La crosta, la torna i el crostó

Si parlem de pa, a alguns els hi agrada amb crosta i a altres sense. Personalment penso, com a català que sóc, que un pa sense crosta és un pa mal fet. Per a fer un bon pa, cal tenir paciència. El seu procés té que ser lent si, al final, es vol un pa cuit per dins i cruixent per fora. El pa, el venien pel seu pes real. Es pesava la peça, i, si no hi arribava, t'afegien un bocí. Tot plegat feia que la balança del forn depassés el pes demanat. Se'n deia torna. El que hi tornessis, o no, era cosa teva. Vull dir. No t'hi veies obligat. Si seguim parlant del pa, el crostó és cada un dels extrems més oposats de la peça. Els buidàvem omplint-los d'oli i sal, per a fer-los més digeribles.

Ara, algun polític ha posat de moda l'expressió 'crosta catalana', aixecant els ànims del carro de les escombraries, format per aquells que no entenen perquè al pa li diem pa i a l'entrepà, entrepà. Els que, per no entendre, no entenen res, però, fan festa major quan a vascos i catalans ens fan sortir de polleguera amb el que més ens cou: el referèndum per la independència o els quartos que paguem amb escreix i no tornen.

Vigilin els que ens estan minant la moral, no fos cosa que, desprès, no  recordessin on han posat les mines.

Hi ha qui no vol el pes just, malgrat el pilot d'anys que han rebut una generosa torna. Són el mateixos que no volen saber res de la balança fiscal. En tenen prou amb un canastró vell i rovellat. És tanta la seva ignorància que confonen la crosta amb una ferida que no ha deixat de sagnar. Mentre algú no els piqui el crostó, aquest se'ls giri i espavilin de la narcosi comatosa, deixem-los dormir. Quan es despertin, canviem-los la medicació, perquè continuïn delirant de grandesa, enmig de la seva crosta de brutícia.