que arribés a tants ni tinguessin tants la necessitat de manifestar-ho públicament. (Encara que hom estigui d’acord en un escrit, una vegada llegit, no acostuma a donar obertament el seu parer.)

He estat content per ell, si és que el Jaume des del més enllà ha pogut assabentar-se de l’estimació que li hem demostrat tants i tants. (Qui ho sap? Jo no, però tampoc no ho descarto.) Però, sobretot, m’ha fet feliç comprovar que tots nosaltres estem tocats de sentiments molt més “humans” dels que aparentment manifestem: “Jo passo de tot”, “jo no  crec en res”, “a mi què m’importen els altres”, “bé jo i els demés ja s’ho faran”, i frases molt semblants a aquestes.

Crec, doncs, que la resposta massiva a la meva manifestació d’afecte a la persona i de comprensió al tarannà del bon amic Jaume Colet desmenteixen sobradament aquestes expressions poc meditades que acostumem a dir. Quan els fets, les circumstàncies, els esdeveniments ens toquen de prop, uns certs ressorts interiors remouen les nostres entranyes i fan sortir enfora el millor de nosaltres, aquells sentiments profunds que, encara que volem dissimular, estan tan arrelats en el nostre ésser humà, dels més grans als més joves.

Sóc dels optimistes que –malgrat els judicis negatius sobre la deshumanització i la pèrdua del sentiment religiós del nostre entorn– no podem dissimular del tot que hem estat creats a imatge i semblança d’un ser superior, del qual poca cosa en sabem, però que intuïm, com ho demostren els comportaments i sentiments expressats aquests dies davant la mort d’una persona estimada.

Perdoneu, però, atesa la prèdica que, sense voler, us acabo de fer, potser serà bo acomiadar-me amb un “Amén” i amb un “Al Cel sia”.