Bicing

Els residents a comarques també hem d’opinar sobre el Bicing ja que aquest mitjà de transport ha deixat de ser el sistema de bicis compartides de Barcelona per esdevenir una part més del sistema de mobilitat metropolità i, per tant, un recurs més per als milers de persones que ens desplacem diàriament a la capital.

I la primera idea que em ve al cap és que el Bicing és un invent que (afortunadament) s’ha escapat de les mans. Efectivament, el Bicing va néixer ara fa set anys seguint el camí marcat per moltes ciutats europees que fa temps disposen d’una cultura ciclista urbana. L’èxit, si ens atenem a les xifres, és indiscutible: dels 140.000 desplaçaments diaris en bici a Barcelona, uns 40.000 es fan amb el Bicing. No només ha crescut de forma exponencial sinó que ha estat un promotor de l’ús de la bici particular, ben escàs abans del 2007.

Hi ha qui diu que el Bicing no ha assolit el seu objectiu primigeni, és a dir, fer que es reduïssin els desplaçaments en cotxe sinó que el que ha provocat és desplaçar usuaris d’altres transports públics cap a les dues rodes. Aquest és el meu cas, els desplaçaments que podria fer en metro o bus els faig en Bicing...però en un mitjà més saludable, més flexible, sovint més ràpid i clarament més econòmic!.

Com veieu, en sóc fan. Parlo com un defensor absolut d’un mitjà de transport que ajuda a reduir la contaminació, a descongestionar la ciutat, a reduir costos a la sanitat pública i a promoure la mobilitat sostenible. Però això no treu que no sigui crític amb alguns dels aspectes que crec que cal millorar i que fan referència a la xarxa, a la convivència amb els vianants i a les tarifes.

Primer aspecte. Conec a vàries persones a les que no se’ls hi passa pel cap circular amb una bici per Barcelona per una qüestió de seguretat. És la bicicleta un vehicle de primera? Si ho és, necessita vies de primera, com la resta de vehicles. Mirem de nou a les ciutats europees: carrils bici ben senyalitzats, segregats i que cobreixen un ventall de rutes extens. En aquest sentit, reconec que la xarxa de Barcelona ha millorat substancialment però encara hi ha molts punts a resoldre en matèria de seguretat vial i, per a mi, aquest és un aspecte primordial per millorar el servei. En relació a la logística, hi ha qui també es queixa del model de bici, que si és molt espartana, que si es un tanc amb pedals,.... Opino que el problema és el vandalisme que han de suportar i no la bici en sí.

Segon. Davant el dubte, el vianant sempre té la preferència. Segur que trobarem punts de convivència entre vianants, bicis i altres vehicles on, davant de possibles conflictes, s’ha d’aplicar l’educació, el respecte i, en última instància, les normatives (i si no existeixen s’han de promulgar). De totes formes, sóc totalment contrari a que els ciclistes i els vianants comparteixin la vorera, ja que això no fa més que generar un sentiment de culpabilització envers els primers (i no parlo de l’aberració de dotzenes de turistes en bici circulant en tours guiats pel mig de la vorera).

I tercer, les tarifes. Com a tots els transports públics, el que paguem els usuaris no cobreix la totalitat del cost. En el cas del Bicing, les quotes anuals només cobreixen el 20%. Malgrat ser un percentatge baix, l’Ajuntament aporta només uns 10 milions d’euros (quantitat insignificant si es compara amb el que es gasta en les infrastructures del vehicle privat). No seré jo qui digui si el preu anual (47,16€) és car o barat, però si diem que estem parlant d’un servei de transport públic (individual, però públic) s’haurien d’aplicar els criteris tarifaris que s’apliquen en altres transports, p. ex. bonificar la recurrència (més barat per a qui l’utilitza més), integrar les tarifes amb altres modes de transport o altres mesures que estalviïn costos del servei (en aquest sentit, alguns experts plantegen incentivar els usos en sentit mar-muntanya per reduir la despesa de trasllat de bicis mitjançant la bonificació dels trajectes o la introducció de models de bicicletes elèctriques). És a dir, una combinació de reducció de costos d’explotació però al mateix temps una millora de la qualitat del servei que faci incrementar el nombre d’usuaris.

Són, doncs, aquest tres aspectes els que crec que s’haurien de tenir en compte per a la propera concessió del servei d’aquí a tres anys. No es tracta només de discutir si ha de ser un model de bici o un altre, sinó de com es millora la xarxa de carrils bici i la infrastructura associada, com s’integra definitivament a la mobilitat urbana i quina política tarifària s’aplica. El Bicing ja forma part del nostre dia a dia, però ara toca millorar-ho.