Canyelles i la C-15

Que deixin de passar milers de vehicles al dia pel mig del teu poble és un fet significatiu i transcendent per al futur. Això és el que ha passat a Canyelles amb la variant de la C-15 que ha fet que, al meu entendre, ara sigui un poble més ben comunicat, més segur, més tranquil però, en cap cas, un poble sense vida.

Va ser a finals de 2011 quan es va obrir al trànsit la variant de la C-15 a Canyelles, com a part dels 67 km de l’Eix Diagonal que uneixen Vilanova i la Geltrú amb Manresa en uns 45 minuts. La planificació i execució d’aquesta infraestructura, impulsada pel tripartit a la Generalitat, no va estar exempta de polèmica, tant per les negociacions i les mobilitzacions perquè la carretera tingués una millor integració amb l’entorn com per les molèsties i afectacions que va comportar la seva execució, algunes encara no resoltes.

Val a dir, que aquesta carretera es va concebre en un moment de boom econòmic com una infraestructura que havia d’ajudar a resoldre tot un seguit de problemes. En aquest sentit, abans de valorar la seva repercussió a Canyelles, vull recordar per què es va desdoblar la carretera: per un tema de seguretat vial, ja que malauradament l’antiga era una carretera perillosa on va haver-hi molt accidents i diverses persones van perdre la vida; per un tema de congestió, (no cal recordar les cues de cada estiu malgrat que era una carretera que no feia masses anys s’havia reformat); i, per  últim, per la necessitat de construir vies ràpides que connectessin la costa amb l’interior i, d’aquesta forma, generar noves oportunitats econòmiques que no depenguessin exclusivament de les vies radials que connecten amb Barcelona.

Avui, dos anys després de la seva inauguració, l’impacte a Canyelles és constatable. Pel mig del poble no tenim una carretera sinó una travessera urbana amb molt menys trànsit, el que la fa més segura; tenim un entorn més tranquil, amb menys soroll i menys contaminació i, sens dubte, estem molt més ben comunicats que fa uns anys. Com es valora això? Doncs, depèn de les perspectives.

Hi som els que pensem que la construcció de la variant i l’expulsió del trànsit del centre del municipi ha fet aflorar allò que Canyelles és i continuarà sent: un municipi eminentment residencial. La gent que ve a viure a Canyelles busquen un entorn més natural i tranquil que el de les zones urbanes. Poder reduir la càrrega de vehicles permet, per exemple, recuperar espais per al passeig o que la canalla pugui anar a l’escola caminant, cosa complicada anteriorment. A més a més, la gran part de la població ocupada de Canyelles, treballa fora del municipi pel què millorar les comunicacions és un element cabdal per mantenir o incrementar l’ocupació.

Altres opinen que el municipi ha quedat “mort”. No puc compartir aquesta visió perquè crec que la vida del municipi segueix en l’empenta de la seva gent i entitats més enllà d’aquest aspecte urbanístic. Però sí entenc que aquesta opinió respon sobretot a l’impacte que ha tingut la carretera en comerços i restaurants. És cert que alguns establiments ubicats a la carretera han tancat però també és cert que alguns continuen oberts, funcionant i, fins i tot, s’han obert de nous.

Sigui com sigui, la variant representa un abans i un després en la història de Canyelles que, alhora, obre la porta a reptes que caldrà tenir molt presents en l’horitzó a mig i llarg termini. En destacaria tres, sense ordre d’importància: d’una banda, l’ordenació urbanística per transformar l’espai desert actual en una part més de la trama de carrers, és a dir, convertir la travessera actual en una via urbana atractiva. D’una altra, la millora del transport públic. No és pot invertir només en vies que utilitzin els vehicles privats i no fer-ho en aquells mitjans com l’autobús que faciliten la vida i milloren les possibilitats d’ocupació i formació de les persones (sense oblidar que un futur, esperem que no llunyà, pugui arribar el tren que també va planificar el dimonitzat tripartit). I, en paral·lel a l’anterior, dur a terme les mesures de dinamització i promoció del municipi sobretot d’aquells actius naturals, comercials o festius que poden atraure visitants o turistes.