Albert Manent, el gran conspirador

Precisament el 14 d’abril, dia de la proclamació de la República, va néixer Josep Benet i ens ha deixat l’Albert Manent, dos personatges clau de la nostra història recent. Homes treballadors, tenaços i conspiradors, sense els quals no hauríem arribat on som. Si avui tenim un camí obert cap al dret a decidir, en molt bona part els ho devem a ells. En Benet ni ho somiava, malgrat haver-hi lluitat tant, que aquest camí fos tan proper. En Manent, encara que fins fa poc no el veia possible, ha albirat aquest horitzó.

Vaig estar al costat de Benet fins al final dels seus dies, ara ha fet sis anys. Vaig col·laborar amb ell quan redactava les seves memòries, que no van poder arribar a bon port, després de veure la llum el primer volum. Vaig completar aquells textos sobre Joan Peiró i sobre Manuel Carrasco i Formiguera, que no acabava d’enllestir perquè mancava una darrera data a comprovar (així de meticulós era!). Darrerament, he editat dos volums de la seva obra dispersa, textos  que haurien de ser  llibres de capçalera per als qui treballen per tirar endavant aquest país. Treballador infatigable i conspirador sense treva, i un instigador dels novells historiadors que rebia al Centre d’Història Contemporània de Catalunya per tal que aprofundissin en l’evolució sociopolítica del país. “Conèixer la història és fonamental per poder-la interpretar i fer avançar”, deia.

L’Albert Manent –que el considerava el seu mestre– sempre fou al seu costat. Els dos –de conviccions religioses profundes– comprometeren l’abat Escarré en la denúncia d’un règim que no respectava ni els drets de les persones ni dels pobles. Lluitaren a l’uníson per a la defensa de la llengua i cultura del nostre poble. Amb tarannàs diferents, però amb la mateixa convicció i fermesa. També jo he estat proper, en els darrers temps, al senyor Albert Manent (no li agradava gens ser tutejat). Vaig arribar a la conclusió que era “el conspirador que ha enredat més patriotes dels Països Catalans”. Jo, entre ells. ¿Qui dels patriotes d’arreu del país no va rebre una carta seva o una trucada telefònica per organitzar al seu poble un festival de la Nova Cançó, una presa de posició en defensa dels bisbes catalans, un compromís en mil i una actuacions en pro dels nostres drets identitaris, o fins i tot una informació sobre les “coses aparentment intranscendents”? Home de tan àmplia cultura, que ha escrit biografies sobre els nostres literats i memòries sobre el seu pas per la política, i sobre tants temes importants, fins fa ben poc encara em va fer recórrer pobles de les comarques tarragonines a la recerca de pagesos que poguessin informar-me sobre “els noms dels vents i dels núvols”. També em va enredar a posar en ordre i en solfa aquell immens material que havia acumulat durant un munt d’anys i que s’ha convertit en el Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l’emigració, que, si bé figuro també jo com a autor perquè va considerar prou important la meva aportació (cosa que, sincerament, em va fer feliç), a ell es deu la contribució principal.

La seva mort –malgrat la precarietat dels darrers temps– m’ha colpit en gran manera. I crec sincerament que hem perdut un dels nostres referents i dels nostres “savis”, que tant han contribuït en el renaixement del poble de Catalunya. Si arribem on, finalment, aspirem a arribar, a ells els deurem bona part del camí recorregut.