Albert Manent, creient, patriota i conspirador

El 14 d’abril d’aquest any 2014 ens va deixar el “senyor” Albert Manent. (No li agradava que el tutegessin.) A proposta dels Amics de Sant Jordi, i amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, el dilluns, dia 3 de novembre, fa tenir lloc al Saló de Cent un homenatge a Albert Manent.

Líders polítics, persones d’Església, gent de la cultura, i un ampli ventall de la societat civil catalanista omplí de gom a gom la gran nau gòtica. Fou un acte senzill, digne i emotiu, molt adient a l’esperit de l’homenatjat.

Inicià els parlaments el vicari episcopal i historiador Joan Galtés, el qual destacà l’arrelament de la seva fe cristiana i el seu compromís a fer efectiva l’“obertura de finestres” iniciada per Joan XXIII en el Concili Vaticà II. Junt amb Josep Benet i Jordi Pujol, engegà la campanya Volem bisbes catalans i tingué molt a veure amb les declaracions a Le Monde de l’abat Escarré. Va estar sempre amatent a no permetre que la jerarquia eclesiàstica fos aliena al sentiment nacionalista del país. Va denunciar una vegada i altra el nacionalcatolicisme del règim franquista.

L’escriptor i crític Jordi Amat –després de proclamar-se orfe per la mort del seu mestre– remarcà la gran labor duta a terme per Manent en l’apropament dels grans homes de les lletres i de la cultura catalanes, especialment Carles Riba i Josep Carner, a les noves generacions d’intel•lectuals de la postguerra. Així com també destacà el gran esforç dut a terme per tal de fer comprendre la realitat catalana als intel•lectuals castellans.

Com a representant de la Generalitat, Francesc Homs, també va reconèixer el mestratge rebut de l’homenatjat i va agrair, en nom del govern del país, la gran tasca duta a terme per Manent els anys de la clandestinitat i més ençà. I l’alcalde, Xavier Trias, després de recordar-nos que era el savi “que ho sabia tot”, remarcà “les dificultats amb què, ell i els de la seva generació, es van trobar per mantenir viva la flama de la catalanitat durant la foscor del franquisme”.

A la sortida de l’acte, se’ns va oferir un fulletó, Albert Manent, forjador d’entusiasmes, amb una antologia de textos amb motiu de l’homenatge, que, d’entrada, no vaig trobar del tot reeixit (encara que una selecció és una cosa molt personal). Em sobtà, sobretot, el text “Nuestro invicto Caudillo, príncipe de la Iglesia”, que, si bé es tractava d’una boutade molt del seu tarannà, podia oferir confusions sobre el seu pensament.

Albert Manent fou un defensor acèrrim de la identitat catalana, assentada en la seva llengua i cultura, i si bé mai no va arribar a somniar en una Catalunya independent –no per manca de desig, sinó per un acceptat realisme–, treballà al costat dels seus companys de viatge (Benet, Triadú, Ainaud de Lasarte, Pujol...) en la reivindicació dels nostres drets nacionals. Gràcies a ells, i a molts altres, som on som. Avui, som capaços d’emprendre la ruta final d’aquesta etapa que ens ha de portar a l’assoliment de la sobirania, de la independència. Manent fou dels que van desbrossar el camí, per qual nosaltres caminem, ara, amb pas decidit cap a l’objectiu final: esdevenir un nou Estat europeu.

Tots els reunits en l’acte del Saló de Cent vàrem voler agraïr a Albert Manent la seva tasca de conspirador en la defensa de la nostra identitat catalana, sense claudicacions ni defallences de cap mena.