'Dibuixar nens discapacitats és difícil perquè és dir-los: 'sou diferents''

Roser Capdevila (Barcelona, 23 de gener de 1939)

Molts recordarem Roser Capdevila com una de les figures cabdals de la nostra infància i molts pares, com la il·lustradora que feia divertir els seus fills amb les seves històries. A la creadora de Les Tres Bessones – inspirades en les seves tres filles trigèmines – li entusiasma la música clàssica i sovint l’escolta mentre treballa. Una altra de les seves aficions és la lectura, malgrat que assegura que cada dia hi veu menys arran de l’accident que va patir fa sis anys. Vital i dinàmica, Roser Capdevila confessa que els metges que la van atendre li van dir que havia sobreviscut gràcies al seu optimisme. Actualment retirada, explica que ara gaudeix d’altres plaers de la vida i es mostra satisfeta per la feina d’aquests anys: “He tingut la sort de tenir una professió que m’ha fet feliç”.

L'entrevista en dos minuts

Senyora Capdevila, quan s’han rebut tants premis com la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya, la creu de Sant Jordi, la Medalla Francesc Macià…, creu que encara li queda alguna ambició per complir?

No, no. Aquestes medalles m’han vingut, m’han fet molta il·lusió, no me les esperava, les tinc i ho agraeixo molt. Però espero que ja hagin acabat. També tinc la del rei, que te l’has descuidat.

Vostè va donar el seu llegat l’any 2011 a la Biblioteca de Catalunya. Què en pensa de l’actual encariment i privatització de la cultura?

Que és una pena i una llàstima que estiguin retallant la cultura. Jo penso que, si al nostre país s’hi ha anat “tant de canto”, és perquè abans va arribar el diner que la cultura. Quan érem rics, no es va cuidar prou la cultura i tothom es va fer ric. Tothom va intentar tenir-ho tot, fer-ho tot, construir, comprar… va ser un daltabaix. I, per a mi, el gran problema és aquest: que va arribar el diner abans que la cultura. I ara s’està retallant per aquí i altres com la sanitat… Però jo no puc fer-hi res.

Creu que haurien existit les tres bessones si no hagués estat mare de trigèmines?

No t’ho puc dir, suposo que no. No t’ho puc dir perquè jo només he viscut una vida i és aquesta.

Moltes persones, incloses jo mateixa, vam descobrir de nens qui eren certs personatges importants llegint o mirant les seves històries. Pensa que la funció pedagògica sempre va lligada al conte?

Jo penso que el conte no cal que sigui totalment pedagògic, ni molt menys. El conte ha de divertir, però ha de tenir dignitat. De vegades sembla que per als nens tot cola i jo crec que això és un gran error. Per a mi, el conte ha de ser digne, divertit i amb qualitat.

Abans, el fet de dibuixar estava mal vist, especialment a l’escola. Com ha viscut aquesta evolució en veure que dibuixar abans simplement era un entreteniment i que ara s’ha pogut convertir en una professió?

Quan jo anava a l’escola, dibuixar no era ni un entreteniment. Era prohibit. Si dibuixaves quan aprofitaves un moment, perdies el temps. Era com la música, que tampoc ens l’ensenyaven. No sabíem qui era Beethoven. Però a mi això em va esperonar i em va fer lluitar, perquè m’agradava molt dibuixar. I potser això em va ser positiu perquè si m’haguessin donat massa facilitats, potser m’hagués acomodat.

Creu que el fet de ser mestra la va ajudar a connectar amb els nens?

Sí, em va ajudar a conèixer-los. Primer, perquè vaig estar 10 anys en una escola i després perquè vaig tenir les tres nenes de cop, cosa que també em va servir. I a mesura que anava il·lustrant contes i visitant escoles, vaig entrar encara més en aquest món.

Des d’aquest punt de vista, com creu que s’ha d’enfocar l’educació dels nens amb discapacitats?

No ho sé. No sóc una psicòloga ni estic posada en aquest món. Però jo, per exemple, he conegut molt de prop el cas d’una neboda meva, la Marta Capdevila, que és sorda profunda. Ara ja té 42 anys i és mare de família. Ha tingut quatre fills i un és sord i ella ara està lluitant moltíssim per aquests nens. Quan era petita, la Marta anava a una escola de nens sords, parlem de fa molts anys, quan encara els feien la classe en castellà, no podien parlar en català i era molt diferent d’ara. Quan els meus germans van poder, la van portar a una escola de nens oients i van fer la integració. I això va ser molt important per a ella. Llegeix els llavis i podem tenir-hi una conversa. Parla català, castellà i ara ha començat anglès. És molt espavilada i ha estat la meva gran ajudant dibuixant perquè, de fet, ella va començar a parlar amb els meus dibuixos. Jo li dibuixava una vaca i li ensenyava a fer “muuuu”. Ha estat una gran ajudant meva i ens apreciem molt.

Com viu la Marta, ara?

Ella es va operar fa dos anys li van posar un xip. Ella diu que hi sent, però és clar, ella no sap què és sentir. Una persona de 40 anys que no hi ha sentit mai… com sap d’on ve o de què és aquell soroll? Si te li poses al darrere i crides molt, et sent. Ella diu que sent els ocellets, però nosaltres no sabem quin volum sent, perquè ella no coneixia el que era sentir. Aquest és el contacte més important que he tingut amb la discapacitat. Naturalment, també he conegut famílies que tenen fills discapacitats. A més, quan vaig treballar a l’acadèmia Omar d’Horta -que era del pare de l’actor Lluís Omar- en vaig veure molts, d’aquests nanos.

S’imagina alguna persona com la Marta o amb alguna altra discapacitat treballant amb vostè?

Sí. La Marta ha treballat amb mi i dibuixa molt bé. Quan vaig treballar amb Cromosoma, que és la productora amb la qual vam fer Les Tres Bessones, va estar sempre al meu costat. Ha estat la meva clònica, com dic jo.

Com creu que ha canviat l’acceptació de les persones amb discapacitat al món laboral des que vostè va començar a dibuixar fins ara?

Feliçment, el món en aquest aspecte ha canviat. Hi ha hagut persones molt lluitadores. Pares, mares i famílies que han lluitat molt perquè els seus fills poguessin tenir una vida el màxim normalitzada possible. Abans els tancaven a casa i ningú els veia. I ara veus que aquesta canalla serveix per moltes coses. Hi ha tallers i això és molt important. Però encara queda molt per millorar, sobretot la part econòmica, perquè els que esteu en aquests centres també heu rebut molt amb les retallades. Això és una llàstima.

Creu que encara mirem amb pena les persones amb discapacitat o que ja hem après a integrar-les?

Jo crec que hi ha una part de la societat que encara s’ho mira amb pena. Jo, a la meva edat, he vist molts casos i famílies que pateixen molt. Però també hi ha pares que s’adapten a aquella criatura i l’adoren. Vosaltres us hi deveu trobar. Per exemple, els síndromes de Down són afectuosos, són dolços… Hi ha pares que diuen: “Aquest fill és l’angelet que ens han enviat”.

Si li diguessin que ha d’escriure un conte per a nens amb discapacitat, canviaria gaire l’enfocament respecte els altres contes?

Jo n’he fet, de contes com per exemple un amb Intermón sobre els nens amb síndrome de Down. Vaig fer una col·lecció que es deia Les bessones: un mirada al món. No el vaig fer diferent. El que passa és que, és clar, vaig dibuixar nanos com ells, amb aquell clatell pla i amb aquella carona. El tema, que me’l van donar ells, era els Special Olympics. La lluita d’aquests nens per córrer, per saltar, per nedar…

Pensa que és una solució, doncs, que els nens discapacitats siguin els protagonistes de les històries?

Sí. Jo penso que està bé. Jo he fet contes de nens sords. Un amic de les bessones, un nen que es diu David, el vam posar amb aparells. Penso que el fet de tenir al Marta al costat va influir. També he fet nens amb cadires de rodes, però fer altres discapacitats és difícil. Perquè també és dir-los: “Sou diferents”. Hi ha un conte preciós del Gusti que es diu El nen gris. El Gusti és un gran il·lustrador argentí i molt amic meu. Aquest noi va tenir un nen que es diu Teo i després en va tenir un amb Síndrome de Down. Al principi, li va costar molt acceptar-ho, però ara està content i feliç. El Gusti va participar en un premi que donen a Sant Joan de Déu i va guanyar amb aquest conte que jo trobo preciós. Va sobre un nen diferent, però esta molt ben tractat i és divertit i tot. Us l’aconsello.

Vostè va patir un greu accident de cotxe fa uns sis anys.

Sí, per això tinc tan malament la vista.

No s’ha imaginat mai com hauria canviat la seva vida si..?

Si m’hagués mort? (Riu). És que jo m’estava morint. Arran d’aquest accident ha canviat la meva vida. Perquè tinc molts problemes de vista i, professionalment, pràcticament ja no faig res. Però és igual, perquè a la meva edat ja faig altres coses que també em diverteixen. La meva vida ha canviat. Però saps que et dic? Que estic viva, que és l’important. I que tinc néts i tinc família i tinc amics i 30.000 coses a fer.

Potser a partir d’aquí també s’ha degut familiaritzar amb el tema de la discapacitat.

Sí, sí. Quan em vaig despertar del coma, que va durar 20 dies, jo creia que havia quedat paralítica. La visió del món em va canviar amb l’ajuda dels amics i els familiars. Em vaig sentir molt reconfortada i molt ajudada. I això per a mi va ser molt important.

Amb qui prendria un tallat?

És tan difícil, això! Perquè no sóc fan de personatges. M’entusiasma la música de Bach…. Sort d’ell que va  acabar amb aquella música antiga tan monòtona, va posar melodia i va posar instruments! Però no aniria per a res a fer un tallat amb ell! (Riu). Admiro Leonardo da Vinci i també Mozart, pensant ara en grans personatges de la història. Però per anar fer un tallat? Preferiria anar-hi amb una de vosaltres o amb totes tres. Amb la persona que tingués més a la vora en aquell moment o que em vingués més de gust.  Coses com aquesta em fan feliç.