Disponible

Com que fa uns anys que estic jubilat i ja he avançat molt amb els textos de Maurici Serrahima, de Josep Benet i d’Albert Manent, em queda força temps lliure, a disposició de projectes de servei al país. Estic, doncs, esperant gratis et amore encàrrecs d’ajuntaments, de diputacions, de consells comarcals, d’entitats, d’associacions, etc. per facilitar-los la feina. Quina? Una de molt urgent en aquests moments de reivindicacions i “marxes enrere” per a desfer concessions de premis, atorgament de medalles, dedicacions de carrers o places de qualsevol indret dels país, a prohoms que no se’ls mereixien. Em presto, doncs, a estripar pàgines de llibres d’honor, a arrencar rètols d’edificis públics i, fins i tot, a enderrocar monuments. Una feina, com podeu comprendre, noble i justiciera, que m’ompliria d’orgull reivindicatiu en pro de la defensa de la honorabilitat del poble català.

Déu meu, Déu meu! Serà possible tanta estupidesa, tanta miopia, tanta animadversió, tanta migradesa, tanta... millor no seguir, la diria massa grossa.

Vaig ser amb el president Pujol pocs dies abans de la seva confessió. De retorn a la casa, vaig enviar-li un correu on li deia: “Us vaig trobar baix de forma, molt aclaparat. No sóc pas jo qui per esbrinar els vostres sentiments, però em temo que les circumstàncies familiars que esteu vivim us pesen moltíssim i us aclaparen”. Poc podia imaginar el que passaria pocs dies després.

També jo n’he sortit tocat. I molt. En un nou correu, li deia: “Benvolgut i menys admirat president: Ara comprenc la ‘baixa forma’ del dia que ens vam veure. Mai no hauria pensat que els motius fossin tan profunds i greus. Sí, president, ens heu fallat. MOLT.

Jo, personalment, havia cregut molt en la vostra persona. Quina immensa llàstima!! Quin dol i quin trasbals. El vostre i el nostre”. I afegia: “Sé que us negaran el pa i la sal, a partir d’ara. Jo no voldria pas fer-ho. El que us ha forçat a inculpar-vos no ha estat gens ètic ni exemplar, i segurament pot haver-hi altres coses en el saldo negatiu. Però, n’heu fet moltes altres MOLT BÉ. I que han ajudat al nostre poble a tirar endavant. Si som on som, també es deu a la vostra tasca de tants i tants anys. Segur”.

Malgrat, doncs, la meva oferta inicial, no compteu amb mi per trepitjar i ensorrar ningú. Deixem que la justícia faci el seu camí, i si bé és bo i necessari que doni explicacions als nostres representants, que aquests evitin oferir-nos un espectacle barroer i indigne i venjatiu.

El temps sabrà destriar millor el gra de la palla i, llavors,  potser n’hi hauran molts que lamentaran haver pres decisions precipitades, irraonables i injustes. I molt pitjor seria si les han pres perquè tenen “cua de palla”.