Arran les violacions

La major part de la població, per sort o per desgràcia, no sap de què parlem quan parlem de violacions. A l'imaginari col·lectiu, un violador és un home desconegut que t'empeny cap a un carreró fosc, en plena nit i quan vas sola, i et força a tenir sexe amb ell de manera violenta. A més a més, a l'imaginari col·lectiu, la noia crida i batalla, i després, és clar, el denuncia i ella guanya el cas. I en comptades ocasions, el violador torna al carrer, com en el cas de l'Eixample, i en l'imaginari col·lectiu la gent es trasbalsa per aquests fets, i es mostra públicament en desacord. Però l'imaginari col·lectiu no pot estar més allunyat de la realitat.

Per entendre el que és una violació i el que suposa per a una dona (es calcula que al voltant d'un 25% de les dones patirà o ha patit una violació) hem d'aturar-nos a observar l'engranatge social, radicalment masclista, i assumir que:

1. la majoria de les relacions home-dona estan tacades de micromasclismes (no vull dir, amb això, que la majoria d'homes o de dones siguin masclistes, ni de bon tros; el que vull dir és que el micromasclisme forma part de la cultura assumida i heretada, i que la tenim tan arrelada al nostre modus operandi que ni tan sols la sabem detectar), i

2. els mitjans de comunicació i cinema (la societat de l'espectacle en general) són qui creen els models de normalitat, i tornen quotidianes aquestes conductes masclistes.

Però sobretot hem d'assumir que encara avui en dia es culpa a la dona de les violacions. O dit d'una altra manera: s'excusa a l'home. Us vindran al cap les excuses més famoses (ella anava vestida de manera provocativa, ella era una fresca...), però n'hi ha moltes més, menys famoses i més normalitzades. El fet d'assumir que si no hi va haver confrontació física, és que la dona ho va consentir; pensar que si el violador ha estat la parella, exparella o algun conegut de la víctima, més que una violació ha estat un malentès desafortunat; o la manera de treure-li ferro a la problemàtica de les violacions, tan arrelada a la societat que ni tan sols es qüestiona: el mite de les denúncies falses. O per què quan denunciem altre tipus de delictes no es pressuposa que pugui ser una denúncia falsa? Ni es pressuposa ni es contempla, és senzillament ridícul (salvem les excepcions on sí que es contempla, perquè són ridículament baixes; en canvi, en les violacions, sembla que les denúncies falses siguin altes en número, quan no és així).

On vull anar a parar és al fet que una dona violada no només ha d'afrontar el trauma de la violació mateixa, sinó la lluita a la qual haurà de fer front després, contra tota la societat, que es negarà a veure i a reconèixer el que li ha passat.

Com deia abans, aquesta idea d'una violació que té l'imaginari col·lectiu, potenciada pels telediaris i els mitjans de comunicació, només compleix una funció: fer-nos creure que una violació és allò i res més, i impedir (o dificultar, en el millor dels casos) que la dona pugui dir-li violació a una violació que no encaixa amb aquesta imatge col·lectiva. I quan una violació no ens encaixa amb aquesta imatge col·lectiva, és molt més senzill que la dona la negui encara amb més fervor, abonada per tota la societat, i acabi sentint-se culpable, mentre excusa a l'home i el disculpa.

A això li hem de sumar una altra trista i dura realitat: la majoria de les violacions les cometen homes a qui les víctimes coneixien. Així que, quan una dona violada i traumatitzada prova de reflexionar sobre la vivència en una societat que no mostra massa interès a ajudar-la a fer-ho, com atrevir-se a definir a aquell home (amic del seu germà, conegut de l'escola, company de feina...) com a un violador? No es suposava que un violador és algú molt i molt dolent que l'hagués inflat a hòsties a un parc fosc a les tres de la matinada? Què faig, ho dic?, i si ningú em creu? I encara hi ha un altre factor més: el fet que l'home violador cregui que no ha fet res malament, perquè hi tenia dret. Home que, bastants vegades, la dona ha de seguir veient. Per tant: com dir-li violador a un home que em segueix saludant amb una normalitat aclaparadora?

Aquí és on sol entrar l'excusa aquella de “però ja li vas dir que no volies tenir sexe?, ja ho vas dir prou alt i clar, que t'entengués?”. Doncs sí, li vam dir; i sí, li vam dir alt i clar. I aleshores l'home sempre té a la boca aquella altra frase: “Entesos, però és que a vegades ho dieu i no sabem si voleu que parem o...”. O què? Què pot crear confusió en el mot “atura't”? L'ambigüitat estudiada que s'ha creat al voltant del “no” de la dona, és un problema molt seriós, i més ampli del que aparenta. Hi ha vegades, inclús, que no s'arriba a dir aquest no, perquè la por i l'òbvia inferioritat física d'alguns casos és massa aterridora. Us enllaço un relat en primera persona, brutal i estripador, d'una d'aquestes experiències (en castellà).

Arribades a aquest punt de l'article, i sabent que el trauma d'una violació (tant individual com social) només es pot arribar a entendre a través de l'experiència d'una dona, vull relatar-vos una experiència que m'és propera, amb l'esperança que no només serveixi per conscienciar i advertir, sinó també per ajudar a entendre el que suposa ser una dona violada, i la fredor amb la qual la societat tracta aquest fet i el converteix en tabú.
 

(Les vivències aquí explicades són fets reals, contats simplement i llana com varen passar).

Un dia t'endús un home al llit. Un home que és amic teu i del teu entorn. Un home amb qui ja t'has ficat al llit abans. De fet, heu tingut sexe aquella mateixa nit, i ara esteu dormint despullats. Però la cosa es torça quan ell en vol més i, simplement, en té més. Tu dius que no, l'empenys i tornes a dir-li que no, però ell no s'atura. Encara i tot et fa sorollets amb la boca, com si creies que el problema és que et fa mal; com si fos impensable que simplement no volguessis tenir sexe. I què fas, tu?: resignar-t'hi. Calles i penses que no durarà massa més. Dies després pensaràs que, si haguessis cridat, ell hagués parat. Gairebé segur. Però tot i que vas pensar a fer-ho, no ho vas fer perquè et vas sentir idiota: a qui se li acut fotre's a cridar perquè no vol tenir sexe amb un home amb qui estava dormint despullada? Tothom t'hagués tractat d'exagerada i d'histèrica, ell inclòs, i tu t'ho hauries acabat creient. Per altra banda, no haver cridat no és pas culpa teva. Vull dir: el pensament d'autoculpabilitat que ara tens de “si hagués cridat, allò no hauria passat” (i per tant: “és culpa meva no haver-ho evitat”), és un pensament d'exculpació del violador que s'ha d'eradicar. Tu vas dir que no, i un “no”, no hauria de necessitar tan sols repetir-se, molt menys cridar-se.

Després ell va marxar, i tu et vas quedar a casa, sense saber si allò havia sigut una violació o simplement un mal polvo. Una part de tu, encara vergonyosa, comença a insinuar-te que allò havia estat una violació, però una altra part, sostinguda per tota la societat, et recorda que, al final, a tu t'havia acabat agradant, havies acabat sentint plaer i que, per tant, allò no podia haver estat una violació, perquè tothom sap que les violacions són violentes, i sempre fan mal i mai gens de gust. La veritat és que et costarà pensar-hi com a violació durant molt i molt de temps.

Aquest és un exemple real i concret, però també comú. Hi ha moltíssimes dones (masses) que han viscut quelcom semblant, tot i ser a un nivell més lleu. Si no em creieu, pregunteu-ho. Però deixeu-me encara compartir-vos una altra experiència real i més forta. I especialment, vull mostrar-vos el què segueix a una violació.

(El relat és en primera persona perquè, tot i haver-lo transcrit jo, he volgut mantenir la màxima fidelitat a com l'explicà la víctima d'aquesta vivència. Uso la lletra cursiva, no obstant i la transcripció i certa adaptació, per donar-li plena veu i llibertat.)

Fa uns dos anys vaig patir una violació traumàtica, que em va dur a recórrer tot el camí que solen recórrer les dones violades i traumatitzades. I aquest camí encara no ha acabat. Potser la prova més clara que encara sóc en aquest camí, és saber que, mentre escric això, no puc evitar pensar en què pensarà la gent que em coneix, la meva família, quan ho llegeixin. En com em jutjaran, però el que més m'aterra és imaginar-me reduïda, per la meva pròpia gent, a l'etiqueta de “dona violada”, com si la voluntat que un home va tenir sobre la meva, valgués més que tot el que jo he fet per mi mateixa al llarg dels anys. I això serà el que segurament passarà, perquè la societat és això el que fa, oi?, centrar el focus d'atenció de les violacions en les víctimes. És per això que, tot i saber-me greu, he preferit mantenir anònima la meva identitat.

Jo coneixia a l'home que em va violar. Havíem estat parella. En el moment de la violació, però, jo vivia en un altre poble, amb la meva parella d'aquell temps. La nit que va passar tot, jo havia begut, i ho nomeno només per ressaltar que és igual, per molt beguda que vagi la dona, o drogada, o el que sigui, la víctima segueix essent ella, i una persona que no pot raonar, tampoc pot consentir. El vaig veure, i vaig anar amb ell, al seu pis. No recordo per què vaig anar amb ell, però el vaig acompanyar voluntàriament. Quan vam arribar al seu pis, ell va tancar la porta amb clau. Va ser aleshores quan jo vaig començar a ser conscient d'on era, i amb qui. Vaig començar a tenir por i em va envair la paranoia.

No hi va haver resistència, perquè senzillament no podia haver-la (em costava fins a mantenir-me desperta). Al final vaig aconseguir parlar, dir-li que no volia allò, i no em va fer cas. Li vaig tornar a dir, i res. No va ser fins que va veure que plorava que no em va dir: “Tranquila, no pasa nada, todo irá bien”, i va seguir. Quan va acabar, jo em vaig vestir i vaig marxar. L'únic que podia pensar en aquells moments era en no creuar-me amb la meva parella, perquè sentia molta vergonya d'haver tingut sexe amb aquell altre home.

Vaig arribar a casa i em vaig adormir, sense pensar-ho ni recordar-ho. Els dies següents, tot i la calor, jo portava un mocador al coll, per amagar una mossegada. Però el portava sense més: ni em sentia trista, ni molt menys violada, ni tan sols era capaç de recordar el que havia passat. Quan algú em preguntava per aquella nit, jo em limitava a canviar de tema.

L'endemà mateix de la violació, vaig reprendre el contacte amb el meu violador, amb qui feia mesos que no m'hi parlava. Vam començar a escriure'ns cada dia. Parlàvem de tenir una vida en comú. I és que jo ja no racionalitzava res, no pensava. I tot i parlar-li, no el suportava. Més enllà del trauma de la violació, em semblava un home avorrit i fastigós, sense cap tipus d'interès. L'únic que jo volia era que em digués que m'estimava, tenir algun tipus de lligam romàntic amb ell. Alguna cosa que m'ajudes a creure'm que no m'havia violat, perquè si m'estimava, com m'hauria d'haver fet mal, oi? Si manteníem una relació amistosa, si jo podia parlar normalment amb ell després d'aquella nit, volia dir que jo mai havia patit una violació. I això és el que volia: no haver patit mai una violació.

Tot anava bé, el meu autoengany era efectiu i ningú en sabia res. Fins que un dia vaig tornar a casa de la feina, i la meva parella em va dir que ho sabia (havia llegit els nostres missatges). No sabia què havia passat exactament aquella nit, però no entenia res i es sentia traït. Recordo quedar-me bloquejada. No esperava haver de parlar d'allò mai, i no sabia què dir. Després d'una estona de sentir-me brutalment pressionada, vaig acabar cridant que havia sigut víctima d'una violació. Aquesta va ser la primera vegada que ho vaig reconèixer, i a partir d'aquí tot va anar a pitjor. La relació amb la meva parella no es va recuperar mai del tot (jo em sentia forçada i ell enganyat, i tots dos teníem raó), i a més a més, fou ell qui li digué a ma mare. Això m'era molt incòmode, perquè a com més gent ho sabés, més complicat era fer veure que no havia passat.

Finalment, va arribar el dia que, sense previ avís, ho vaig recordar tot, clarament i absoluta. Immediatament vaig escriure una carta (jo aleshores vivia fora) i la vaig enviar als meus éssers més propers (entre ells la meva exparella i ma mare), explicant el que estava vivint i reclamant suport emocional. La veritat és que només una persona va reaccionar com jo necessitava, i va ser l'única persona d'entre qui vaig enviar la carta que també havia estat violada, anys enrere. La resposta més comuna va ser ignorar-me. Algunes d'aquestes persones també el coneixien a ell, i no podien creure's el que jo els hi deia. Per tant, jo devia estar exagerant, o boja, o mentint, o el que fos. Tampoc em deien directament que no es creien la meva paraula, simplement em van ignorar, evitant tot posicionament.

L'altra resposta que em va matar, va ser la urgència i la imposició que jo havia de fer-hi alguna cosa. Ho havia de fer públic, denunciar-ho, actuar frontalment contra un home a qui jo desitjava amb tot el meu cor no tornar a veure mai més. Em deien que aquell violador seguia solt pel món i que tornaria a violar, i que ho faria perquè jo no estava actuant. És a dir: que si tornava a violar, seria culpa meva. És la manera més lletja i rebuscada de culpar a la dona per les accions de l'home. Tal era la pressió perquè ho fes públic (jo no podia ni contemplar la idea que tothom ho sabés, em semblava una bajanada, una humiliació brutal), que la carta privada que vaig enviar als meus éssers estimats es va fer pública. Una d'aquestes persones, un home, la va fer pública (fent-li arribar, a més a més, al meu violador), perquè va considerar que allò s'havia de denunciar, i tot i que jo havia deixat molt clar que no volia fer-ho públic, no em va fer cas. Em vaig sentir ridícula i petita: no tan sols m'havien robat el dret a decidir sobre el meu cos al violar-me, sinó que ara m'estaven robant el dret a decidir sobre la meva vida i la meva intimitat. Dos homes que decideixen per mi coses que saben que jo no vull fer. Per altra banda, i no menys preocupant, sembla una opinió molt estesa que, si no fas una denúncia o si segueixes parlant amb ell, és que no va ser una violació del tot.

Actualment, i tot i haver-ho superat ja, hi ha coses de les quals ja no em puc desfer: no suporto que em toquin, per exemple. En quant algú (adult) em rosa, encara que sigui sense voler, em tenso, immediatament. Tota jo reacciono defensivament davant d'un contacte físic que no he buscat, i entro en un estat d'alerta. No recordo com era abans de la violació (sona molt llunyà), però ja és igual, perquè aquesta nova fòbia m'acompanyarà tota la vida. Això no vol dir que no pugui tenir una vida sexual plena, només vol dir que reacciono molt malament davant d'un contacte físic que jo no hagi iniciat o provocat.

Aquesta és la meva història, però n'hi ha moltes més, i absolutament totes són dramàtiques i una merda. I explico això ara per diversos motius: el primer és denunciar-ho a través de l'experiència, i trencar amb els falsos mites dels violadors i les violacions, per evitar que dones violades d'una manera poc mediàtica se sentin confoses i culpables, i no entenguin què els hi ha passat; i en segon lloc, perquè m'he cansat d'amagar-me i sentir-me malament, de viure això com una vergonya meva, i no seva, encara que la societat insisteixi tant a fer-me sentir culpable a mi. Però sobretot perquè moltes dones violades se senten marcades en la intimitat i creuen que, en cas de fer-ho públic, també estaran marcades socialment, com si la càrrega fos seva i no de la societat sencera. Vull dir-ho, doncs, i provar que, tot i així, em sento bé, que això no em defineix més del que ho fa el meu color de cabell. I perquè crec, amb fermesa, que tota dona violada (i homes, per descomptat, aquella petitona i oblidada minoria) hauria de poder fer-ho públic, si així ho volgués. Vull dir: sense sentir-se avergonyida ni pressionada, simplement perquè igual que parlem amb naturalitat d'altres delictes molt menys greus, i ajudem, així, a la conscienciació social i a la criminalització dels delinqüents, no veig perquè no fer-ho amb un dels delictes més greus que em venen al cap. A la dona no l'hem de sobreprotegir, sinó tot el contrari: atacar frontalment el problema. I això no es fa dient: "Uff, no hauries de publicar això, és massa personal...", perquè no és personal, sinó massa generalitzat. Hauríem de dir, en canvi: "a prendre pel cul, publiquem-ho, parlem-ho, solucionem-ho". O així ho veig jo, i actuo en conseqüència.

I tot i això, encara no m'atreveixo a dir el meu nom.

(Aquí acaba el testimoni d'aquesta jove.)

A les dones, doncs, potencials víctimes d'una violació, dir-vos: que no us enganyin més. Que no us facin creure que una violació és allò que et passa en un carreró fosc quan un complet desconegut t'arrenca la roba. Que no us facin creure que la figura del violador és la d'un vell fastigós o la d'un cabró sense remei, perquè la majoria de violadors no compleixen aquest perfil fictici. Però sobretot, que no us facin creure que podríeu haver fet més per evitar-ho (cridar, lluitar, el que sigui), i que el fet d'haver fet poc us fa perdre el dret a considerar-vos víctimes d'una violació. Això no és veritat, i prou. El violador és ell, i la culpa és seva. Perquè sembla que la societat actual ha arribat a un punt on l'home no té cap prohibició damunt la dona, sinó que és la dona la que ha de batallar contínuament per fer-se respectar. Com si l'home no la penses respectar a menys que això li suposes un esforç.

I si no us sentiu segures: ho dieu. Si no voleu que us toquin: ho dieu. Digueu-ho tot. Atreviu-vos a marcar els límits del vostre cos i de la vostra voluntat, tot i saber que no serà pas fàcil. Que quan un home prova de besar o tocar a una dona i aquesta reacciona de manera contundent, és ella la histèrica. Que quan un home desperta amb sexe a una dona i ella reacciona dient què collons fas?, és ella la boja i ell el simpàtic que només provava de despertar-la de la millor manera. Com ha de ser fàcil marcar aquests límits (o tenir-los gens clars) en una societat que, per definir a una dona que es mostra radicalment independent a l'hora de decidir sobre el seu propi cos, usa el mot feminazi? Mot completament despectiu, sinònim d'amargada, d'histèrica i de boja. No hi ha límits per l'home. No és ell qui ha de preguntar, sóc jo que he de dir que no, que he d'empènyer-lo. De defensar-me amb la suficient força per guanyar, i si perdo, és que ho hauria d'haver fet amb més força encara.

I a la societat sencera, dir-nos que ja és hora d'assumir que la culpa d'una violació la té sempre qui viola, per molt que ens esforcem a exculpar a l'home.

Prou, per exemple, de dir-li “fantasia de la violació” a les “fantasies de submissió” que poden tenir algunes dones. Com si la dona que s'excita sent submisa col·laborés amb la cultura de la violació; com si a alguna dona, mai, li hagués agradat ser violada, o ho hagués desitjat. La diferència entre la violació i la submissió sexual és clara i contundent: el consentiment. I uso aquest exemple perquè masses revistes, durant massa temps, no han dubtat en dir-nos que la fantasia més comú entre les dones és la “fantasia de la violació”, donant-nos un missatge amagat molt clar: la culpa sempre és de la dona. O per què els homes tenen “fantasies de dominació”, i no “fantasies de ser violadors”? Tot això per no parlar de la indústria pornogràfica i el seu pèssim paper en la sexualitat en general però, més específicament, en el rol de la dona.

Que no ens enganyin més. Si us plau.