Viatge cap enlloc

Les situacions desesperants em produeixen un glopeig de preguntes. Són els  síntomes de la impotència davant de fets com la migració en pasteres. Qui les construeix? Quins són llurs propietaris? Qui controla el seu transport? On són els permisos de navegació? De on són els patrons que les fan salpar? Caldrà fer-se les preguntes que em faig i d'altres si es vol trobar més d'una solució al problema.

Un rescat en alta mar és, la majoria de les vegades, tant difícil com trobar una agulla en un paller. I 60 milles nàutiques des de la costa, no arriba a un terç de la distància total. Les 216 milles de navegació fins arribar a la costa italiana. Aquestes pasteres no tenen prou calat ni una línia de flotació fiable. Qualsevol moviment a bord provocat pels centenars de persones que l'ocupen o l'onatge del mateixos vaixells que van a socorre'ls pot provocar el naufragi. Si com sembla, els motors són de fuel i d'una sola hèlix, el desplaçament amb el tonatge de càrrega modificat no els permet avançar, a més de gastar molt combustible i córrer el risc d'entrar en deriva.

El fet, aparentment nou, és que la gent a bord s'empenyi fins fer-se caure per la borda, amb l'esperança de fer-se lloc.

Es pot entendre que s'embarquin per fugir dels seus llocs d'origen. Raons com la guerra i la precarietat de vida són prou entenedors. Però, si realment fossin prou pobres com per no poder pagar el viatge i les màfies no existissin, no tindrien més remei que quedar-se on són.

En aquesta aventura s'hi juguen la pell, i, a part dels països “d'acollida” accidental, la resta és renta les mans.

Una penúltima pregunta: els adolescents que viatgen sols, qui els hi ha pagat el bitllet?

Potser les circumstàncies no siguin les mateixes, però, els “balseros” que feien la travessia de Cuba, Pinar del Rio o la Terminal 3 com en deien, costava entre 10 i 12.000 dòlars de l’època. Anar a la península del Yucatán (Mèxic) per les illes Caiman tenint que salvar l'estret i endeutar-se de per vida i per generacions per no poder pagar el viatge fins els Estats Units, només tenia una prerrogativa. Ser entregats a les autoritats nord americanes, que se’ls mengessin  els taurons o caure en les xarxes de la droga i la prostitució, orquestrades per les màfies dels tres països que els havien facilitat la possibilitat de sortir de casa.

Per acabar els hi explicaré una anècdota. Forma part d'un dels meus llibres. Una noia que havia decidit  marxar de Cuba per la Terminal 3 arribà a l’embarcador amb roba de diumenge i sabates de tacó. El contacte que l’estava esperant s’enfadà i li demanà que es busqués unes sabatilles i una motxilla. Un cop arribà a Miami la jove trucà els seus familiars cubans per telèfon per explicar-los el relat de la seva angoixosa peripècia. Segons la noia, els havien recollit a l’Havana amb unes camionetes per dur-los fins a Pinar del Rio de on havien sortit en llanxes ràpides vers la península del Yucatán, a 225 quilòmetres de la costa cubana. Un cop arribats a Mèxic, els encaminaren vers la porosa frontera amb Estats Units. Una línia de més de 3.000 quilòmetres, on els “polleros” els facilitaren la travessia per “mugas” als estats de Califòrnia i Texas.

A diferència del que passava en el desert d’Arizona, on, en el decurs de molts anys, morien per falta d’aigua centenars d’il·legals mexicans.

La protagonista d’aquesta història tingué molta sort. No fou detinguda per cap patrulla fronterera i pogué comptar amb l’empara de la llei que autoritzava el seu ingrés als Estats Units.

Quan les coses anaven mal dades i els emigrants s’amuntegaven, una flota de iots equipats amb motors capaços de desenvolupar una velocitat de vertigen, carregaven el personal transbordat de llanxes ràpides més petites i no hi havia guardacostes  o patrullera que els podés flairar. Un operatiu costós muntat per bandes molt ben organitzades i que, vistes les coses amb el referent europeu, sembla un viatge de plaer.

La venda de llamàntols i el lloguer d’habitacions els permetia  reunir les elevades quantitats que els demanaven. A Mèxic, el guies dels emigrants els duien per els verals dels indocumentats centreamericans. L’haver pagat el que se’ls hi demanava els lliurava dels Zeta, els sicaris del narcotràfic. Només tenien que salvar un últim perill: els bandolers mexicans que aprofitaven llurs desplaçaments per robar-los lo poc que els hi quedava.

Aquest era un viatge cap alguna part, salvades incerteses i inseguretats. Pel camí se’n varen quedar molts, ens consta. En canvi, parlar del ocupants de les pasteres africanes és parlar d’una mort quasi segura. I no fer res més que quedar-se de braços creuats, és una putada.