Arran de violadors i eutanàsia

Aquest 15 de setembre el diari El País publicava la notícia d’un violador condemnat a cadena perpètua, a Bèlgica, qui demana que se li practiqui l’eutanàsia (Los tribunales belgas permitirán a un preso acogerse al suicidio asistido, per Ignacio Fariza). En poques paraules: aquest home violà diverses dones i inclús va posar fi a la vida d’una d’elles, pel que va ser condemnat. Així, l’any 2011 demana la mort assistida, però no és fins ara, al 2014, que el Ministeri de Justícia belga no ha accedit (doncs ja s’han esgotat totes les vies terapèutiques possibles), donant-li la possibilitat de sortir de la presó durant dos dies per veure a la seva família (sempre tancat i vigilat en un hospital), per després tornar a presó i morir. 

L’article és interessant, no per l’abús subjectiu i condicionador que fa Fariza de les cometes, sinó també per la temàtica i la problemàtica que s’enceta: és un dilema moral. Perquè l’eutanàsia s’entén per a gent amb dolors terminals, però la ment sana.

És a dir, que encara conserven la capacitat de raonar sobre el seu propi cos i sobre la seva pròpia vida. Però què passa amb un violador com aquest? Coincidirem en el fet que un violador no pateix necessàriament una malaltia física, i per tant no té cap mena de molèstia corporal. Assumim que el patiment també pot ser anímic, com és el cas, i anem encara més enllà: si la seva malaltia no és física, assumim que és psíquica, i si és psíquica, podem també assumir que aquest home és una persona amb suficient racionalitat com per decidir morir?

Jo crec que sí, que tothom té el dret absolut i indestructible de decidir sobre el seu propi cos –amb l’excepció de casos molt extrems, com poden ser, per exemple, episodis esquizofrènics. I em sembla que aquest dret indestructible passa per damunt de l’instint i les ànsies de venjança social-personal. Per què dic això? Doncs perquè l’altre dia, fent un cafè, xerrava d’això amb un company. Jo defenia la pràctica de l’eutanàsia sobre aquest violador, i ell em deia que no, que el mal que aquest home havia fet sobre certes dones concretes, i sobre el gènere femení en general, era un mal irreparable, i que, per tant, no només trobava legítim que hagués de patir el seu propi turment, sinó que no entenia per què la societat havia de fer-li un favor, com era concedir-li el dret a l’eutanàsia.

Com deia, jo no ho veig així. El que veig és que cada fet moral pot ser jutjat per separat (òbviament hi ha milers de matisos en els quals ara no cal entrar-hi). És a dir: que el fet que aquest violador hagi decidit si una vida aliena a la seva s’ha d’acabar o no, com la d’una de les noies que va violar i després matar, no justifica, en cap moment, que jo prengui la mateixa decisió sobre la seva vida, o la seva mort. Que tu cometis una falta no em dóna dret a cometre-la a mi, tot i entendre plenament la venjança personal que pot néixer de casos així, i defensar-la. Però ara no parlem d’això; parlem d’una societat sencera que ha de prendre una decisió racional, no passional. No hi veig cap guany en deixar a aquest home patir les seves dues condemnes, la perpètua a la presó i la moral dins seu, sabent que mai podrà deixar de violar (tal com diuen tots els psicòlegs que han treballat amb ell); com tampoc veig cap guany en seguir mantenint econòmicament a un violador que, per decisió pròpia, vol morir.

He citat aquest cas perquè em sembla tan extrem que m’ha anat molt bé per provar d’il•lustrar el que volia dir.  I el que vull dir i concloure és que: una societat pot limitar la nostra llibertat negativa (la no coacció externa de l’individu) en pro d’una convivència millor, però mai pot interferir en la nostra llibertat personal i d’exclusiva relació amb nosaltres mateixes i mateixos (una llibertat interior, de pensament i accions de i cap a nosaltres). O si no, què? Si ja ni tan sols conservem aquest segon tipus de llibertat, on acabarà la línia que ens separa de l’Estat? És més: existirà, aquesta línia?