La reforma de l'administració local: una ruta amb dificultats

- Bon dia, voldria informació sobre la ruta dels castells per fer-la en BTT.
- Bon dia, perdoni però no disposem d’informació d’aquesta ruta. És què aquest centre d’informació és de l’”Ajuntament” i aquesta ruta la gestiona el “Consell Comarcal”. Avui ja m’han vingut 3 o 4 persones preguntant el mateix.
- Però, està senyalitzada?
- No, no ho està. Si vol, li dono un mapa de la comarca i vostè mateix veurà per on anar.
- Una última pregunta: em pot indicar en quins d’aquests pobles de la ruta hi ha algun lloc per dinar?.
- Però…vol dir fora de la capital?...no li se dir, exactament.

Aquesta senzilla anècdota il·lustra la peremptòria necessitat de posar ordre al mapa de les administracions públiques i les seves competències. Perquè a Espanya, actualment, estem administrats pel govern estatal, les comunitats autònomes, les diputacions, les àrees metropolitanes, els ajuntaments i altres mancomunitats, consorcis, etc. que depenen de les anteriors. A Catalunya, això es veu agreujat per l’existència dels consells comarcals (sorgits d’un model que no s’ha desenvolupat del tot i ja està esgotat) i un debat sobre les vegueries a la nevera.

Sota el paraigua de la crisi i la necessitat de racionalitzar s’està parlant molt de les propostes de reforma de l’administració i, en particular, de la reforma de l’administració local. L’executiu central ja ha presentat una ambiciosa proposta de reforma integral. La Generalitat, a corre-cuita, i en el marc de l’Estatut i la seva pròpia normativa en matèria d’administració local, està elaborant una proposta per a Catalunya que, a hores d’ara, no es coneix en la seva totalitat, encara que tindrà un abast limitat ja que no pot intervenir sobre la totalitat del sistema.

Sembla lògic que per trobar solucions a un problema, primer hauríem de fer una diagnosi que permetés receptar els millors remeis per abordar-lo. Malauradament, s’actua de forma inversa: un problema tan complex es resumeix en uns titulars simples que indiquen que el problema de les administracions locals (els ajuntaments, consells comarcals, els diputacions i altres organismes) són les competències excessives, la manca de capacitat, la despesa descontrolada i la quantitat i els costos dels regidors.

Què es proposa des de Madrid? La solució de Rajoy, en aquest sentit, tira pel camí del mig i escudant-se en el sanctasantorum de l’estabilitat pressupostària i l’estalvi fa una proposta amb una forta càrrega ideològica que, en poques paraules, limita la autonomia política dels ajuntaments, redueix les seves competències, allunya la presa de decisió de la ciutadania i els converteix pràcticament en mers administradors del territori.

Des del meu punt de vista són quatre els aspectes que s’han de considerar: les competències, l’eficiència, el finançament i la rendició de comptes.

Pel que fa a les competències, la proposta de Madrid es basa en el lloable principi d’“una administració, una competència” però atorga als ajuntaments el paper més secundari de l’obra.  En el llistat de competències, la gran majoria dels ajuntaments (sobretot els de menys de 20.000 habitants) s’haurien de dedicar a tasques de manteniment de l’espai públic, recollida de brossa, enllumenat, cementiris, etc. Per a tots, les competències actuals en sanitat, educació o serveis socials es traspassarien a les comunitats autònomes (que en aquest moments ni poden, ni probablement volen, assumir-les).

Així, no es reconeixen totes aquelles competències que els ajuntaments, per iniciativa pròpia i amb connivència amb altres administracions, han anat assumint en més de 30 anys de democràcia. I no s’ha d’oblidar que si això ha estat així és perquè el ciutadà quan reclama un servei de l’administració sol fer-ho a aquella que es troba més a prop.  Al ciutadà no se li pot anar amb els discurs de les competències impròpies, sinó que se li ha de presentar un esquema clar de qui fa què i quines són les finestretes on adreçar-se. Amb aquesta proposta tota aquesta política de proximitat se’n va en orris i l’ajuntament de la capital de l’anècdota segurament no podria tenir un centre d’informació turística propi, però tampoc una guarderia, ni un centre de formació ocupacional, ni la gestió d’un equipament esportiu, ni una biblioteca...

El segon aspecte és el de l’eficàcia i l’eficiència en l’ús dels recursos públics locals. Evitar el solapament de competències resulta clau (millor una única oficina de turisme a la comarca?) però existeix un altre element que condiciona en gran manera l’escenari: l’excessiva atomització del mapa municipal espanyol i català.

El tamany sí importa quan s’està parlant d’oferir serveis a uns costos raonables i d’una forma equilibrada per a tot el territori. A Espanya hi ha més de 8.000 ajuntaments dels quals 6.000 tenen menys de 5.000 habitants (només 118 tenen més de 50.000). A Catalunya, tenim 947 municipis, dels quals un 78% tenen menys de 5.000 habitants, i d’aquests  327 menys de 500 habitants!

Però ningú vol assumir el cost polític de fusionar municipis i eliminar administracions. Ja es va proposar sense èxit l’any 2000 amb l’Informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya (conegut com l’Informe Roca), informe que va generar una controvèrsia política que va fer que anés a parar ràpidament al fons d’un calaix.  No es tractaria d’eliminar municipis, sinó de reconèixer que no es eficient tenir un ajuntament amb la seva estructura política, tècnica i administrativa per a cada municipi de petites dimensions. I avui en dia inclús els municipis mitjans o grans necessiten del paper d’entitats supralocals amb suficient massa crítica (es diguin Diputacions o Vegueries) per gestionar de forma eficient serveis com les grans xarxes de serveis, la promoció del territori, etc. Si no s’obliga a la supressió de municipis o a la mancomunació de serveis, sinó que només es “fomenta”, s’hauran de donar els incentius suficients perquè la necessària racionalització i simplificació sigui una realitat.

Davant aquest escenari la proposta sembla voler aconseguir el mateix per una via indirecta: els municipis de menys de 20.000 habitants han d’oferir un determinat servei al preu unitari i estàndards de qualitat uniformes que marqui el Ministeri i si no són capaços de fer-ho, hauran de delegar aquest servei a una administració superior. La variable és el volum de població, ...però no costa el mateix prestar un servei en un municipi de 5.000 habitants en un territori rural dispers que en un d’una zona urbana; no es el mateix un municipi industrial que un turístic que augmenta per tres la seva població a l’estiu. Tot plegat una mica enrevessat i amb un esperit uniformitzador que no reconeix la diversitat territorial.

A més a més, aquesta fórmula obre la porta a l’externalització de serveis a empreses privades que sí ofertaran els serveis al cost que marca el Ministeri. Tot i que això no ha de ser negatiu per se, sí convé preguntar-se si aquestes empreses respondrien a l’interès municipal i a la qualitat de la mateixa forma que ho fa un ajuntament democràtic.

I tot això com es finança? Doncs aquesta és una de les qüestions que no s’aborda. A Espanya s’ha produït un formidable procés de descentralització en els darrers trenta anys, sobretot de l’estat central cap a les comunitats autònomes. Segons dades del Ministeri d’Administracions Públiques, a l’any 1981 l’estat central gastava el 87,3% dels recursos públics i les autonomies el 3%. Al 2006, l’estat central gasta aproximadament la meitat dels diners públics i les comunitats autònomes un terç. Què ha passat amb els governs locals?: doncs al 1981 gastaven aproximadament un 10% dels recursos i al 2006, un 14,3% (i no són les administracions públiques més endeutades: només representen un 4% del deute públic).

És a dir, de cada 100 euros dels recursos públics els governs locals només en gasten 14 i en tots aquests anys no han vist millorada la seva financiació. Mentre el sector de la construcció ha anat tirant i els impostos associats han arribat això ha quedat emmascarat. Però la cruesa de la crisi ha posat molts ajuntaments en situacions límit, havent de dependre de les subvencions i, a sobre, haver de perseguir el seu pagament efectiu.

I tot s’ha dir, la manca en alguns casos de control intern ha portat també a aquesta situació. Perquè actualment es dóna la paradoxa que el cos de secretaris i interventors dels ajuntaments, que són els que  controlen la legalitat i les finances municipals, depenen salarialment de l’organització que controlen. En això sí la proposta fa passos endavant per reforçar la independència d’aquestes figures als ajuntaments.

Però, insisteixo, les propostes que hi ha sobre la taula de moment no parlen de les finances municipals, per tant, no expliquen com els ajuntaments han de sostenir tot allò que fan.

Per últim, com tot nivell de l’administració, els ajuntaments i altres ens locals requereixen d’una autonomia i una estructura política de direcció. És a dir, capacitat de prendre decisions que afecten a les seves competències en el seu territori amb legitimitat democràtica. No es tracta, doncs, només de meres estructures administratives, sinó que han de ser subjectes amb plena capacitat política.

En aquest sentit, les propostes no haurien d’anar en la línia de laminar aquesta capacitat política, sinó en reforçar la rendició de comptes: més mesures de control, transparència i participació perquè els administrats puguem conèixer com es gasten els diners públics. Els ajuntaments, a  més a més, són un camp propici on implementar mesures com per exemple les llistes obertes (això demana la reforma electoral que tampoc es preveu de moment).

Per últim, reduir el nombre de regidors, com alguns proposen, no faria més que consolidar l’hegemonia dels partits grans ja que per aconseguir un regidor farien falta més vots. Aquesta mesura aniria directament en contra de la pluralitat.

En conclusió, davant d’una proposta uniformitzadora, recentralitzadora i economicista la meva opinió és que s’hauria de garantir l’autonomia política dels ajuntaments; explicar clarament la divisió de competències entre els nivells estatal, autonòmic i local respectant allò que l’ajuntament pot fer millor com és la política de proximitat; prendre mesures més contundents per simplificar el mapa municipal; millorar la financiació i també el control dels governs locals; i reformar la llei electoral per afavorir mesures de democràcia més directa.

Per cert, la ruta sí estava senyalitzada, amb els logos de la Generalitat, de la Diputació i del Consell Comarcal!