Arran de l'okupació (sí, sí: amb k)

Jo sóc okupa. Fa anys que ho sóc, i he viscut en desenes de cases okupades, tot i que ara mateix visqui de lloguer. Per tant, conec aquest món i en vull fer una defensa orgullosa, no només davant de la filosofia d'amor a la propietat privada, sinó també davant del desconeixement generalitzat del que és l'okupació i, en definitiva, aquest moviment.

He fet un recull de quatre crítiques a l'okupació que em semblen prou contundents, i m'agradarà donar-me el luxe de respondre-les totes.

En primer lloc, se'ns diu que el moviment okupa (MOK, a partir d'ara) no gaudeix de cap tipus de representativitat ciutadana. En canvi -i tenen raó al dir-ho-, sí hi ha partits i altres associacions legals, amb representativitat real, que lluiten per l'accés a l'habitatge digne. Em sembla una bona crítica, especialment al estar dirigida a un moviment que pretén ser popular sense acabar mai d'aconseguir-ho. De tota manera, la lluita del MOK i la lluita paral·lela de partits en aquesta mateixa direcció, no em sembla excloent, sinó que, de fet, em sembla complementaria. I per això també hi lluito dins del marc de la legalitat, militant al partit on milito.

Ara bé, totes aquestes lluites representatives (aquestes polítiques de “pisos de bancs buits: o s’usen o lloguer social”, entre d’altres), tot i ser conseqüents i de gran utilitat popular, són poques i són lentes. I, com deia, no hi veig l’exclusió amb el l'okupació. El MOK no és res més que un procés. És a dir: jo vull que el moviment okupa mori. No perquè sigui inútil o similars, sinó que vull que mori perquè, legalment, institucionalment (o com ho vulguem dir), sigui impensable una problemàtica d’habitatge com l’actual.

Però és el MOK (acompanyat d'altres moviments socials com pot ser la PAH) qui cuida d'aquelles famílies desnonades que ara es veuen al carrer, mentre la lentitud burocràtica de partits pseudo-representatius baralla i rasca motlles de justícia social, com canviar les polítiques d'habitatge. Perquè el problema és, i és ara. Ni demà, ni passat: és ara. Aleshores, que una de les crítiques més fortes al MOK sigui la falta de representativitat ciutadana (la gent no vol okupes al seu carrer, oi?), em sembla francament ridícul i fal·laç. Em sembla entreveure, de fet, que la ciutadania que ondeja la bandera d'aquestes crítiques és una ciutadania que ni dorm al carrer ni recicla menjar de les brosses. La ciutadania desnonada i afamada, no només es veu representada pel MOK (que, per altra banda, mai ha tingut cap ganes de representar a ningú), sinó que el veu necessari i urgent. I com deia: des del MOK desitgem la nostra futura mort, bé sigui com a fruit de l'abolició de l'absurda propietat privada, bé sigui perquè tothom tingui accés a l'habitatge.

En segon lloc, se'ns diu molt (massa, potser) que el MOK és un moviment ple de paràsits (ionquis, mandrosos que no volen treballar, festes i raves, etcètera, etcètera). Aquesta gent existeix, és clar, i no només al MOK, per desgràcia. Però de la mateixa manera que som conscients de que “els i les polítiques” no són aquells lladres empantanats a un seient, també ho hem de ser de que els i les integrants del MOK no són uns lladres ionquis. Gentussa n'hi ha a tot arreu i diferenciar-la, o no, només depèn del nostre interès.

Tercerament vull citar una crítica molt interessant: els Centres Socials Autogestionats i Okupats (CSOA) passen per davant d'altres associacions, igualment socials, però legals, que han de lidiar amb lloguers, papers amb l'Ajuntament, etcètera. En sóc conscient i no m'agrada. Però no és que no m'agradi que el MOK i els CSOA passin “per davant”, sinó que no m'agrada la de traves legals que troben aquestes altres associacions. No es tracta de condemnar l'alternativa il·legal, sinó d'intentar crear-ne una de real, ràpida i legal. És una suma i no pas una resta. Per altra banda, un CSOA mai tindrà ànims de lucre (més enllà d'allò tan estrany i llunyà anomenat autogestió). I torno al mateix d'abans: els CSOA i el MOK fem un treball necessari. Potser són molt més famosos els CSOA que es dediquen, gairebé amb exclusivitat, a la festa, però n'hi ha centenars a Catalunya que les seves activitats es centren en la solidaritat, normalment en un àmbit de barri: menjadors gratuïts, dutxes i allotjament gratuït, classes d'alfabetització, entre moltes altres. De fet, a Vilanova en tenim, d'aquests: un n'és el Casal Popular (Pàdua, 8), que és una exemple d'espai polític, social i obert al barri.

Per últim, i potser és la crítica més famosa, se'ns relaciona amb la violència. Bé, no negaré que okupar és un acte violent (i ho és en tant que il·legalitat, però, si us plau, no oblidem mai la diferència entre allò legal i allò legitim), però no ho podem reduir a això. També és cert que les okupes, especialment a Karcelona, han sigut bressol de moltes accions i mobilitzacions que, en major o menor mesura, han estat tacades de violència als carrers. 

M'agradaria estendrem a parlar sobre el meu concepte de violència, però no crec que aquest article sigui l'espai. Simplement afegir que quan la normalitat és injusta i violenta, se l'ha de combatre d'alguna manera. Amb això no vull justificar les destrosses al mobiliari urbà que veiem cada cert temps a les manifestacions, però vaja, una violència de resposta com és la que neix del MOK, mai pot ser pensada sense el marc en el que s'ha donat.