Intel·lectuals compromesos

Aquest dies farà sis anys del traspàs de Josep Benet. Coincideix amb la sortida, per part del Centre d’Història Contemporània de Catalunya i de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, del segon volum de la seva obra dispersa: De la Segona República a la Transició.

Sobta –no pas gens per als coneixedors de la seva tasca constant i impertèrrita durant la clandestinitat i fins al final dels seus dies– la clarividència de les seves reflexions, tan convenients en aquests moments històrics, arriscats i prometedors, que estem vivim. Animo els polítics a deixar de fer menys especulacions partidistes i a perdre una mica de temps en la seva lectura, si és que de debò volen fer un bon servei en aquest procés d’emancipació del nostre poble. Tot està dit de molt de temps enllà. Només cal dur-ho a la pràctica. Llàstima que –com deia en Josep Benet– els homes públics no estiguin més preparats per a la tasca encomanada! “No saben història, no llegeixen prou, no reflexionen gaire” (es dolia, retirat al seu pis del carrer Calvet). Proper a ell, vaig intentar que alguns s’aprofitessin de la seva experiència política, però ben pocs, molt pocs, van fer-ho. Eren massa savis per dignar-se acudir a un “savi”. Llàstima! Tan profitosa que hauria estat la conversa amb ell, durant aquells anys de retir!

Els invito, doncs, a ser capaços d’esmerçar algunes estones del seu tràfec parlamentari, per destinar-lo a una lectura atenta, encara que només sigui d’unes poques planes cada dia. Segur que els serà de profit per a reconsiderar algunes de les seves preses de posició, de les seves seguretats programàtiques i de les seves fixacions partidistes.

Aquesta lectura també servirà per descobrir que “el cas català” ha continuat vigent al llarg de tota la nostra història i que no sempre ha estat tan mal comprès com ho està en els nostres dies.

Així, ens recorda Benet que Dionisio Ridruejo, l’octubre de 1971, en un col·loqui entre intel·lectuals i polítics catalans i castellans, organitzat sota el franquisme, a la finca de can Bordoi, de la Roca del Vallès, va declarar que reconeixia el dret d’autodeterminació del poble català i, en el cas que el resultat de l’exercici d’aquest dret fos favorable a la independència de Catalunya, ell acataria el resultat, com a liberal i demòcrata que era. Però, que el dia que això s’esdevingués, seria el més trist de la seva vida i que ploraria amargament.

I que l’any 1932, en  una visita a Barcelona, Azaña va pronunciar un important discurs a favor dels drets nacionals de Catalunya, en els actes d’homenatge als intel·lectuals castellans que visitaven la Ciutat Comtal, proposant una República federal, fruit de la «unión de iguales con el mismo rango» i arribant a aquesta conclusió: «Y he de deciros también que si un día dominara en Cataluña otra voluntad y resolviera ella remar sola en su navío, sería justo el permitirlo y nuestro deber consistiría en dejaros en paz, con el menor perjuicio posible para unos y otros, y desearos buena suerte, hasta que cicatrizada la herida pudiésemos establecer al menos relaciones de buenos vecinos».

Quina presa de posició tan allunyada de la de la major part dels actuals intel·lectuals de la Meseta, segons reconeixia Juanjo Puigcorbé, fa pocs dies en una entrevista a TV3. On són aquells actors i actrius tan propensos a sortir al carrers en defensa de tota mena de causes injustes? Entre aquestes, però, no compta, pel que sembla, la defensa dels drets democràtics del poble català. Molts d’ells, en temps de clandestinitat, van ser propensos a exercir una espècie de paternalisme cap als catalans. Quan han vist, però, que “la cosa” anava seriosament, han preferit “hacer mutis por el foro”.