'S'ha de parlar dels trastorns mentals sense dramatisme, amb normalitat'

Matthew Tree

Escriptor, per damunt de tot. Així és com es defineix Matthew Tree, un anglès que als anys 70 va venir a visitar Catalunya durant 6 mesos i que el 1984 va tornar per quedar-s’hi. “Coneixia el país, sabia què era Catalunya i, en aquella època, les coses a Anglaterra anaven malament”. Aquestes són algunes de les raons que van fer decidir-lo per quedar-se a viure a Catalunya. Va aprendre el català i actualment s’ha convertit en un escriptor reconegut, en un clar defensor de la llengua catalana i col·laborador en diversos mitjans de comunicació. Per ell, llegir i escriure són les seves grans aficions, considera que són dos costats d’una mateixa moneda.

Per què va aprendre el català i no el castellà, si en aquella època era totalment majoritari?

Els únics que volien que parlés castellà eren els catalans feixistes. Però, gairebé tothom que coneixia parlava català i això em fascinava. No coneixia la llengua catalana com a tal i no entenia com a la cantonada de casa meva (Catalunya és Europa), pogués existir tot aquest univers cultural i lingüístic sense que jo me n’hagués adonat. En aquell moment, la ignorància sobre Catalunya era total. I ara també Déu ni do.

Ara també creu que som invisibles?

Ara potser no tant, després de les dues últimes manifestacions. Però hi ha gent que veu les manifestacions i no saben què és Catalunya. No és com Escòcia que tot el món sap quatre coses d’Escòcia, hi ha un “ganxo” identitari. Amb Catalunya això no passa, perquè ha estat amagada expressament govern rere govern. Des del poder central, sempre han intentat amagar l’existència de Catalunya a nivell internacional. Les ganes de donar una imatge de Catalunya com una regió espanyola com les altres de cara a l’exterior, són molt grans.

S’ha format en una escola d’elit. Té un anglès de casa bona?

No. Sóc de classe mitjana, però com que era fill únic i, per tant, només m’havien de cuidar a mi, vaig aconseguir una beca per anar a aquesta escola, i m’hi vaig colar. Recordo bé que la major part dels alumnes tenien més diners que els meus pares, tot i que ells també vivien molt bé.

Com a escriptor, quina és la seva llengua: la de Shakespeare, la de Llull o la de Cervantes?

Vaig descobrir la meva veu escrita amb el català, perquè tenia molts problemes amb l’anglès britànic, per culpa d’aquest tema de classe. És molt difícil utilitzar l’anglès britànic sense indicar, inconscientment, si el teu narrador o autor és de classe mitjana, alta o treballadora, ja sigui amb l’ús de la sintaxi, del vocabulari, etc. Per mi era una llengua poc còmoda i no volia ensopegar cada vegada amb aquestes indicacions de classe social. Amb català no vaig tenir cap problema, per tant, vaig escriure-hi únicament durant 10 anys. Només vaig canviar a l’anglès quan les idees em van venir amb aquesta llengua i vaig descobrir que gràcies a haver escrit en català, havia superat els obstacles d’escriure en anglès.

En el llibre de les seves memòries, explica que va resoldre problemes de salut mental. Ho pot explicar obertament, se n’amaga?

No, no me n’amago. No veig perquè no se n’ha de poder parlar. Va començar a l’escola d’elit. L’odiava tant, que vaig dir al meu pare que me’n tregués. Però a la vegada tenia por d’anar a una escola pública, perquè si has anat a una escola d’elit i després passes a una pública, et tracten d’una altra manera. Em sentia completament atrapat. En aquest moment vaig començar a tenir una sèrie de pors, constants, completament irracionals i que duraven tot el dia. Tan irracionals que tenies vergonya d’explicar-les. Jo sabia que hi havia gent alcohòlica, deprimida, però no sabia que hi havia malalts mentals que tenien obsessions completament irracionals. Per tant, durant tota l’època escolar, amagava aquestes pors a tothom, no les vaig explicar a ningú. Bevia alcohol, per mi era com automedicar-me per treure l’ansietat que em creaven aquestes pors. Això va començar als 14 anys i va continuar a la universitat, on tampoc podia anar, perquè també era d’elit. Era com satisfer els anhels del meu pare i a la vegada sentir-me atrapat. Finalment, vaig tenir una crisi nerviosa amb majúscula cap als 20 anys. Vaig dir als meus pares que havia de veure un psiquiatre. L’endemà va venir un psiquiatre i li vaig explicar tot el que havia tingut durant tots aquells anys. Ara es diu TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu), en el meu cas només era obsessiu, però en aquella època es deia una Neurosi Obsessiva. Hi ha un 2% de la població que en algun moment de la seva vida tindrà això. En aquell moment, si em punxen no em treuen sang, perquè durant tota la vida no ho havia explicat perquè em pensava que era l’única persona del món que tenia aquestes pors i obsessions que em feien la vida miserable. A partir d’aquí, vaig començar el tractament mèdic. Encara ara vaig al psiquiatre-psicòleg un cop al mes i necessito medicaments. Ara estic bé, però quan parlo d’aquella època m’emociono. Amb les memòries la idea era treure-ho fora.

Creu que encara és difícil parlar d’aquest tema obertament?

Jo ho faig perquè és part de la meva vida, no és ni més ni menys important que tenir la cama trencada. Si surt el tema, ho explico sense problemes.

Però com a emissor d’aquest missatge, que ho ha viscut, com veu l’acceptació dels seus receptors?

Normalment bé, n’has de parlar sense dramatisme del tema, amb normalitat. Jo ho tinc assumit des del dia que el psiquiatre em va dir que tenia un nom. Aquest trastorn normalment comença a l’adolescència, l’època en què tenim molta vergonya, no volem explicar coses molt desagradables, sobretot perquè les pors obsessives del TOC són pors que fan vergonya explicar, perquè són humiliants, ridícules, però que per tu són molt reals. En el moment que aquest TOC comenci a sortir, jo recomanaria que la gent busqui un psiquiatre immediatament. Que no facin el que vaig fer jo, amagar-ho durant molts anys i que al final se’m va tornar crònic gairebé, era molt difícil la lluita contra aquesta angoixa.

Creu que avui dia les coses han canviat una mica més i el col·lectiu dels adolescents, per exemple, tenen més accés a la informació, o és més normal anar al psicòleg que en la seva època?

El TOC ara forma part de les malalties que tothom coneix. Això sí que ha canviat, perquè quan jo era adolescent i patia d’això, ningú en sabia res. Per tant, jo crec que ara hi ha més informació, però n’hi podria haver encara més. Com més millor.

Coneixedor de dos països, Anglaterra i Catalunya, els sistemes de salut són equiparables, amb què es quedaria de cadascun?

Malgrat les retallades i problemes de finançament de la salut, encara ara diria que és millor el sistema de salut aquí que no pas a Anglaterra. Potser als anys 70 no ho hauria dit, però actualment ho puc dir gràcies a la qualitat humana i la professionalitat del personal sanitari, que fan molt bé la seva feina. A Anglaterra, Tatcher hauria acabat amb el sistema de salut pública, i a partir de llavors la cosa ha anat empitjorant. Per exemple, l’hospital psiquiàtric on vaig estar, ara ja no existeix. Tatcher va acabar amb això. Va marcar un abans i un després.

Irreversible?

Si mai s’aconsegueix tenir un govern socialista autèntic a Anglaterra, suposo que farien un intent de remuntar una mica la situació. Però ho dubto.

Creu que les mesures intervencionistes d’un estat del benestar, són contraproduents, en temes com la discriminació positiva o l’excés de proteccionisme en determinats col·lectius com ara malalts mentals o amb discapacitat. On creu que està el límit entre una bona intervenció de l’estat per assegurar una igualtat d’oportunitats i un excés de proteccionisme que fa que aquests col•lectius estiguin sobreprotegits i no es puguin desenvolupar correctament?
 

Tant a Anglaterra com aquí, hi ha un problema amb l’ajut psiquiàtric. En general, la qualitat no és gaire bona, podria ser millor el tractament de les malalties mentals, tot i que hi ha iniciatives molt importants i que funcionen molt bé. Tothom pot patir aquest tipus de trastorns, però no tothom té diners per pagar un psicòleg. A part de pagar un psicòleg un o dos cops l’any, has de pagar un psiquiatre perquè et recepti els medicaments. Tot això costa una fortuna, per tant, la gent que no té recursos hauria de poder anar a l’hospital i rebre un tractament psiquiàtric d’alt nivell també. I això moltes vegades no passa.

Amb qui prendria un tallat?

Amb l’escriptor nord-americà Henry Miller, perquè és l’escriptor que més em va ajudar a escriure. Sóc col·leccionista de la seva obra, que conec molt bé. Tinc entès que era un home que donava una conversa absolutament fascinant, perquè havia tingut una vida llarga i molt interessant i variada. M’hauria agradat molt conèixer-lo.