Arran del feminisme adjectivat

Sempre he sigut una persona molt lògica. Què vull dir, amb això? Doncs que m'agraden molt les tautologies, i en sóc partidària. Sóc partidària del feminisme (que em sembla una paraula molt maca per parlar de la tautologia moral de la igualtat); partidària de què cadascú (i cadascuna) és com és, amb defectes i virtuts, i que hi ha coses que no cal canviar-les, sinó acceptar-les. Bé, però les tautologies tenen límits, i les contingències ja són més discutibles.

Mirant l'altre dia l'informer de Vilanova (una pàgina del facebook on gent de Vilanova, i voltants, escriu el que li plau de forma anònima), llegia una publicació que, en resum, deia: «Per favor, noies, deixeu d'humiliar-vos penjant fotografies vostres mig despullades a la xarxa». Em vaig quedar morta. Morta, morta. Després llegia a tuiter un tuit d'una noia grassa que demanava que la deixessin en pau (sobreentenc que l'atacaven arran de la seva obesitat). La major part de les respostes a aquest tuit eren de l'estil de «no et preocupis, noia, cadascú és com és i t'has d'acceptar i ser feliç», o «les dones també poden ser grasses i no per això menys boniques».

Em semblen respostes d'anim i essencialment boniques i pures, però mancades. Per què dic tot això, ara? Doncs perquè fa un temps que em topo amb un «feminisme» que no m'acaba de fer el pes.

Primer de tot, em sembla un error fatal confondre el feminisme amb una imatge concreta de la dona: forta, segura de si mateixa, sense complexos, treballadora i un llarg i preocupant etcètera. Crec (corregiu-me si no hi esteu d'acord) que el feminisme està molt lluny de ser una definició, més enllà de la d'igualtat de gènere. A més a més, la dona no és, ni ha de ser, forta, ni segura, ni sense complexos ni res semblant. La dona ha de ser, i prou. Jo sóc dona, i em considero feminista i militant, i molt a gust i segura amb el meu gènere, però ni jo (ni conec a cap dona així), sóc sempre forta, i sempre segura, i mai tinc complexes ni dubtes. Aquest és un error greu, com dic, perquè si comencem a entendre el feminisme com una manera més d'adjectivar a la dona, és que alguna cosa no rutlla bé. (Una altra cosa és dir que la dona, com l'home, no ha de ser submisa més que a si mateixa, per exemple, i això torna a ser tautològic. No dic que el feminisme està sempre mal entès, ni de bon tros, però hi ha cosetes que encara hem de polir, res més.)

Un altre tema que també em té preocupada és això que comentava haver llegit a l'informer vilanoví. Durant molt de temps (i encara avui, a nivells vomitius), la dona ha estat sotmesa a una pressió física brutal i ha sigut objecte de la cosificació sexual. Fins aquí hi estic d'acord, i és tautològic que s'hi ha de fer alguna cosa (cap agressió sense resposta, oi?). Però el que no em sembla ni correcte ni coherent és, per lluitar contra una cosa així, tallar la sexualitat pública de la dona d'arrel. «Com que durant tants anys això i l'altre, ara si et despulles a internet el que fas és col·laborar amb la teva pròpia submissió sexual com a dona-objecte». Doncs, de fet, no. No veig el problema en despullar-se, ni en gravar-se follant ni en res semblant, el problema ve quan això ens converteix en producte (la relació és obvia i abundant, és clar, però no és determinant). Deixar de fer una cosa mai ha sigut solucionar-la.

La sexualitat és una part crucial en tot animal i mai l'hauríem de tallar. Per tant, el cridam, tal com jo ho veig, seria dona (i home) despullat i vols (a la xarxa o a la plaça), però pensa bé per què ho fas.

Respecte al tuit de la noia grassa i les respostes que si li han donat... Bé, està clar que cadascú té el físic que té i que voler imitar la imatge falsa de dona perfecta és ridícul, però tampoc signo el cridam de «acceptat com ets».

Em sembla que el marc masclista i capitalista de bellesa ha arribat a tenir més importància que la mateixa salut, i això em té boja perduda. Si jo et dic: «Noia, aprima't», no et vull dir: «Sigues guapa, va, fes-te aquest favor», el que et dic és: «Tia, atenta, perquè la salut és el primer». A més a més, avui en dia, cada vegada que escolto un «accepta't» el que entenc és un “resigna't”, i no m'agrada.

Però la reflexió profunda és el que anomenava abans com a «marc». Com ovaris pot ser que el marc estètic hagi passat per damunt del saludable? Estem tots i totes grillades.

El feminisme hauria de canviar aquests marcs d'una santa vegada, i deixar de mesurar els nostres cossos amb els «seus» marcs; començar a fer-ho amb els «nostres». Jo no vull una dona que s'accepti, ni sigui prima, ni grassa, ni llesta, ni tampoc ximple. Vull una dona que lluiti per ser qui vol ser, i prou. I aspiro a què aquesta lluita passi molt abans per la salut, la intel·ligència i el benestar personal, que pels canons de bellesa de Hollywood i de sa mare.

En resum: el feminisme és subjecte i lluita, no adjectius i resignació.