'Tu no pots canviar el món, has de mirar de modificar el teu entorn'

Miquel A. Torres Riera, (Barcelona 1941)

Quarta generació d’una nissaga vinculada al vi, estudia primer Ciències Químiques i és el seu pare qui el convida a especialitzar-se en Enologia i Viticultura a França, on hi descobreix que li agrada el món i la cultura del vi i s’hi engresca, fins al punt d’incorporar-se al negoci familiar. Explica com “al món del vi només t’hi poses si t’agrada i sense buscar rendibilitat a curt termini”. En contrapartida, gaudeix veient com els seus productes fan una mica més feliç la gent. Casat amb Waltraud Maczassek i pare de tres fills, ha desenvolupat al màxim la seva vocació i formació d’enòleg fins al punt de publicar diferents llibres i ser altament reconegut per les seves innovacions empresarials. Fortament conscienciat pels efectes del canvi climàtic, va ser un dels pioners en apostar per polítiques de preservació del medi ambient als seus cellers. Als seus 73 anys, aquest “empresari del món del vi” com ell mateix es defineix continua gaudint d’un ampolleta petita de vi al dia com a mínim, “això no ho perdono”, confessa.

Creu encara s’ha d’anar a França a estudiar enologia com va fer vostè o ja es pot estudiar aquí?
No ara ja es fa aquí. Tenim aquí a Tarragona la Rovira i Virgili, on es fan els estudis d’enologia. El meu fill ha estudiat allà. N’hi ha també a Barcelona, La Rioja, Madrid. No, avui dia no caldria marxar, però llavors sí, s’havia de marxar.

Quins son els seus vins preferits?
Depèn de les circumstàncies. M’agrada molt variar. Jo per exemple molts dies a la nit bec una mica de “Sangre de Toro” a casa. També gasto vins estrangers que m’envien, d’intercanvis que fem entre enòlegs… És molt bonic anar variant en dependència de la gent que tens al voltant, si és la família o són convidats i amb relació també amb el que menges.

Com situaria la qualitat o la producció del vi en referència al mercat internacional?
Ha millorat moltíssim comparat amb els anys seixanta. Avui dia a Catalunya es fan excel·lents vins i el cava per descomptat. Llavors en aquest aspecte ha millorat molt… encara ens queda terreny per guanyar però Déu ni do.

Quins avantatges veu en el model de negoci en les empreses que, com la seva, són de caràcter familiar? I inconvenients?
Jo crec que en el món del vi és important que sigui família perquè si no ho és, i sobretot si vas a borsa, canvia molt els valors de l’empresa. A la Borsa estàs sempre pel “Short term”, hi ha d’haver-hi guanys bastant immediat. I això contrasta amb la filosofia de projectes a vint anys vista que fem nosaltres de vegades. I després l’obsessió que tenim per la qualitat, és molt difícil trobar-la en una empresa que no sigui familiar. Mai es discuteix ni un euro si allò té un efecte sobre la qualitat, a vegades es fan inversions per assegurar la qualitat, per millorar la qualitat. Millor que sigui familiar, i de fet els millors vins del món els fan empreses familiars.

Tenint en compte que Bodegues Torres és una multinacional amb producció a diferents parts del món i amb una gran varietat de productes. Com definiria la seva empresa i quina és la seva essència?
Nosaltres som una empresa de tipus mitjà quan ens compares amb les grans del món, de Califòrnia, o d’Austràlia. La nostra projecció internacional ja la va començar el pare fa molts anys. A l’any 1940 el pare i la mare estaven a New York a vendre el vi, tots dos parlant anglès. No és una cosa que s’ha improvisat. Són molts anys de feina, molts anys de tractar de prestigiar la marca, i el que queda per fer encara!

Com la veu d’aquí a uns anys? Se la imaginava així quan va començar?
No, no me la imaginava així però si que tenia sempre l’obsessió de demostrar que aquí podríem fer vins i “Brandy” com els millors del món. Ho tenia com una fita molt clara però no sabia on arribaria. Per nosaltres ara el més important és assegurar el trànsit a la cinquena generació, que de moment s’està posant a terme amb molt d’èxit: el fill com a director general i la filla la direcció d’unes empreses del grup. Ara toca assegurar que els valors (nosaltres en diem l’ADN) i l’essència de l’empresa continuï amb la següent generació.

Des de fa anys, la seva empresa estudia els efectes del canvi climàtic i la incidència de l’escalfament global a les vinyes, aposta per l’ús d’energies alternatives en el funcionament de l’empresa… Per què?
Senzillament perquè el canvi climàtic es l’amenaça més gran que tenim la gent del vi a tot el món: és terrible el que ens ve a sobre. La vinya és molt sensible als canvis de temperatura i si continua pujant, els vins no seran tant bons. Hem de fer un pas i contribuir al màxim a reduir els efectes. La societat, però, és la que ha de canviar i la que ha de liderar, i no només els fabricants de vi. Hem de canviar d’estil de vida i això costarà molt.

A Bodegues Torres hi ha des de fa molts anys un “enclavament laboral”, el qual va ser un dels primers de Catalunya. Què els va portar a apostar per aquesta fórmula de treball? Com valora l’experiència?
Hem de creure que la societat ha de ser més igualitària i tenir les mateixes oportunitats. Llavors, una persona que té una discapacitat no se la pot marginar, sinó que hem de fer el possible perquè trobi la manera de poder-se realitzar, aportar també ella alguna cosa, i segurament va ser per això que vam començar… Però jo recordo que vam començar d’una manera petita, poca gent però són ells mateixos que s’ho han guanyat, no som les empreses que hem fet un acte de voluntarisme. Aquesta gent ens ha demostrat que podien fer bé la feina. Jo vaig estar ara fa dos mesos a l’enclavament. Recordo que estaven fent lots de Nadal i hi havia deu persones treballant. Em va agradar molt perquè els vaig veure motivats, engrescats amb la feina, i a més a més recordo que vaig agafar una caixa al final del procés a veure com ho havien fet, i estava bé. Ho havien fet bé… i vaig pensar “això funciona”. Va ser bonic.

Bodegues Torres col·labora des de fa molt de temps amb Mas Albornà, una organització del territori en projectes d’integració tan singulars i pioners com Viu la Vinya. Per què van apostar per aquesta línia de col·laboració? Veu factible un “win-win” entre empreses i organitzacions d’economia social?
Jo crec que sí i crec que totes les empreses hauríem de col·laborar en aquest sentit. Jo no justifico una empresa que no tingui al menys, una petita presència d’aquesta gent. És just que sigui així. Hem de mirar d’ajudar a aquesta gent que té aquests problemes i que després a la pràctica resulta que també fan la feina.

Quin creu que hauria de ser el rol de les empreses privades en quant a la integració social? Es fa suficient? Massa? Creu que han de jugar un paper com a agents socials o això és cosa de l’Estat?
Jo crec que avui dia no podem parlar d’estats. El món està dominat per unes quantes multinacionals i els estats tenen una capacitat molt limitada d’actuació. Les empreses també, i han de saber fins on poden arribar. Tu no pots canviar el món, has de mirar de modificar el teu entorn. Estem en una època de canvi i es qüestiona el capitalisme salvatge iniciat als anys 80 amb Ronald Reagan, i on ens ha portat. S’ha demostrat que és desastrós.

Recomano la lectura d’un gran economista austríac que es diu Cristian Felberg, qui diu que s’ha de crear una societat del bé comú i a mi em va convèncer de seguida perquè sóc una mica marxista, m’ha agradat molt estudiar en Marx, en Eagle … No pot ser aquest egoisme ferotge. No dic cap on s’ha d’anar exactament ni tinc la solució … Només que això ha de canviar, no pot ser i cada vegada més gent això ho demana.

Com a empresari d’èxit, veu possible fer negoci d’èxit amb una empresa de base social? Creu que a les altes esferes empresarials existeix realment la sensibilització?
Jo diria que cada vegada més veiem exemples de la hipocresia que hi ha sobretot de determinades empreses. La gran empresa és a borsa per fer beneficis i si no en fas, te’n vas, et fan fora. Els directors han de guanyar beneficis com sigui i si per guanyar-ne han de contractar nens a l’Àsia o contaminar, ho fan. Això es un món totalment diferent d’una empresa familiar, la qual pot tenir una visió molt mes humanista de l’empresa i de la societat. Però el món de les altes finances malauradament és el que és. La nostra fundació cada any fa petites cosetes, una escola aquí, una casa d’acollida per nens… Per què? I perquè, no? Si jo fos el director d’una empresa normal em farien fora. Però vostè que s’ha cregut? Ara gastarà dos-cents mil dollars i això per què? En el fons tot això ha de canviar amb el capitalisme (amb el marxisme és més difícil). Hem de creure que tots plegats ho volem, podem anar amb una societat millor si volem. Jo crec que sí, canviarà, no tenim més remei que canviar.

Amb qui prendria un tallat?
El cafè el faria amb el Karl Marx, perquè va ser la persona que en el segle XIX, amb el seu manifest de 1848, va denunciar les barbaritats que es feien com ara fer treballar dones tísiques, jornades laborals de disset hores…
En arribar la democràcia l’any 1975, el gran economista Josep Subirats em va recomanar que llegís Cole. Vaig comprar les obres completes i vaig passar les vacances llegint-lo i em va agradar molt descobrir el món del socialisme. Vaig trobar que era una cosa essencial, i molt interessant. Per això voldria anar a prendre un tallar amb Karl Marx.