Ens sobren Quijotes i ens falten Sanchos

A aquestes alçades del calendari ja tenim el nom d’alguns candidats per a les properes municipals. A partir d’aquí s’hauran d’anar configurant les llistes fins el màxim permès. És el moment de trucades, reunions, cites, trobades, esmorzars, cafès i altres excuses on interven més d’una persona.

Evidentment ja fa anys que no es busca la persona més idònia per gestionar un departament o un consistori. La tasca és cercar persones que puguin atraure vots o almenys no rebaixar quota electorals. Fins fa quatre dies, els més cercats eren els responsables d’establiments, presidents d’entitats i similars. Gent que per la seva feina o aficions són capaces de captar vots entre clients, amics i socis. En cas que l’escollit fos membre d’una gran família ja era la repera perquè en aquest joc de sumes i restes també hi té molt de pes els lligams de sang.

Moltes de les persones que hi prendran part ja fa anys que s’hi arrosseguen per aquest món de la política amb més o menys encert d’una forma directa o amagada. Sempre hi ha alguna cara nova i alguna que es retira i abandona en silenci aquest món. També podem trobar els oportunistes que van saltant de formació a formació segons bufa el vent.

En el món de la política s’hauria de fitxar algun tipus de topall perquè un candidat no pugues ser alcalde durant més de dues legislatures seguides. Seguint l’exemple americà aquesta simple mesura permetria una renovació en les llistes i no passaria el que podem veure avui en dia a casa nostra. Només cal donar un cop d’ull als afiliats de CDC i PSC de les localitats del Baix Penedès que són quatre i el caporal i ja estan més vistos que el Pont de França. La resta de partits encara estan pitjors però per excusa poden afirmar que no han gaudit del poder d’aquesta bipartidisme que viu la majoria de municipis catalans.

Per llei de vida, aquests formacions van reben nous militants amb més o menys pretensions de sortir a la palestra política, però al veure que la renovació es produeix cada mig segle a mig camí toquen el dos o opten per altres partits més nous i amb més renovació interna. Un altre problema apareix quan el candidat a l’alcaldia ve imposat per una força divina que apareix misteriosament com si algú tingués el poder suprem i llavors als afiliats no els pertoca altre remei que votar amb uns resultats que ens recorden les eleccions democràtiques dels països de l’Est en la seva època comunista.

Moments de pactes i enteses per lluitar contra l’atomització de colors i sigles. Donat que ningú és capaç d’unir forces amb el veí per anar configurant majories preelectorals, tothom es troba després dels comicis per veure que és pot salvar de tot plegat, però els principals guanyadors d’aquesta estratègia és l’oposició que es mostra ferma i no ha de patir aquest sagnia.

Carrers i places s’inundaran de propaganda electorals. Les xarxes socials es tornaran a activar després de la parada tècnica entre comicis i comicis. Els simpatitzants i amb carnet tornaran a donar vida als seus perfils virtuals per afavorir a uns i desmerèixer els altres. Els mestres del photoshop faran de les seves per treure arrugues i papades a les carones dels nostres candidats i recordar la imatge d’alguns quan varen complir amb la primera comunió.

La majoria de gent continuarà passant de tot una mica. No serem capaços d’omplir la mini Lira amb 400 i escaig places en l’acte central del candidat. Sort en tindrem dels veïns d’altres localitats de la comarca i de fora que durant aquest dies de campanya van omplint espais per dissimular l’apatia política general.

Llavors tindrem els elefants de sempre que no sabrem on posar. Sort en tenim de les empreses amigues on sempre hi tenen cabuda aquests senyors que presumptament ha fet un gran servei pel país i com no també ho han notat en les seves nòmines abundats que provenien de diferents deus d’alimentació. Els més vàlids poden recaure en un càrrec amb cert pes com un consell assessor i els menys aprofitables com a matèria recicable a qualsevol lloc i que no molestin gaire no sigui que esguerrin el panorama.

Potser en aquest moment 40 anys després de l’entrada de la partidocràcia en aquest país arribarà el punt que la gent optarà per una opció més humana i no tan divina com fins ara. Uns salvadors ens han venut miracles en còmodes terminis i solucions definitives i moltes de les caixes públiques estan exhaurides per tant d’amor i passió desenfrenada per la cosa pública a favor d’uns pocs.

Uns dies d’insomni per uns pocs i a la resta només els toca esperar a veure com respira la sobirania popular que tenim marcada en favor d’uns partits majoritaris que anat veient com els petits han anat agafant força fins a plantar cara als grans. Tocarem el cel? Tocarem la terra? Però al final sempre tot continua igual, però tothom està tan segur que algun dia alguna cosa canviarà.