80 anys dels Fets d'Octubre a Vilanova i la Geltrú

Enguany es compleixen 80 anys dels Fets d’Octubre del 34. A continuació reproduim un extracte del llibre Crònica de la Guerra Civil a Vilanova i la Geltrú, de Xavier Canalis, on es relata aquesta convulsa història en forma de reportatge periodístic. Per a l`elaboració d`aquest relat es va comptar amb el testimoni de diverses persones que van viure aquells difícils dies i que van ser entrevistades entre els anys 1997 i 1999.

El 6 d’octubre de 1934, el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, proclama l`Estat Català dins la República Federal Espanyola. Es tracta d`una resposta improvisada contra el nou Govern central de dretes de Madrid, que està retallant les reformes socials i polítiques del primer bienni republicà. També a Astúries es proclama una insurrecció.

A Catalunya, però, la proclama de Lluís Companys compta amb pocs suports populars. El 6 d`octubre, la revolta és reprimida a canonades per l`exèrcit i el Govern de la Generalitat és empresonat.

La vilanovina Concepció Ventosa, que aleshores tenia 19 anys, va presenciar aquelles detencions: “Jo recordo que llavors havia fet oposicions, treballava a la Generalitat, i en arribar allà, el primer dia de treball, pujant aquelles escales i trobar-te el Pati dels Tarongers ple de gent agafada… Era… Feia una angúnia horrorosa”.

Però mentre a Barcelona la revolta ha estat esclafada, a l`endemà es registren greus aldarulls a Vilanova i la Geltrú. La majoria dels veïns s`han tancat a casa seva i es rumoreja que elements revolucionaris volen assaltar la caserna de la Guàrdia Civil.

La caserna  estava situada aleshores a la cantonada dels carrers Miguel de Cervantes i Sant Gervasi, i ocupava una illa sencera. El seu comandant era el capità Rafael Carrasco, que anys abans havia estat destinat a la Guinea espanyola. Algunes persones que l`havien visitat recorden que el seu despatx era ple de màscares africanes.

Enmig d`aquells rumors insistents, Carrasco rep una trucada del seu amic Miguel Soler Bastero, el líder dels socialistes a Vilanova, que es va oferir per donar refugi a la família del capità de la Guàrdia Civil. Ambdós homes eren aficionats als escacs i jugaven partides al quiosc de la Rambla, d`aquí la seva amistat, segons assenyalava Joan Mestres, que aleshores era ajudant administratiu de Soler Bastero.

“Llavors, el capità Carrasco li va contestar: No permetré de cap manera que la meva família surti de la caserna. La meva família es queda aquí i no em demanis que surtin perquè vinguin a casa teva. Passi el que passi no es mouran d`aquí”, explicava Mestres.

Així doncs, l`exèrcit estava controlant l`ordre a Barcelona, però a Vilanova i la Geltrú es temia el pitjor. Els guàrdies civils es van tancar a la caserna i van prendre posicions de guaita, atès que hi havia prous indicis com per sospitar d`un atac imminent.
En algun moment, el silenci de la ciutat és trencat pel so d`un tret.

Qui va disparar primer? El cas és que s`inicia aleshores un tiroteig que durarà tot el dia 7 d`octubre. Des dels terrats de les cases pròximes i des del campanar de Sant Antoni, grups de franctiradors disparen contra la caserna que el capità Carrasco s`ha negat a abandonar. Els guàrdies civils, protegits amb matalassos al terrat, també responen al foc.

“Llavors, a la nit, posen una caixa de trilita, que van treure de la Griffi, la col.loquen a la claveguera, al mig mateix de la confluència de quatre carrers. Volien que afectés tot l`edifici”, explicava Xavier García, que tenia 14 anys en aquella època. “Sortosament, la bomba va explotar enmig del carrer i va provocar un gran cràter, però no va arribar a tocar res de l`edifici”.

L`església de Mar és saquejada i també va ser llançada una bomba a la plaça de les Neus. Un altre artefacte va fer explosió al carrer de la rectoria de la Geltrú.

Davant els greus esdeveniments que estaven sacsejant la ciutat, un ric propietari de terres de Vilanova i la Geltrú amb força influències, Felip Bertran i Güell (fill del dirigent de la Lliga i antic diputat Josep Bertran i Musitu), truca al capità general de l`exèrcit a Catalunya, Domènec Batet, i, segons testimonis de l`època, li diu textualment: “Mi general, temo por Vilanova”.

Després de la trucada al general Domènec Batet realitzada el 7 d`octubre de 1934, aquell mateix dia el destructor de l’armada espanyola José Luis Díez rep ordres de salpar des del port de Cartagena i dirigir-se a tota màquina a Vilanova i la Geltrú.

L`endemà al matí, dia 8, els mariners armats del vaixell de guerra desembarquen a la platja i s`enfronten a trets amb d`altres persones armades que volten per la ciutat.

Els habitants de Vilanova i la Geltrú no es podien ni creure que allò estigués passant davant casa seva.

“Jo aleshores tenia dotze anys. Me`n recordo  bé que els mariners van emplaçar metralladores d`aquestes de trípode en una sèrie de punts de la plaça de la Vila i a la Rambla”, comentava Jaume Carbonell.

Bonaventura Orriols, que aleshores tenia 14 anys, també va veure els mariners desplegant-se “sota les voltes de la plaça de la vila. Els mariners anaven amb vestit de faena, amb les armes i tot plegat. Segurament eren una companyia de desembarcament”.

Pau Albà, que era un pagès de 28 anys aleshores, va presenciar aquests fets des del capdamunt de la Rambla: “Davant de casa hi havia un home que havia estat guàrdia civil, al carrer de les Tires, i aquell home va estar tot el dia netejant una escopeta. I jo sortia i li deia: ‘Qué hace usted?`, que era castellà, i responia: `Que voy a matar a todos los que vengan`. I sí, sí. Va tirar cap a la Rambla, Rambla avall, i llavors pujava la Marina, els mariners armats que havien desembarcat… I el van matar”.

Segons apunta Andreu Rovira (amb 21 anys en aquella època), que era veí de Pau Albà, aquell home que va resultar mort era “un dels fanàtics d`aquell temps”.

Tambè una columna de la Guardia Civil va baixar des de Vilafranca del Penedès per reforçar les tropes del destructor que havien desembarcat a Vilanova. Els testimonis expliquen que els agents de la Benemèrita també van ser rebuts a trets.

Finalment, però, els guàrdies civils i els soldats de la Marina van imposar la seva força numèrica i van aixafar la revolta. En els enfrontaments van morir un soldat i un o dos civils.

Sufocada la rebel.lió d`octubre del 34, la Guardia Civil i l`exèrcit detenen nombrosos vilanovins, sobretot dirigents sindicals però també polítics locals, com per exemple l`alcalde Antoni Escofet, d`ERC, i el socialista Miguel Soler Bastero.

La relació d`aquests dos homes i d`altres detinguts amb la revolta armada era indemostrable, però tot i així se`ls va detenir com a “possibles  implicats” i enviar a un vaixell presó anomenat Uruguay.

La Guàrdia Civil també va intentar detenir el líder anarquista local, Ricardo Mestre, que tenia 28 anys en aquells moments. De fet, els agents van anar al seu quiosc, que es deia Minerva, i van calar foc a l`establiment. “Quan es cremava el quiosc, un guàrdia civil va dir a la meva mare que tant de bo jo hi fos a dins”, explicava molts anys més tard el propi dirigent anarquista vilanoví, des de Mèxic, on es va exiliar acabada la Guerra Civil

“El regidor Ventura Orriols, que era veí meu, en saber d`aquesta amenaça contra mi, em va passar ‘recado’ perquè m`amagués a casa seva, però no hi va haver necessitat”, explicava Ricardo Mestre, qui finalment va trobar amagatall en un altre lloc. ‘Ricarditu’ va romandre en la clandestinitat fins al 21 de desembre de 1934 per evitar ser detingut.

Un altre vilanoví que va haver de fugir cames ajudeu-me va ser Joan Ventosa, dirigent d`ERC, que es temia, encertadament, que la Guardia Civil l`aniria a detenir.

“Quan les coses  van començar a anar malament, a la nit, el pare se`n va anar camp a través a casa d`uns amics. Després va poder arribar a França i Bèlgica. I ens vam haver d`espavilar perquè econòmicament les coses no anaven bé”, comentava la seva filla Concepció Ventosa. “Van venir uns anys feixucs per a nosaltres, però per sort les cooperatives ens van ajudar”.

En qualsevol  cas, els fets d`octubre van fer que la Vilanova i la Geltrú guanyés una “fama de ciutat revolucionària”, apuntava Bonaventura Orriols, fill del regidor que havia advertit al dirigent anarquista Ricardo Mestre.

Segons afegia Bonaventura Orriols, “els sindicats i organitzacions obreres van aprofitar la proclama de Lluís Companys per engegar la revolució. El que va passar a Vilanova no va tenir res de reivindicació catalanista sinó de lluita obrera. És possible  que els fets d`octubre de 1934 fossin un experiment revolucionari”.

Xavier García feia la següent anàlisi: “Els fets d`octubre tenen un matís de revolució catalana i en canvi això és el que no va tenir realment. Perquè els nostres catalanistes, sigui d`esquerra o de centre, doncs no eren gent de fusells, ni de bombes ni de tot això”. Segons asenyala, els rebels que es van enfrontar a trets a la Guàrdia Civil “eren una escudella barrejada de comunistes i d`anarquistes de petits grups”.

I segons indica Pau Albà, l`autoria de la revolta armada a Vilanova i la Geltrú era d`unes poques persones: “Van ser quatre… Això dels fets del 34 van ser els comunistes, que van fer això que recordo, van tirar aquesta bomba, van mig cremar la porta de l`església…”.

En suma, els fets d`octubre del 34 van deixar una terrible emprempta, segons el parer dels testimonis recollits. A més a més, alguns van veure en aquells esdeveniments un senyal, un preludi.

“Va ser una equivocació aquell moviment perquè van agafar molta gent. Tot plegat, res i injustament. Però va marcar, va ser el preludi del 18 de juliol del 1936. Si no hagués existit el 6 d`octubre, potser no hauria creat els odis que es van  crear  i tot plegat. Va ser una desgràcia, al meu entendre” , remarcava Bonaventura Orriols.

Per la seva part, Xavier García ho veia de la següent manera: “Una prova que allò no tenia res de revolució política catalana és que a Vilanova i molts llocs de Catalunya ja s`incendien algunes esglésies; ja volen cremar el portal de la plaça de les Neus; a la parròquia de mar ja hi ha desordres; ja agafen algun sacerdot pensant-se que l`escabetxaran…”

Des de l`octubre de 1934 fins al febrer de 1936, Catalunya és privada del seu Estatut d`Autonomia. El febrer de 1936, però, el Frente Popular, d`esquerres, guanya les eleccions generals celebrades a Espanya. Els empresonats pels fets d`octubre del 34 són alliberats i tornen a ocupar els seus càrrecs.

Aleshores, però, s`obre un turbulent període prerevolucionari a Madrid i a la meitat sud d`Espanya. A Catalunya, en canvi, es viu una relativa tranquil.litat. És l`etapa coneguda com l’oasi català.

“L`acabament de l`etapa aquesta, amb les eleccions del 16 de febrer del 1936, va ser un impacte molt significatiu, molt joiós… Vam anar a esperar al President Companys i als Consellers que tornaven en tren, en aquella Barcelona que no cabia ni una rata…”, recordava Concepció Ventosa.

“I el dia que va arribar el meu pare, que va ser dos dies abans, també a l`estació de Vilanova, la gent va sortir del Centre Federal: van sortir en bloc i moltes més persones s`hi van afegir. A l`estació no s`hi cabia… Després d`això van venir uns dies preciosos. La gent tenia ganes, estava contenta de tornar a fer coses. Desgraciadament, va venir una guerra…”.

El llibre sencer es pot llegir a http://guerracivilvilanova.wordpress.com.