Cavalls de Troia a Europa

El proper 25 de maig tindran lloc les eleccions al Parlament europeu en les quals  es presenten diversos partits populistes i euroescèptics amb opcions d’obtenir una bona representació en alguns països. Són autèntics cavalls de Troia: volen entrar a la cambra europea per rebentar-la des de dintre.

Que es presentin aquests partits és totalment legítim, però empeny als que ens considerem europeistes a reflexionar  sobre els motius que ens porten a estar junts, a cooperar amb els Estats veïns i a seguir apostant per  un projecte que darrerament està sent molt qüestionat i que va néixer en un escenari totalment diferent a l’actual.

El relat que justifica el naixement i l’existència de la Unió Europea, tal i com l’entenem avui en dia, ha quedat obsolet.  Que la Unió Europea sigui un espai on no s’han produït guerres en els darrers 69 anys, que sigui l’espai mundial on millor es conjuga el creixement econòmic i la protecció social, que sigui un model envejat per altres zones del món són arguments de pes, però ja no venen. Fins i tot la lliure circulació de persones, béns i capitals es percep com quelcom natural i ordinari del nostre dia a dia sense que, potser, les generacions més joves apreciïn el que això representa.

I si parlem del nostre país, s’hi haurien d’afegir les ànsies que teníem d’entrar a aquell club després de la dictadura, no només per les ganes de gaudir del que es compartia, sinó també per l’enveja que ens produïen aquells veïns del nord que gaudien d’un nivell de democràcia, benestar i llibertat que desconeixíem. A més, no podem oblidar l’efecte catalitzador que Europa ha tingut en canviar i accelerar les polítiques en temes com la igualtat de gènere, la cura del medi ambient o els models educatius.  De fet, sovint utilitzem allò de segons la mitjana de la UE  o als països del nostre entorn quan volem millorar en alguna matèria. Per alguna cosa serà que encara utilitzem Europa com una referència

Però insisteixo, no són motius suficients. La crisi i el seu impacte a les persones, la inintel•ligibilitat de l’entramat europeu o la poca claredat dels Estats membres respecte al paper de la UE fan que ens haguem de qüestionar de nou la seva utilitat i per què segueix sent necessària la cooperació europea.

En aquest sentit, agafo en préstec la idea central d’un article d’Ives Bertoncini sobre la crisi de la Unió Europea que sosté que la població europea ens enfrontem a tota una sèrie de reptes i amenaces que alimenten les nostres pors però que alhora haurien de reforçar la voluntat d’unir-nos. Reptes com fer front a la desregulació financera mundial, buscar respostes a la dependència energètica, cercar solucions a l’envelliment demogràfic, combatre la inestabilitat de països veïns o posicionar-se davant la creixent competitivitat dels països emergents són d’una dimensió que cap Estat membre és capaç d’abordar per sí sol. En aquests casos, la unió hauria de fer  la força.

Tot i així existeix un sentiment dual sobre la UE que es pot il•lustrar en molts exemples: rebutgem les deslocalitzacions empresarials, però beneïm la possibilitat de que les empreses puguin exportar més fàcilment a l’espai intraeuropeu; patim altes taxes d’atur juvenil, però ens beneficiem de les possibilitats de treballar a l’estranger i dels ajuts per a la formació; ens espanten les inestabilitats al Mediterrani o l’Est d’Europa, però sabem que la diplomàcia i els exèrcits d’un sol país són insuficients per confrontar-les; no ens agrada l’arribada massiva d’immigrants, però som incapaços d’exercir un control efectiu de les fronteres sense ajut dels veïns; tenim un dèficit crònic d’infrastructures però ens beneficiem de grans quantitats d’ajuts per finançar-les; critiquem les regulacions que venen de Brussel•les, però ens ajuden per exemple a reduir la factura de mòbil... i així podria seguir amb multitud d’exemples on cadascú podria identificar beneficis o perjudicis, aspectes envejables o detestables de pertànyer a aquest espai d’integració.

Al mateix temps, vivim en una confusió permanent sobre si la culpa de tot és de les institucions europees o d’uns Estats que no fan els deures o no es posen d’acord per resoldre els problemes (confusió, per cert, promoguda pels propis Estats membres als quals sovint ja els hi està bé que la UE sigui el dolent de torn).

Davant d’aquest escenari, les eleccions europees són l’ocasió propícia perquè fem sentir les nostres preferències i influir amb el vot. El debats s’haurien de centrar en explicar els diferents models polítics per fer front als reptes actuals i en reconstruir el relat d’Europa, en comptes de traslladar disputes i problemes domèstics o de fer servir a la UE de boc expiatori de tots els mals.

Volem una Unió Europea però, quina? Ni tot és bo, ni tot és dolent. Existeixen, però, elements que justifiquen la necessitat de continuar lluitant per ella, fer-la evolucionar i adaptar-la a unes necessitats que no són les dels nostres pares però que sí seran les dels nostres fills.