Les dones del 1714

Es tracta d’un llibre de Patrícia Gabancho, el contingut del qual supera en molt el títol que li dóna l’autora, segurament pel fet de ser patrocinat per la regidoria de Dona i Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona.

Les dones, doncs, són només una excusa per a poder relatar la globalitat dels esdeveniments ocorreguts amb motiu de la Guerra de Successió.

Darrerament, n’he llegit uns quants de llibres que s’han editat sobre l’abans i el després del 1714: la trilogia d’Alfred Bosch, 1714 (Set de rei – Sota la pell del diable – Toc de vespres);  el de Jaume Clotet i David de Montserrat, Lliures i morts, i el de l’Albert Sánchez Piñol, Victus. Barcelona 1714.

D’aquest darrer, ja en vaig fer un comentari poc favorable a Tribuna.cat (“Victus, sobretot”, 6 juny 2013). “Sóc ben conscient –vaig escriure, llavors– que vaig contracorrent. Que rebré la ira dels progres i dels entesos, però, no per això, vull fer-me enrere”. Sembla, però, que la conversa que manté la Patrícia amb la Marina Espasa arriba a conclusions bastant similars: “La novel·la està estructura [...] com un best-seller ple d’accions i d’escenes radicals, certament esquitxades de sang, de fang i de semen”; “destrueix personatges històrics sense cap mania”, “dóna una visió unívoca d’uns fets que són reals”, “és llàstima que un escriptor tan hàbil, i tan documentat, com Sánchez Piñol ens doni una versió tan distorsionada i maniquea”. I arriben a la conclusió: “Endut pel caràcter del personatge narrador [Martí Zuviría], l’autor gasta un llenguatge que és molt cru envers tothom [...]. Aquest mateix tracte despectiu el mereixen Rafael Casanova –només faltaria!–, Stanhope, l’emperador Carles, Castellví... Posem el nom que vulguem, que no se’n salva ningú”. Això, però no és del tot cert, car conclouen: “La tesi de Sánchez Piñol és que la resistència de Barcelona va ser obra d’una sola persona –els castellà Villarroel– i del poble ras”. Menys mal que no arriba a oblidar els ciutadans barcelonins!!!

Vaig trobar que dóna molt de si la novel·la de l’Albert Bosch. Té interès, ritme, èpica i intriga. Malgrat la creació de tants personatges ficticis, no deixa de cantó la documentació històrica. No m’estranya que l’hagin triada per a una sèrie televisiva.
Malgrat tractar-se també d’una història novel·lada (molt menys que la d’Alfred Bosch) –de la qual n’és protagonista un home del Pallars, Ermengol Amill–, el llibre de Jaume Clotet i David de Montserrat em mereix molt més credibilitat que el best-seller més amunt esmentat.

Però el que m’ha sobtat gratament ha estat el llibre de la Patrícia Gabancho, Les dones del 1714, del qual el títol pot donar una visió esbiaixada. Com ja he dit, el relat sobre el protagonisme de determinades dones no deixa de banda, ni molt menys, la totalitat dels esdeveniments de l’època ni l’actuació dels seus personatges cabdals. A mi m’ha ampliat el camp de la percepció i de la comprensió de la globalitat dels fets ocorreguts durant el anys de la Guerra de Successió, tant o més que els coneixements extrets dels llibres anteriors. Crec que es tracta d’un gran resum històric, fruit d’unes converses amb historiadors i estudiosos en la matèria, literàriament ben construït i amè de lectura, el qual  m’ha complementat el contingut del llibre de Joaquim Albareda i Joan Esculies, La guerra de 1714. La clau catalana d’un conflicte mundial, molt clarificador. Tinc, ara, a l’espera el de Francesc Serra i Sellarés, Els herois del 1714. Els defensors de Catalunya.