"No cal tenir un fill discapacitat per escriure sobre discapacitat"

Mercè Foradada, (Barcelona, 1947)

Mercè Foradada defineix la font de la seva vida en quatre rols: el de mare, el d’àvia, el de lectora i el d’escriptora. A més, ha dedicat un grapat d’anys a ensenyar català a nens i a adolescents. Tot i que durant la seva etapa de mestra ja havia escrit llibres de text i materials d’aprenentatge, no és fins als 50 anys que Foradada es va atrevir amb la ficció. I d’aquest atreviment, en va sortir la seva primera novel•la, En el prestatge, que va guanyar el Premi Don-na l’any 2001. Més tard va col•laborar amb Mas Albornà en l’elaboració del recull de contes Mira’m, en el qual va escriure per primera vegada sobre discapacitat. Quinze anys després, ens trobem amb una Mercè Foradada que ha decidit tornar a Vilanova i la Geltrú, on va passar la infantesa i on ara es dedica plenament escriure. L’escriptori, el té on l’havia volgut sempre: davant del mar.

L'entrevista en dos minuts

Quins són els motius que et van portar a escriure?

El meu procés ha estat una mica tortuós, perquè jo hauria volgut escriure des de petita. Sempre he estat lletraferida. M’ha agradat llegir i m’ha atret molt el món de la literatura. Però fins que no vaig tenir 50 anys fets no em vaig atrevir a escriure ficció. Per dos motiu: per una banda, perquè creia que hi havia una dicotomia entre viure i escriure. No podia fer les dues coses a la vegada i, evidentment, triava viure. I, per altra banda, perquè em semblava que jo no era ningú. Què hi feia jo en un món en què hi havia gent que en sabia tant i que tenia tantes coses a dir? Quan vaig fer 50 anys i vaig venir a viure aquí a Vilanova vaig decidir provar-ho i vaig tenir sort. Vaig guanyar un premi amb la primera novel•la i des de llavors ja no m’he aturat.

Quina és la teva font d’inspiració?

La vida. Parlo de coses que sento, que m’han impressionat, que m’interessen o que m’inspiren curiositat. I una manera d’arribar a conèixer aquestes coses és escrivint.

I el fet de tenir el pupitre encarat al mar…?

No és aleatori. Vaig fer mans i mànigues per tenir-lo. Per a mi, és un luxe. És com la materialització d’un somni. La infantesa, la vaig passar a Vilanova, també davant del mar, i quan vaig marxar a Barcelona sempre em va quedar aquest enyor. Tan bon punt vaig tenir aquest pis i em vaig plantejar on posaria la taula d’escriure ho vaig tenir clar. El sol fet d’aixecar la vista i veure el port em fa sentir feliç.

Com vas rebre la iniciativa de participar en el llibre Mira’m de Mas Albornà?

Em va venir a través de l’editorial Cossetània, que ja m’havia publicat dos altres llibres i que m’ha publicat l’últim, Bruixes. Primer vaig pensar: “Ui, no sé si me’n sortiré”, però una vegada m’hi vaig posar em vaig sentir molt còmode i estic molt contenta d’aquest conte. M’agrada molt.

Com es comença a escriure un conte que parli sobre discapacitat?

Primer de tot vaig demanar documentació sobre la tipologia de persones que teníeu a Mas Albornà. Aleshores vaig triar una síndrome que em va commoure i que vaig pensar que tenia una vessant literària molt clara. Una vegada m’hi vaig posar, em vaig sentir molt a gust i l’hauria pogut escriure més llarg i tot.

Aquesta experiència t’ha portat escriure alguna altra cosa sobre discapacitat?

No ho descarto, però de moment no. En el moment en el qual em van demanar aquest conte jo ja estava treballant en el llibre que he publicat i després tenia altres projectes. Potser més endavant. De fet, en aquest conte que vaig fer per a Mas Albornà, jo parlava d’una nena que tenia un problema concret, però, en definitiva, parlava de mi, de la meva néta, de records de la meva filla… Parlava de la vida, com sempre.

Com s’aconsegueix l’empatia quan es tracta d’escriure d’alguna cosa desconeguda?

Sempre acabes parlant de tu mateix. És una experiència que tinc molt clara després d’aquests anys d’escriure. De fet, quan vam presentar Mira’m alguns companys em van preguntar si jo tenia una nena amb aquella síndrome. Jo els deia que no tenia una nena amb discapacitat, però que tenia fills i que, per tant, podia entendre perfectament què sentia aquella mare. D’empatia, en tinc bastanta en general. M’és molt fàcil posar-me a la pell d’altres persones. Tot i això, camuflat en l’argument, sempre acabo posant vivències meves. No cal que jo hagi tingut un fill amb aquest problemàtica per entendre què sentiria.

Què va significar per a tu escriure aquest conte?

M’ha reafirmat molt una idea que jo ja tenia, que és que tots som diferents. I és que les persones que socialment han estat definides com a discapacitades tenen, evidentment, discapacitats en alguns aspectes, però, en canvi, tenen moltes coses a aportar i molta riquesa en d’altres. Durant els últims anys que vaig treballar a l’institut agafava l’autobús a un quart de vuit del matí i coincidia amb les persones del Tegar (Tallers Especials del Garraf). Aleshores vaig aprendre que aquestes persones saben fer coses de les quals potser una persona oficialment normal no és capaç. Ells saben transmetre afecte, empatia, saben focalitzar les coses importants…

Hauries canviat la manera d’escriure si el conte hagués anat dirigit a persones discapacitades o amb trastorn mental?

Si hagués d’escriure un conte per a persones discapacitades, l’adaptaria en funció de conèixer la discapacitat o el trastorn mental concret. I ho faria de la mateixa manera que quan parlo amb nens o adolescents. Intento no enganyar, però adequo el missatge al que jo crec que pot interessar-los. A vegades m’he emportat sorpreses, però. Quan tu escrius, és evidentment que penses en qui et llegirà, però jo intento fer-ho el més veritable i bonic possible. Escric el que realment vull escriure.

Com creus que la literatura universal ha tractat la discapacitat?

Crec que en funció de com l’escriptor o escriptora ha conegut la discapacitat, l’ha pogut tractar de manera molt diferent. En les novel•les del segle XIX, com a la societat del segle XIX, una persona discapacitada era per exhibir-la en una fira o per amagar-la. Segur que hi va haver obres que van tenir una sensibilitat, però aleshores la mentalitat que predominava era aquesta. Actualment i afortunadament s’està avançant molt en el sentit d’acceptar. El concepte d’anormalitat està molt qüestionat. Ara em ve al cap Dostoievski, que va escriure una novel•la preciosa, que es diu L’idiota, en la qual el protagonista és un noi epilèptic. Li diuen “l’idiota”, però és potser l’heroi més bo que he llegit mai en tota la meva vida. Dostoevski va saber-lo tractar. A més, fa poc vaig llegir un llibre molt bonic, Una qüestió personal de Kenzaburu Oé, que va tenir un fill amb hidrocefàlia. És una obra duríssima i preciosa. També hi ha la novel•la de María y yo, del Gallardo. Crec que la societat ha anat millorant molt. I la literatura ho ha recollit.

Has viscut la discapacitat a l’escola?

He tingut nens sords i algun nano amb problemes motrius. El més important és que es produeixi una bona integració. Que el nano sigui feliç, que sigui acceptat i que els altres aprenguin que tots som diferents. Això, normalment els nanos són capaços de fer-ho. Crec en la escola inclusiva, però ha de tenir un acompanyament, perquè sinó el professor es pot sentir molt impotent, i actualment això no s’està produint. Crec que s’ha de valorar cas per cas. Si tu veus que el nano que té la discapacitat o les capacitats diferents fa un progrés humà o acadèmic, encara que sigui molt lent, és positiu. En cas que es comenci a generar un patiment psicològic, pensaria en centres on estigués amb persones amb les capacitats més homologades.

Ets maternalista?

Més que maternalista, sóc materialista descaradament i desgraciament, tornan a la pregunta també sóc maternalista. No m’ha agradat ser-ho com a professora, però en sóc com a persona. Tendeixo a empatitzar molt amb la mare universal i, per tant, sóc maternal amb els fills, amb els meus néts, amb els meus alumnes i, si me’n descuido, amb els meus amics. M’és molt fàcil entrar en la pell de la mare que ho accepta tot i que ho entén tot.

Has notat un canvi de mentalitat entre les diferents generacions de nens a qui has ensenyat?

Jo crec que s’ha millorat molt en el fet d’acceptar la discapacitat amb normalitat. Sempre hi ha un límit, però. Dedicar les teves hores de lleure a acompanyar un amic que té una sèrie de condicionants greus et demana una generositat que no tothom té.

Amb qui prendria un tallat?

M’ho poses facilíssim, perquè en aquests moment estic escrivint un llibre sobre la María Zambrano. Tot i que estic investigant, consultat correspondència, etc., per a mi el millor seria poder parlar amb ella i poder-li preguntar totes aquestes coses que no acabo d’escatir. A més, penso que com a persona seria un plaer. L’admiro moltíssim.