La fi del Mentrestant?

Mentrestant és el títol que va donar Maurici Serrahima a les seves reflexions a l’entorn del problema català i del camí que calia seguir per a resoldre’l. L’escrit fou redactat pocs anys després de la gran desfeta, l’any 1944.

En aquells anys d’anorreament dels drets de nostre poble i de les nostres institucions, què calia fer? Com podríem retornar al recobrament d’aquell període històric que suposà la Mancomunitat i la República? Com calia afrontar aquella etapa de clandestinitat, mentrestant durés la dictadura franquista? Per això, ha estat editat amb un subtítol: Meditacions en temps de silenci.

Serrahima n’havia parlat en els seus dietaris, Del passat quan era present. Fou, doncs, transcrivint aquests originals que vaig assabentar-me de la seva existència i el vaig anar a cercar al Fons Maurici Serrahima Bofill, de l’Arxiu Nacional de Catalunya, però no el vaig trobar. Però, com que ell comentava que n’havia passat còpia a Josep Benet, aquesta aparegué en el seu arxiu. Es tractava de 174 pàgines mecanografiades. Aquest material, degudament transcrit i revisat, el vaig passar a Jordi Amat, qui, conscient de la vàlua del text, va considerar-lo molt idoni per a la col·lecció “Biblioteca del Catalanisme”, de RBA-La Magrana. Ell, no solament n’ha promogut la publicació i preparat l’edició, sinó que ha redactat un pròleg excel·lent, en el qual valora el text entre els clàssics del catalanisme contemporani (Trueta, Ferrater Mora o Vicens Vives). Com és possible, doncs, que un text d’aquesta categoria hagi estat amagat durant tant de temps?

Deixem-nos, però, d’introduccions, i entrem en l’exposició del seu contingut. Serrahima parteix de la necessitat d’extreure lliçons de passat. Després, doncs, d’exposar la nostra història i tradició i els anys d’experiència política, fa un repàs acurat i crític dels nostres mals per arribar, finalment, a unes conclusions. Aquestes darreres voldria ressaltar, atès que són del tot adients a la situació que viu el nostre poble en aquest temps de recerca i assoliment de la nostra identitat sobirana. Aquest text va servir per llançar a l’actuació patriotes compromesos en la defensa dels nostres drets (sabem que el van llegit Benet, Manent, Pujol, Reventós, Cirici, Triadú, Ainaud de Lasarte, entre altres) i fins i tot va arribar a exiliats d’Anglaterra i Mèxic (“l’han llegit potser un centenar de persones”).

Les recomanacions de Serrahima responen al nostre full de ruta actual? Encara que molt resumit, confirmem-ho:

–Final del silenci: “Hem dit que aquestes ratlles eren una recapitulació en temps de silenci. Però el silenci en aquestes coses no és mai etern. Un dia o altre s’obrirà una escletxa que ens deixarà començar a parlar i a obrar”.

–Dret a decidir: “Cal eliminar el silenci en el sentit més recte de la paraula: aconseguint que es pugui parlar [...] amb prou amplitud perquè puguin ésser plantejats els problemes vius que preocupen al país i es pugui saber la manera com el país veu les coses, no amb la pressió que el silenci origina, sinó amb la serenitat que només pot venir del dret a parlar”.

–Via pacífica: “La revolució, la violència són coses extrapolítiques. [...] no creiem que Catalunya tingui actualment el sentiment ni el desig de les solucions violentes”.

–Oposició del govern central: “Vivim en un règim que prohibeix qualsevol acció política que no sigui l’oficial, i que d’una manera especial condemna la política particular de la nostra terra”.

–No confiem en solucions providencials: “No podem refiar-nos que els problemes es resoldran sols: que apareixerà un deus-ex-machina, diguem-li home genial, règim providencial o influència exterior, que deixarà les coses tal com les voldríem”.

–Tasca conjunta: “Quan cadascú hagi meditat sobre aquestes coses, cal que es posi en relació amb altres que tinguin la mateixa dèria [...] Tots els homes de bona voluntat estan avui, o poden estar, molt a la vora els uns dels altres, perquè no els separen qüestions accidentals i confuses. [...] veuran clares fàcilment les coses –sempre poques– que els divideixen i els innumerables punts de coincidència, i això ja és una base excel·lent de col·laboració”.

–Endavant malgrat les dificultats i manca de suports: “Cal, doncs, preparar-nos per a seguir lluitant amb moltes dificultats, i confiar només en un mínim de possibilitats. Si en tenim més, millor, Però de cap manera és admissible renunciar a l’acció en espera d’unes facilitats majors”.

–No buscar solucions a nivell peninsular: “La tradició política del catalanisme ens ha fet veure prou clarament els perills de la incorporació del nostre moviment a qualsevol sistema concret peninsular. I si volem parlar als catalans de llur esdevenidor, com a poble, convé que els parlem de Catalunya per damunt de qualsevol tendència concreta que a Catalunya es produeixi”.

–Grau d’adhesió ampli, sense malfiances: “Cal també que tots els catalans que, perquè tenen una altra situació política o una altra manera de veure les coses, no vagin lligats amb els que es llancin a aquest moviment inicial, s’adonin que, si aquests darrers no els representen, és indubtable que treballen per ells i per Catalunya. [...] cal també que tots els altres catalans s’adonin de la responsabilitat que contraurien si, per uns inoportuns escrúpols teòrics o partidistes, deixaven de recolzar en el grau necessari aquest primer pas indispensable que permeti iniciar, no utòpicament, sinó d’una manera raonable, el camí del futur”.

Fins aquí, Serrahima. Passats setanta anys, sembla que, finalment, estem arribant al després del Mentrestant. Tant de bo sigui així. Més val tard que mai.