Arran d'una Catalunya independent

"Vull una Catalunya independent?" és una pregunta ximple. És una oració que només té sentit com a resposta, com a conseqüència lògica i clara d'un seguit d'idees polítiques prèvies. Si la fem pregunta, omplim la resposta de prejudicis i sentiments que confondran tot el raonament posterior, lligant-lo a una identitat inexistent que ens farà fixar-nos, tan sols, en un marc buit de contingut polític real. Lligar el raonament independentista a aquestes emocions nacionals és prostituir-lo, i acabar convertint-lo, la major part de les vegades, en un fi en si mateix que ens pressionarà per perdonar les polítiques abusives que acompanyen aquest procés al crit de "quan siguem independents, ja tindre'm temps de canviar-ho tot". Això és un "canviar-ho tot, per a no canviar res".

Molt lligat al fet de ser independentistes com a resposta, o ja, directament, com a pregunta capciosa, tenen a veure els dos tipus d'arguments que podem aportar-hi: polítics, per una banda, i culturals i d'identitat nacional, per l'altra. Els primers tenen sentit; els segons, no tanta.

La cultura és la manera que té cadascú de desenvolupar un judici crític, o de crear lligams amb la resta de la societat amb qui conviu. Per això és ridícul pensar en la cultura com a argument separador, especialment quan es tracta d'una cultura tan poc limitada i, en gran part, forçada. Això, òbviament, va lligat a aquesta creença de la "identitat del poble català". Quina és aquesta identitat? Per què sóc catalana? Per què he nascut aquí, per què parlo català o per què celebro el caga tió? La identitat, comunitària o individual, sempre ve marcada per la confrontació directa amb l'altre. I no crec que quelcom tan difícil de pensar i gairebé impossible de definir, hagi de ser argument algun per un canvi polític.

A més a més, aquests arguments fan certa por. Si ara separem Catalunya i España (no ho escric amb "ny" perquè, com a catalana, odiaria llegir "Cataluña") per qüestions culturals, identitàries o lingüístiques, quines seran les polítiques que impulsarem posteriorment dins una Catalunya independent? Sabent l'alt index d'immigració que tenim, d'arreu, totes amb la seva cultura pròpia, la seva llengua i la seva identitat (identitat molt reforçada, per altra banda, pel fet de trobar-se en confrontació constant amb la nostra).

L'altre tipus d'argumentació amb la qual defensar una independència catalana, com deia, és l'argumentació merament política. El meu discurs reflexiu va ser el següent: "no visc en un país democràtic, ni igualitari, ni feminista, ni molt menys socialista; visc en un país amb CIEs, amb polítiques patriarcals i autoritàries, on la ciutadania no hi pot participar més enllà de l'il·lusió comunament acceptada com a democràcia moderna. Vull viure en un país així? No." Llavors se'm presentaven dues opcions: canviar España, o intentar crear una Catalunya independent. Per què, aleshores, tirar la segona opció? En primer lloc, perquè no exclou la primera. I després, per moltes altres raons, de les quals en faig una breu tria. És més senzill, a nivell numèric, és clar (aquest és un argument que escolto molt i em convenç). Però l'argument bàsic que a mi m'ha fet penjar l'Estelada al balcó és un argument que té a veure amb el procés que Catalunya està vivint.

Una democràcia com la que he descrit abans (feminista, igualitària, socialista, descentralitzada...) és una democràcia impossible d'assolir si la població que al conforma no és una població polititzada i activa. De la mateixa manera; un poble polititzat és un poble socialista, al meu entendre, perquè les pobres som més. Per tant tot es basa en un procés educatiu. És d'aquest procés del que parlo com a argument independentista. Catalunya està vivint un procés molt massiu i generalitzat (vull dir: que arriba a perfils molt diferents de la població) arran del debat de la independència. Crec, francament, que aquest debat, a dia d'avui, està molt falt de contingut, però hi veig, també, la primera espurna d'interès general cap a la política, i l'oportunitat clara de començar aquest procés de politització que ens podria portar a un socialisme real, i en aquest cas, català.

Per tant, la independència hauria de ser un mitjà. És una excusa perquè el poble recuperi la política i la torni a fer seva. I tot i sentir aquest orgull català, que no podem evitar sentir i que, de fet, ens agrada experimentar, que no sigui aquest el motiu de cap decisió política. I més endavant, qui sap, quan la resta de pobles ibèrics hagi viscut, paral·lelament, el seu procés de politització i replantejament polític, no hi haurà cap motiu per no començar a pensar en una confederació ibèrica, que és on m'agradaria arribar.

Per altra banda, aquest potencial procés de politització té l'enorme perill de caure, o acabar reduït, a una apropiació del crit independentista per part del Govern actual, o de les elits en qüestió. I és on estem caient. És reduir el 9N (i tot el procés que comporta) a un simple marc buit. En aquesta jugada de perpetuació no només tenen un paper essencial CiU i la resta de parlamentaries catalanes (amb excepcions contades), sinó també organitzacions “populars”, com l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). L'ANC, per exemple, té un paper propagandístic molt gran en pro de la independència, i això ho entenc -és un paper que s'ha de jugar. Però el seu discurs es limita al marc teòric i a la urgència de aconseguir la fita, que plantegen com a finalitat. Parlo del discurs de “estem preparades” i totes les dades econòmiques que l'envolten, anul•lant completament una reflexió radical i profunda. Quan l'ANC diu “estem preparades per ser independents, perquè complim tots els requisits per entrar a la Unió Europea (UE)”, estan anul·lant, per se, el debat arran la UE, matant la possibilitat de no voler entrar-hi. La urgència amb la que presenten la necessitat independentista també se'm presenta com un perill; a quant més ràpid, amb menys contingut i crítica.

Poc més tinc a dir, més enllà d'insistir en que, durant el procés, el focus d'atenció hem de ser nosaltres mateixes, les catalanes. És a nosaltres a qui em de qüestionar, replantejar i tornar a definir. Vindrà després d'assolir la independència quan el focus d'atenció podrà ser España (o la resta de països), perquè serà aleshores quan, finalment, podrem mantenir un diàleg entre iguals amb aquests governs.