'Els mitjans aconseguiran ajudar quan deixin de parlar de la discapacitat com a notícia'

Mònica Terribas* (Barcelona, 16 de generde 1968).

La discapacitat forma part del dia a dia de Mònica Terribas. La periodista explica que, tant el seu fill amb síndrome de Down com el seu marit, que es mou en cadira de rodes, l’han ajudat a valorar allò que realment és prioritari a la vida i a relativitzar les dificultats quotidianes. “La meva vida consisteix a aprendre d’ells”, assegura. Ex-directora de TV3, consellera delegada i editora del diari Ara i ara al capdavant del Matí de Catalunya Ràdio, confessa que la velocitat a la qual funciona el seu ofici li deixa molt poques estones per fer altres activitats fora de la feina. És per això que, en el seu temps lliure, “blinda” poder dedicar-se a la família. “Si fas altres coses, és temps que els treus a ells”, considera. D’altra banda, la importància que dóna a l’educació també l’ha dut a exercir de professora a la Universitat Pompeu Fabra. Periodista de professió i vocació, Mònica Terribas confessa “tenir la sort” de fer un ofici que li agrada.

* Aquesta entrevista va ser realitzada el febrer de 2013

Com estàs vivint aquest pas de la televisió a la premsa escrita?

D’una manera molt diferent, perquè la televisió és un mitjà pensat per arribar la màxim de gent possible. És un mitjà que està molt en comunió amb tota la societat per tal que la gent rebi tots els missatges, llegeixi habitualment o no i tingui l’activitat que tingui. La televisió és un mitjà que vol escampar els continguts molt massivament. La premsa, en canvi, és un mitjà que cada vegada està més vinculat amb estructures que tenen molt a veure amb el poder econòmic, polític o social. I com que, per desgràcia, es venen menys diaris, aquest cercle s’estreny una miqueta més. Això sí que ho he trobat molt diferent, perquè canvia molt la mirada del periodista sobre les seves fonts.

Sempre has dit que creus i confies en el model públic. Què et va convèncer per treballar en un mitjà privat com l’Ara?

Perquè la mentalitat de l’Ara és molt pública, molt de servei. El projecte va arrencar amb tota la il·lusió d’un grup de professionals que van tenir el suport d’uns empresaris que no tenien altre interès que involucrar-se en aquest projecte i fer-lo possible. Això va fer que els professionals que estaven al voltant de l’Ara tinguessin com a voluntat servir a través d’un diari. I, per tant, la mentalitat de servei de l’Ara està molt a prop del que jo crec que és un servei públic. De fet, jo crec que es pot fer servei en el periodisme sigui des d’un mitjà públic o privat. Aquesta batalla és realment molt difícil en moments de crisi, però jo crec que l’Ara manté ferma aquesta voluntat de servei. I això és positiu.

Trobes a faltar, però, la televisió i “La nit al dia”?

Tothom tendeix a buscar els espais on se sent més segur, més tranquil i que coneix millor a la vida. En el procés aquest de transició, a mi em falten molts coneixements i molta capacitat professional per treballar bé en un mitjà en el qual fins ara no havia treballat. Ets molt més insegur, sents que et falten eines i que has d’aprendre molt. La televisió, la trobes a faltar en tant que és el mitjà que tu més coneixies i que més has estimat en la teva vida professional fins ara. Però això és un repte diari d’aprendre tot allò que encara no sé. Té estones de tristesa, perquè enyores la manera de comunicar a través de la televisió, però també té estones apassionants en les quals aprens dels altres companys.

Qui és la persona més interessant que has entrevistat?

Buf! La més interessant que he entrevistat… No ha estat la més interessant, sinó que la m’ha fet créixer més com a persona. Perquè, quan entrevistes una persona que t’explica coses i que et dóna una mirada sobre la realitat, et pot provocar un creixement personal. I això em va passar amb el Pere Casaldàliga. És d’aquelles entrevistes que penses: si cada dia pogués parlar una estona amb ell i pogués tenir a l’orella la seva mirada sobre el món, moltes insatisfaccions i moltes valoracions a curt termini que tenim sobre la vida s’esvairien. I, per tant, segurament, és la persona amb qui més he crescut humanament, que, al final, és l’únic important.

D’entre les persones que no has entrevistat, hi ha algú amb qui t’agradaria parlar especialment?

(Pensa). Moltes persones! A mi m’interessa el gènere humà i les persones que tenen coses a explicar i que ofereixen visions del món diferents. I la llista aniria des del malaguanyat Steve Jobs, que mai més podré entrevistar i que ens va deixar massa aviat, fins a qualsevol responsable que m’agradés saber perquè fa les coses com les fa. M’interessaria molt parlar amb l’Angela Merkel durant hores per veure com es planteja la situació, com veu Europa des d’Alemanya… I amb moltes persones de tots els àmbits que tinguessin coses a explicar.

Des de la teva perspectiva de professora universitària, què creus que haurien de saber els teus alumnes davant de la crisi actual del sector?

A la universitat sempre hi vas amb un esperança: que aquells nois i noies que estan a les aules faran millor que tu la feina. Aquesta és la il·lusió amb la qual tu vas a la universitat. Pensar que les coses que els podem explicar a les aules faran que, a la llarga, l’ofici millori i que ells ho facin millor del que nosaltres ho estem fent ara. Són un llibre per escriure. A vegades els miro i penso: “Ells seran els protagonistes dels mitjans d’aquí a quatre dies”. Vull intentar transmetre’ls l’esperit que hi ha al darrere de l’ofici i la voluntat per tal que, a través dels mitjans, ells puguin fer créixer millor aquesta societat i canviar-li els valors. Que puguin modificar les mirades de la gent, que aprenguin a mirar els grisos i a ser generosos amb la realitat, que no busquin el protagonisme. Jo crec que ara només podem millorar perquè aquest ofici està passant moments molt complicats. Parlem de la desafecció política, però no estem fent autocrítica de la desafecció que hi ha quant al periodisme, que també es molt greu. La universitat és un espai per reflexionar i per superar aquests problemes.

Ets una de les poques persones que hem entrevistat que pot parlar de manera directa sobre discapacitat. Ha canviat la teva visió del món?

La meva vida és la que és. Jo estic casada amb una persona que té una lesió medul·lar des dels 27 anys, i que ara en té 47, i tinc un fill amb síndrome de Down. La meva vida consisteix a aprendre d’ells. L’avantatge de viure amb una persona amb discapacitat és que la seva visió de la realitat és infinitament més rica que la de les persones que, aparentment, creiem que som normals. Aquesta cosa que ens fa tanta ràbia de la suposada normalitat, aquesta mirada condescendent que sempre tenim sobre l’altre que té unes capacitats que nosaltres considerem que poden ser inferiors a les que altres persones tenen. D’una banda, ells tenen una mirada molt més aguda sobre les coses que realment són essencials de la vida. Aquest és un factor fonamental. Ells tenen la capacitat de detectar què és prioritari i nosaltres ens perdem en l’accessori d’una manera sistemàtica. De l’altra, és que tots els valors i tota la part emocional de la vida – sobretot això ho he après del Marc, el meu fill – és la màxima preocupació. No es l’aconseguir fites, sinó el fer que tot l’entorn sigui feliç. I quan t’adones que per a ell l’important és que tu estiguis bé, la resta és completament accidental. Per mals tràngols que tu passis, l’únic que ell vol és que tu somriguis davant dels problemes. I això t’obliga a relativitzar molt les coses que, en un moment donat, et semblen insuperables.

Fa un temps et va entrevistar l’Andy Trias, un noi amb Síndrome de Down, a per al blog Èxit 21. T’imagines alguna persona discapacitada treballant amb tu?

Sí. Jo a TV3 tenia dos companys amb síndrome de Down i eren els que portaven tot el correu de la casa. Aquest noi i aquesta noia estan molt incorporats en la vida laboral de l’empresa. Jo convocava tots els treballadors per explicar-los com anaven els coses, les dificultats que teníem, etc. i ells participaven, aixecaven el dit, preguntaven i donaven la seva opinió. Formen part de la cultura laboral de l’empresa. Aquesta normalitat és la que jo desitjo per a totes les persones que tenen discapacitats. Entre altres coses perquè sempre he pensat que una persona amb discapacitat aporta moltíssim als valors de la resta de persones.

Aquesta cultura també funciona a nivell educatiu?

I tant, perquè aprens a viure amb les diferències dels altres, i això ho hem de fer en tots els àmbits de la societat. Hi ha persones que tens al costat que tenen unes habilitats que tu no tens i persones que requereixen mes atenció que d’altres. Aprendre a enriquir mútuament les persones a través de les capacitats diferenciades és un aprenentatge que, si el fem des de petits, és una riquesa fonamental. Si els treballadors d’una empresa han tingut una formació en la qual la discapacitat els ha acompanyat, perquè han conviscut amb la diferència, la capacitat d’integració de les persones discapacitades al món laboral és infinitament superior. Per tant, l’autoestima de la persona que, inevitablement, la vida li ha donat unes cartes diferents de les nostres, creix molt. I és que socialment, estructuralment, econòmicament, políticament, jurídicament… costa molt que les persones amb discapacitat estiguin al mateix nivell que les persones que, entre cometes, tenen una suposada normalitat.

És complicat aquest concepte de normalitat.

Tenim tendència a parlar  d’’una persona amb discapacitat, perquè sempre pensem que som més normals, però, en realitat, podríem dedicar tota una entrevista a parlar d’aquest concepte. El que és important a la vida és que la relació de les persones sigui sempre de tu a tu. I aquí sí que hi ha encara un camp per córrer. Em passa fins i tot quan parles amb una persona amb discapacitat. La tens davant i li parles a través dels altres. No li preguntes : “Com estàs?”. És com si tingués menys capacitat d’expressar-ho. I això és una educació que hem de canviar d’aquí (s’assenyala el front amb el dit) tots plegats, perquè això és el que fa que ells creixin i que aportin més a la vida quotidiana.

Parlaves ara de l’escola inclusiva. Què podem fer per normalitzar aquesta situació? Què ens falta encara?

Ens falten molts recursos. Perquè l’escola inclusiva necessita recursos per fer aquesta feina. No n’hi ha prou a dir: “Els incorporarem a l’escola”. Els professionals han de tenir els recursos i els coneixements per poder integrar aquests nens. El que no pots fer és deixar desatès un personal docent que no té les capacitats per afrontar la complexitat dels casos que estan incorporats a les aules, perquè no han estat educats per tractar aquesta diversitat. Per tant, el primer que necessitem si treballem cap a l’escola inclusiva és dotar-la dels recursos docents i educatius que requereix. Perquè si no, el que passa és que els nens discapacitats acaben, inevitablement, estant una mica sobreprotegits. I arriba un punt en el qual no estan ben bé inclosos, sinó que estan convivint al marge i no estan incorporats al cent per cent, cosa que encara és pitjor.

És difícil aconseguir-ho?

A vegades és impossible perquè falten coneixements, falta un seguiment… Perquè tampoc pots fer que la resta de companys de l’aula vagin a un ritme diferent del que toca anar per poder progressar. Les escoles han de vetllar pels currículums de tots. Des dels que tenen més necessitats fins als que en tenen menys, encara que siguin persones d’altes capacitats. Per tant, cal estudiar molt bé les estructures que fan que l’escola inclusiva sigui realment inclusiva. A l’altra banda hi ha les escoles especials, que estan fent una feinada extraordinària, i segurament els nens amb necessitats especials reben allà una atenció molt més específica i adequada a les seves circumstàncies. Trobar l’equilibri a vegades és difícil, perquè el sistema no té solucions per a tothom.

I des dels mitjans, què es pot fer?

Els mitjans aconseguiran ajudar realment quan deixin de parlar de la discapacitat com una notícia i incorporin en el dia a dia quotidià persones amb discapacitat en les notícies que parlen de tota mena de qüestions. Anar pel carrer fent un reportatge informatiu sobre la situació política i aturar una persona amb discapacitat per preguntar-li la seva opinió. Per què no preguntem mai a una persona amb discapacitat? I és que només li preguntem per la seva discapacitat. D’aquesta maneraels convertim en subjectes de la seva circumstància, i no en subjectes de la vida. Si no canviem aquesta mirada, no ens en sortim. És molt important que fem visible que aquella persona té una opinió sobre aquell problema social, econòmic, cultural… i que participa en la vida pública. Hem superat be l’assignatura de normalitzar els problemes que tenen les persones amb discapacitat. En parlem, ho abordem, jurídicament els protegim, socialment els incorporem al món laboral i educatiu… Però, en canvi, aquesta visió completament integrada de participació activa en la vida social encara no l’estem solucionant prou bé.

Jordi Basté, en una altra entrevista per a la fundació, va explicar-nos que et va proposar fer un programa especial dedicat a les persones discapacitades. Tu ho vas rebutjar perquè creies que era una forma de discriminació.

Exacte. En Jordi té una sensibilitat social que jo admiro molt. Me l’estimo i és molt amic meu. Però em va fer aquesta proposta i jo li vaig dir: “No, perquè tornarem al ghetto”. No, no, no, no. Aquestes persones, les hem d’integrar normalment en la societat. Per què no sento mai en cap reportatge d’informatius o a nosaltres mateixos preguntar a un col•lectiu de discapacitats com estan vivint la crisi? Perquè l’estan vivint. El meu fill torna de l’escola i em diu: “Mama, hi ha retallades. I per a les colònies d’aquest any haurem de fer algun sistema perquè tothom hi pugui participar perquè no hi ha diners”. Ells ho viuen igual que nosaltres. Aleshores, per què no els escoltem alguna vegada a parlar dels problemes econòmics, polítics…? I és que també en parlen. A les escoles, quan hi ha eleccions, parlen de les eleccions, i saben perfectament les bases de la nostra situació. I, en canvi, aquesta incorporació sistemàtica de pluja fina que hem de fer transversalment, no l’estem fent.

Amb qui prendria un tallat?

  (Riu). Amb qui aniria a fer un tallat? Amb molta gent! Però ara, després d’aquesta entrevista, aniria amb el meu fill i pensaria en totes aquestes coses que dic que, en el dia a dia, no aconsegueixo aplicar bé. Moltes vegades quan estic amb ell penso: “Li hauria de demanar disculpes per no haver pensat prou en algunes coses i segurament per haver-me perdut moltes coses d’ell”. Ara ja té 14 anys. 14 anys que han passat volant…! I la de coses que no m’haurà dit durant aquests 14 anys i que m’hauria volgut dir…! Faria un tallat amb ell perquè me les expliqués.