Arran de Black Mirror

Escric això des d'un bar – pastisseria que hi ha sota de casa. No ho he pogut resistir. Just davant meu tinc una família, al costat una parella i a la barra hi ha un home llegint el diari. Ningú parla, no se sent res excepte la irritant musiqueta del canal Mola TV. El pare de família està amb el mòbil, la nena (d'uns vuit anys) amb els ulls fixos a la pantalla de la televisió i la mare llegeix papers que va traient de la bossa de mà. La parella tampoc xerra: ella amb el mòbil, i ell mirant-la, com esperant la seva oportunitat per fer-se notar. L'home de la barra amb el diari (res a dir), i jo amb el portàtil, és clar.

No vull escriure una altra de tantes reflexions que conclou en dir: estem super enganxats(des) a la tecnologia. Aquesta conclusió és la meva premissa. La pregunta és: per què? Per què estem tan enganxats a facebook, twitter, els blogs, la televisió, playstation...? Frustració. A la xarxa podem lluir una personalitat millor que la nostra, o inclús fer-nos passar per la persona que ens agradaria tant ser. Vull dir: no ens agradem (i creem avatars), la nostra vida ens avorreix (la substituïm per lligams virtuals), no hem complert els nostres somnis (faig un vídeo, el penjo a Youtube i ja em puc sentir com Kubrik), etcètera, etcètera, etcètera. Potser aquests són només els meus motius, i no són pas universals, però no deixa de ser un bon exercici de reflexió per a tothom el fet de buscar els seus propis motius.

Suposo que molts de vosaltres (i moltes) haureu sentit a parlar de la serie de Charlie Brooker Black Mirror, una distòpia de l'era del twitter. Primer de tot, dir que és boníssima, i que val molt la pena; i en segon lloc, deixar clar des de ja, que no transcorre en un “futur pròxim”, sinó en el nostre “present”. Vull dir que tots els grans temes que es tracten a la serie, els tenim a l'abast de la mà (això sí, una miqueta més dissimuladament).

Si no has vist Black Mirror, t'aviso que, a partir d'aquí, hi ha spoilers molt suaus.

Per exemple, el primer capítol és una crítica brutal i ferotge als reality shows humiliants pels participants (més degradants encara que Humor Amarillo, vull dir), on un personatge ha de follar amb un porc, en directe. Estem tan lluny, d'això? Sembla que sí, oi? I que, per suposat, en la nostra actualitat això no batria records d'audiència com fa a Black Mirror, eh que no? Doncs bé, a la nostra tranquil·la i progre actualitat, tenim programes com el de Derren Brown per la Channel Four (UK), on va jugar a la ruleta rusa en directe (record d'audiència); o, a la mateixa cadena, un programa que fan els dissabtes nit on disseccionen cadàvers humans (audiència altíssima). Però marxem d'Europa, aterrem un moment a Japó (aquella societat tan i tan avançada): tenen programes de proves (estil gimcana) on la tortura és constant (fotre el participant en aigua bullent o cremar-lo). I EEUU? Doncs allà la MTV (televisió adolescent per excel·lència) té un programa que va, únicament, de veure com la gent es fa lesions reals i greus. (Recomano veure el documental de Christophe Nick al respecte, “El juego de la muerte”. I recordem que la televisió és una de les activitats a què més hores dediquem de la nostra vida; per força, els seus valors ens influeixen.

Més exemples. Hi ha un altre capítol de Black Mirror on una dona es queda viuda i acaba comprant un robot per substituir al seu marit: és igual que ell, té la seva mateixa veu, li fa l'amor. Sona boig, veritat? Doncs en el món real tenim coses similars (no tenim robots que imitin gent senzillament perquè no els sabem fer, encara), com l'aplicació LivesOn, que ens permet seguir twittejant un cop morts. El seu lema: LiveOn says death is no excuse to stop tweeting (LiveOn diu que morir no és una excusa per parar de twitterjar). O l'aplicació DeadSocial.Al, que recrea la personalitat d'algú mort a partir dels seus estats, twitts... i segueix twitejant.

Un altre capítol de Black Mirror es basa en una societat on porten implantada un petit xip darrere l'orella que funciona com una memòria i televisió: allà queda emmagatzemat tot el que veiem i escoltem, i ho podem tornar a veure, com una pel·lícula, quantes vegades vulguem. També sembla molt lluny, i no ho està gens ni mica. De fet, el que revela aquesta ficció és l'obsessió humana per ser els amos de tot el que ens passa, per tenir-ho tot controlat. Res del que fem (fotografies, vídeos, estats, comentaris...) s'oblida mai, simplement que, en el món real, no som nosaltres qui té aquesta informació emmagatzemada, sinó les grans empreses caps d'aquestes xarxes socials.

Hi ha molts més exemples que deixen molt clar que a la societat li falta un bull. L'aplicació per Apple Dream:On, que monitoritza el teu somni en fase REM i, depenent del que tu hagis programat, fa sonar una música o una altra per induir-te a somiar coses concretes; o les ulleres de Google, o les brosses del centre de Londres, que tenen dispositius de publicitat que detecta les App's que tu tens al teu mòbil, i t'envia publicitat relacionada, com fa Google.

Ens hem convertit en una societat addicte, i ni tan sols ho veiem. Com diu Charlie Brooker (creador de Black Mirror), si carregar la bateria del nostre iPhone ens costés deu minuts de la nostra vida, ho faríem. O creieu que vosaltres no?